7.12.20

MONTSERRAT COMPANY, EN ELS MEUS RECORDS PERSONALS I PEDAGOGICS

 


M'he assabentat de la mort de Montserrat Company, el dos de desembre. Em va enviar un missatge l'amiga i escriptora Montserrat Galícia i després he rebut més informacio sobre el seu traspàs, a traves del Casalet del Mestre de L'Hospitalet. Segurament a L'Hospitalet en parlaran i n'escriuran força però potser no serà així per part dels mitjans més barcelonins, malgrat que qui més qui menys pot connectar amb la televisió d'aquesta ciutat tan gran, tan propera, tan complexa, i tan llunyana i desconeguda a la vegada.

Les dues Montserrats que menciono treballaven, quan les vaig conèixer, al Patufet, una escola d'aquelles del CEPEC, que jo considerava privilegiades tot i que he de dir que els meus fills van anar a escoles d'aquella xarxa. Eren d'altres temps, potser no tan llunyans com semblen, encara a les escoles públiques es feia tot en castellà i, tot i que hi havia gent molt remarcable, també s'hi aplegaven mestres típics funcionaris de l'època, alguns dels quals una mica repatanis pel que fa al tema de la llengua i la cultura catalanes. El tema escolar i el català encara cueja i de tant en tant el treuen del calaix. Encara hores d'ara em sembla un miracle com es va aconseguir allò de la immersió. El peix al cove té avantatges evidents en temps difícils, tot s'ha de dir. 
Amb el pas del temps vaig tenir molt bona relació amb mestres d'aquelles escoles i tots i totes ens vam anar assemblant i apreciant més. Avui he de suportar com es venen, com a novetats, iniciatives escolars de tot tipus que jo ja havia endegat i viscut. Però això de descobrir la sopa d'all es veu que és una constant. Vaig participar en un projecte que es deia L'Hospitalet és Escola, vam elaborar un munt de materials, la Montserrat Company hi col·laborava i ens donava tota mena de suport. No sé què se'n deu haver fet, de tots aquells materials, no sé si encara es fan servir o no. Fins i tot vaig fer lletres per un disc de cançons infantils i vaig escriure un conte, amb uns personatges que eren uns follets que vivien als parcs de L'Hospitalet, els Tocaboires. La meva il·lusió era que, amb els anys, en fessin una mena de sèrie de dibuixos animats, vagues il·lusions, con tantes altres.

La Montserrat Company va militar en política, va tenir càrrecs a l'ajuntament de L'Hospitalet. Ara sembla que la situació sigui complicada però aleshores també ho era, i molt. Ens va impartir uns cursos per a Caps d'Estudis als quals vaig assistir com alumna i en els quals m'ho vaig passar molt bé. La Generalitat d'aleshores fins i tot enviava substitutes a les escoles per poder fer els cursos. 

La Montserrat Company va fer un munt de coses que es poden llegir a Viquipèdia. El seu marit, Francesc Batallé, va ser l'altra ànima de l'escola Patufet, el pare de Francesc Batallé ja havia estat mestre i té un petit monument a l'entrada del Parc de Can Buxeres. Una de les darreres vegades que vaig anar a un acte educatiu a L'Hospitalet em vaig adonar de què el meu temps havia passat, ja coneixia poca gent, de fet. La Montserrat ni em va conèixer, tenia ja algun problema mental i allò em va trasbalsar. Però així és la vida, no estem vacunats contra tota mena de coses i els anys passen. 

En aquests darrers temps hi pensava sovint, en ella. Des del principi de la pandèmia que amb la Montserrat Galícia ens escrivim cada dia una carteta, ho deu fer mes gent ja que fins i tot ha sortit un llibre amb unes quates cartes que també s'han escrit dues senyores. Nosaltres ja anem per la dues-cents quaranta. Parlem de llibres, de música, de la família, de política, de la pandèmia i, també, d'escola i del passat escolar que vam viure, és inevitable. 

L'Hospitalet va ser la meva segona pàtria, després del Poble-sec, sobre tot els barris de Can Serra, el centre o Santa Eulàlia. Amb un petit parèntesi a causa del tancament d'escoles dels noranta, amb la baixa de natalitat, hi vaig treballar des del 1978, quan em van donar la primera plaça en propietat fins a la jubilació. Els meus darrers deu anys van ser a l'escola Bernat Desclot, a tocar del Parc de l'Alhambra, un parc molt inspirador en el qual vaig llegir que hi volien fer algun bunyol. Passo per alt el lamentable tema burocràtic que encara, en certa manera, funciona, i que fa que no et puguis consolidar en un lloc de treball de seguida, quan entres al cos d'ensenyants. Abans d'aterrar a L'Hospitalet, on hi seria durant quaranta anys, vaig passar set anys de provisional per diferents escoles del Baix Llobregat i vuit anys fent allò d'estudiar i treballar, a l'empresa Harry Walker. Vaja, que m'he guanyat la pagueta. 

Han passat moltes coses, una de les pitjors, pel meu gust, va ser el final de l'EGB i que els nois i noies a partir dels dotze anys haguessin de canviar d'escola. La població escolar ja no es divideix entre catalans i castellans, en aquestes darreres dècades l'escola pública ha acollit gent de tot el mon i, pel que fa a la primària, no conec a fons la situació de la secundària, ha funcionat amb un gran èxit que no sempre es reconeix. També es disposa de més recursos, de més materials, de més mestres, tot i que sempre hi hagi mancances. Cal una certa persectiva per valorar les coses positives. Persones com la Montserrat Company van ser claus en la millora de l'escola, grans persones que potser no son tan conegudes ni valorades com mereixen, més enllà del seu àmbit. Descansi en pau, poca cosa més toca dir, en aquest moment. Però gosaré dir el que penso i espero que no m'apedreguin: vull un mon amb menys maradones i messis i més Montserrats Companys...






4 comentaris:

àngels guil bieto ha dit...

En pau descansi, la teva amiga.
Respecte al que comentes al final, com a professora d'institut opino com tu Julia. Mai he acabat de veure els nens de 12 i 13 anys barrejats amb gent gran als instituts. En el meu centre, sense anar més lluny, comparteixen espai (i per tant normes!) amb alumnes de formació professional. I pensa que, de vegades, a la fp pots trobar gent que, perquè es troba a l'atur o es vol reciclar, pot arribar a tenir 40 anys o més.

Júlia ha dit...

Àngels, per molts motius crec que va ser un gran error que es va vendre com una mena de modernitat. És una edat complicada i a l'escola els conexíem, als alumnes i a les famílies, des del parvulari, donaven molta vida a l'escola, també problemes, ja que és una edat complicada, donava més possibilitats de reciclatge, canvi i promocio, als mestres. Ja he viscut molts canvis absurds en el camp de l'ensenyament, molts canvis de plans, de metodologia... Crec que qui va fer l'EGB en té un molt bon record, en general. Fins i tot, en el passat, s'havia parlat d'allargar el cicle fins als disset anys per a aquell alumnat amb dificultats per motius diversos i, en canvi, es va fer a l'inrevés. Coses dels 'experts'. Per altra banda la feminització del sector de primària es va acabar de consolidar, crec que molta gent ho veia o ho veu però sembla que no toca parlar-ne, Deu nos en guard d'un 'ja està fet', que deia la meva mare.

Anònim ha dit...

Moltes gràcies pel record.
Senyor_G

Júlia ha dit...

De res, un record escrit amb afecte, respecte i admiració.