EL DIA EN QUÈ LA PLUJA VINDRÀ I TOT ANIRÀ BÉ

 

Amb això de què no plou em ve aquests dies al cap la famosa cançó de Bécaud, un dels seus primers grans èxits, La lluvia por fin vendrá. És de finals dels cinquanta, de 1957, crec. La va cantar moltíssima gent, també en castellà, fins i tot el mateix Bécaud, aleshores tot es traduïa. Bécaud tenia uns trenta anys, a mi, que en tenia deu, em semblava gairebé vellet, però, això sí, molt elegant i atractiu. Jo pensava que els francesos eren tots així, aleshores. Aquesta fotografia que he trobat per la xarxa, amb la Brigitte Bardot guapíssima, és d'aquells anys.

Bécaud va venir sovint als musicals de principis de la tele, sobretot als que feia, a Miramar, Franz Joham. Va morir a l'edat que tinc jo, ara. En els seus darrers anys va estar una mica enretirat i es va limitar a editar recopilatoris però a França son molt fidels a la seva gent. Alguns sectors progres el rebutjaven una mica perquè no era un cantant social ni compromès i ja se sap que en els anys de la meva joventut érem molt radicals en aquesta mena de coses.

Els cançoners excursionistes van incloure algunes versions en català de cançons seves, més conegudes que la de la pluja que ha d'arribar. Com ara el popular Et maintenant, que feia i ara què faIg, i què m'espera, tot aquest temps, què serà de mi... Amb la colla fèiem l'acompanyament i tot. Aquesta de la sequera persistent, en castellà, té una bona versió dels Cinco Latinos. Una amigueta de l'escola presumia de tocadiscos, tenia la cançó en castellà, em va ensenyar la lletra i la cantàvem sovint, recordo, en aquell final dels cinquanta del segle XX.

El tema de la pluja ha estat molt musical, conformaria gairebé un gènere, però aquí parla de que no plou. Això de què el xicot pagès la cobrirà de joies quan plogui i facin calaix avui sembla paternalista. En tot cas la cançó és molt bonica, evocadora, encara més quan estem esperant la pluja amb candeletes, en aquests dies que no son encara el millor temps però en tenen tota l'alegria...

CINEMA D'ABANS CONTEMPLAT DES DEL PRESENT

 

Aquests dies m'he mirat una d'aquestes interessants pel·lícules que recupera BTV, de vegades repetides, fins i tot, Sendas marcadas. En casos com aquests crec que no es pot entrar a fons en valoracions qualitatives, amb el pas dels anys han assolit un gran valor documental i ens mostren el coratge de directors arriscats, intel·ligents, però condicionats pel context i les poques possibilitats existents en aquells anys de la meva infantesa.

Sendas marcadas és de 1957, la va dirigir Joan Bosch i Palau, un home de cinema, nascut a Valls, vocacional, també guionista, i que compta, en el seu currículum, amb un munt de títols de tots els gèneres i per a tots els gustos. En aquest cas, a partir de la detenció d'un delinqüent, situa en una casa de la muntanya unes quantes persones, que van explicant  històries molt diferents. Hi retrobem aquells rucs, aquelles vaques de poble, aquells pagesos humils, aquells valents guàrdia-civils i aquells capellans immaculats i comprensius. Hi surten també un parell de nens molt macos i que ho fan molt bé. 

En algun moment retrobem la Barcelona de l'època, en una de les històries hi trobem Martínez Soria, encara jove, víctima d'una visió fantasmal que em va fer pensar en allò de la noia de la corba de l'autopista, però en versió urbana. Hi surten molts actors i actrius avui poc coneguts o mal recordats, amb carreres més o menys llargues, en el cinema o, més endavant, a la televisió. Fins i tot a la ràdio, com Estanis Gonzàlez, que va ser un tot-terreny d'aquells anys. També es va dedicar, com tants altres, al doblatge. 

A banda de Barcelona ens passegem per les rodalies del Pedraforca, pel Berguedà, pel poble de Prades, amb la seva font inconfusible. Comprovem com s'esquiava en aquells anys i com a la casa del senyor benestant, interpretat pel popular Luis Iduni,  els mobles mostren aquella moda en alça que es va dir funcional. Bosch ha merescut un llibre biogràfic, editat per Cossetània, escrit per Àngel Comas, un altre devot del cinema. No és fàcil de trobar, per cert.

El protagonista i pal de paller de la pel·lícula va ser un italià relativament popular de l'època, Adriano Rimoldi, a qui van doblar. Té un nét director de cinema, Matteo Garrone, el mateix cognom que un dels nens del llibre Cuore, per cert. Un dels actors de més llarg recorregut dels que surten va ser Francisco Piquer, valencià, tan present a aquelles novel·les i obres teatrals televisives. Hi podem veure Maria Dolors Gispert, de qui vaig escriure amb motiu de la seva mort.

Una altra actriu italiana, Anna Amendola, encara viva amb més de noranta anys, es va retirar molt aviat del cinema, llàstima. Va ser la Neleta d'una versió de Cañas y barro en cinema, de l'any 54, amb Virgilio Teixeira, portuguès, de qui també he parlat en alguna ocasió.

Una altra actriu catalana que va morir no fa gaire anys, a Madrid, on vivia, i que a la pel·lícula fa de boica dama polícia, valenta i sacrificada, era Montserrat Julió, una senyora amb una vida de cine, literalment parlant. Es va exiliar amb la seva família a causa de la guerra, va formar part de la gent que va arribar a Xile amb el Winnipeg, després va retornar i va anar fent coses diverses, cinema, teatre, televisió, va dirigir teatre, així mateix, com ara una versió de l'obra de Joan Oliver Allò que tal vegada s'esdevingué. També va escriure unes memòries i una novel·la de ciència ficció. En alguna ocasió l'havien entrevistat i crec que havia nascut a Mataró. 

Cal obviar les mancances d'aquestes pel·licules i les seves servituds envers la moral vigent, capellans bons, polícies educats i coratjosos, malvats d'una peça... fins i tot m'estranya que passés una mica per alt la nit que el personatge que fa Francisco Piquer passa en una casa misteriosa, en companyia de l'Amendola, tot i que no es pas que es vegi res, més enllà del fet que ella, de bon matí, baixa amb bata del pis de dalt. Al capdavall la dama és una aparició, l'esperit d'una difunta, vaja.

A mi aquestes pel·lícules m'entendreixen i em produeixen una gran admiració, tant pel que fa al director, com als actors, com a tot l'equip. En aquest cas també m'evoca aquell excursionisme pioner, mal equipat i mal abrigat, fent escalada amb unes cordes d'estar per casa. Però fent gresca, això sí, acompanyats d'un grup d'harmòniques que va tenir una certa popularitat i que es deien Los Akords. La gent fuma i beu força, sobretot, conyac. 

La rància censura fins i tot es va ficar amb el títol que havia de ser una cosa com ara Historias del destino i es veu que no els va agradar, no sé ben bé perquè. En aquest cas, però, Sendes marcades em sembla un títol molt més bonic i suggeridor. 

DIMONIS D'ABANS I CINEMA DE CULTE

Jacques Tourneur va ser un director brillant i eficaç.  Té pel·licules per a tots els gustos i, més endavant, com d'altres professionals, es va dedicar més aviat a la televisió, en els bons anys d'aquest mitjà. Les seves pel·lícules de terror han estat objecte d'un culte estès en el temps. Aquests dies BTV ha recuperat Night of the Demon, que en castellà es coneix, en general, com La maldición del demonio, cosa que pot confondre, ja que hi ha alguna altra pel·lícula amb aquest mateix títol.

La pel·licula és de l'any 1957 i si l'arribo a veure de petita, cosa que no sé si vaig fer o no, segur que passo por de la bona. El terror de Tourneur es atmosfèric, embolcallat en un excel·lent blanc i negre, suggeridor i inquietant. El de menys, de fet, és la història, que s'espatlla quan accedeix a la pantalla la personificació del monstre diabòlic, tot i que considerant l'època, resulta remarcable la construcció d'aquest ésser terrible. 

El protagonista era Dana Andrews, un actor molt present en el cinema de l'època, després es va passar a la televisió, va deixar de fer primers papers i es va dedicar als negocis immobiliaris, amb exit, segons expliquen. Dana Andrews convenç sobretot, vestit amb trajo i barret de l'època, amb pantalons amb la ratlla ben feta i una certa impassibilitat davant dels perills de tota mena. Jo, de petita, a Dana Andrews ja el veia una mica antic, no sé com explicar-ho, però amb el temps li he trobat la gràcia, centrada en una professionalitat sòlida i efectiva.

L'acompanyava una noia molt maca, que es va retirar relativament aviat, del mon del cinema, Peggy Cummins. I, entre d'altres secundaris de categoria, l'irlandès d'origen Niall McGinnis, fent de dolentot al servei del maligne i participant ja, en algun moment, de la imatge recurrent del pallasso pervers. No sé què tenen els pobres pallassos que han inspirat tantes interpretacions pertorbadores, crec que és l'efecte de la màscara. Aquests dies la gent normal també produeix un estrany efecte, rere tanta mascareta.

El dimoni no ha acabat de desaparèixer mai de les temàtiques cinematogràfiques i literàries però és evident que avui, la majoria de la gent, ja se'l pren amb una certa distància. La semilla del diablo és una altra història diabòlica, posterior, que encara fa por quan la tornem a veure, per exemple. Els dimonis i l'infern, ja ho va intuïr Sartre, estan entre nosaltres o som nosaltres mateixos, i passa el mateix amb el cel i els àngels, amb tot el respecte pels creients convençuts. En tot cas, no he somniat pas amb el monstre afamat de la pel·lícula, afortunadament. No sé si els exteriors eren reals o refets a l'estudi però el meu record de Stonehenge,  un dels pocs indrets turístics que he vistat, va lligat més aviat a un munt de turistes encuriosits, una botiga amb records adients i molts, molts estornells. Què deuen fer, per allà, aquests dies?