CINEMA D'ABANS CONTEMPLAT DES DEL PRESENT

 

Aquests dies m'he mirat una d'aquestes interessants pel·lícules que recupera BTV, de vegades repetides, fins i tot, Sendas marcadas. En casos com aquests crec que no es pot entrar a fons en valoracions qualitatives, amb el pas dels anys han assolit un gran valor documental i ens mostren el coratge de directors arriscats, intel·ligents, però condicionats pel context i les poques possibilitats existents en aquells anys de la meva infantesa.

Sendas marcadas és de 1957, la va dirigir Joan Bosch i Palau, un home de cinema, nascut a Valls, vocacional, també guionista, i que compta, en el seu currículum, amb un munt de títols de tots els gèneres i per a tots els gustos. En aquest cas, a partir de la detenció d'un delinqüent, situa en una casa de la muntanya unes quantes persones, que van explicant  històries molt diferents. Hi retrobem aquells rucs, aquelles vaques de poble, aquells pagesos humils, aquells valents guàrdia-civils i aquells capellans immaculats i comprensius. Hi surten també un parell de nens molt macos i que ho fan molt bé. 

En algun moment retrobem la Barcelona de l'època, en una de les històries hi trobem Martínez Soria, encara jove, víctima d'una visió fantasmal que em va fer pensar en allò de la noia de la corba de l'autopista, però en versió urbana. Hi surten molts actors i actrius avui poc coneguts o mal recordats, amb carreres més o menys llargues, en el cinema o, més endavant, a la televisió. Fins i tot a la ràdio, com Estanis Gonzàlez, que va ser un tot-terreny d'aquells anys. També es va dedicar, com tants altres, al doblatge. 

A banda de Barcelona ens passegem per les rodalies del Pedraforca, pel Berguedà, pel poble de Prades, amb la seva font inconfusible. Comprovem com s'esquiava en aquells anys i com a la casa del senyor benestant, interpretat pel popular Luis Iduni,  els mobles mostren aquella moda en alça que es va dir funcional. Bosch ha merescut un llibre biogràfic, editat per Cossetània, escrit per Àngel Comas, un altre devot del cinema. No és fàcil de trobar, per cert.

El protagonista i pal de paller de la pel·lícula va ser un italià relativament popular de l'època, Adriano Rimoldi, a qui van doblar. Té un nét director de cinema, Matteo Garrone, el mateix cognom que un dels nens del llibre Cuore, per cert. Un dels actors de més llarg recorregut dels que surten va ser Francisco Piquer, valencià, tan present a aquelles novel·les i obres teatrals televisives. Hi podem veure Maria Dolors Gispert, de qui vaig escriure amb motiu de la seva mort.

Una altra actriu italiana, Anna Amendola, encara viva amb més de noranta anys, es va retirar molt aviat del cinema, llàstima. Va ser la Neleta d'una versió de Cañas y barro en cinema, de l'any 54, amb Virgilio Teixeira, portuguès, de qui també he parlat en alguna ocasió.

Una altra actriu catalana que va morir no fa gaire anys, a Madrid, on vivia, i que a la pel·lícula fa de boica dama polícia, valenta i sacrificada, era Montserrat Julió, una senyora amb una vida de cine, literalment parlant. Es va exiliar amb la seva família a causa de la guerra, va formar part de la gent que va arribar a Xile amb el Winnipeg, després va retornar i va anar fent coses diverses, cinema, teatre, televisió, va dirigir teatre, així mateix, com ara una versió de l'obra de Joan Oliver Allò que tal vegada s'esdevingué. També va escriure unes memòries i una novel·la de ciència ficció. En alguna ocasió l'havien entrevistat i crec que havia nascut a Mataró. 

Cal obviar les mancances d'aquestes pel·licules i les seves servituds envers la moral vigent, capellans bons, polícies educats i coratjosos, malvats d'una peça... fins i tot m'estranya que passés una mica per alt la nit que el personatge que fa Francisco Piquer passa en una casa misteriosa, en companyia de l'Amendola, tot i que no es pas que es vegi res, més enllà del fet que ella, de bon matí, baixa amb bata del pis de dalt. Al capdavall la dama és una aparició, l'esperit d'una difunta, vaja.

A mi aquestes pel·lícules m'entendreixen i em produeixen una gran admiració, tant pel que fa al director, com als actors, com a tot l'equip. En aquest cas també m'evoca aquell excursionisme pioner, mal equipat i mal abrigat, fent escalada amb unes cordes d'estar per casa. Però fent gresca, això sí, acompanyats d'un grup d'harmòniques que va tenir una certa popularitat i que es deien Los Akords. La gent fuma i beu força, sobretot, conyac. 

La rància censura fins i tot es va ficar amb el títol que havia de ser una cosa com ara Historias del destino i es veu que no els va agradar, no sé ben bé perquè. En aquest cas, però, Sendes marcades em sembla un títol molt més bonic i suggeridor.