DEL TEATRE ONOFRI AL TEATRE CONDAL PASSANT PEL CINEMA DE BARRI

 

De tots els cinemes vinculats amb el nostre barri i el Paral·lel, quan era el Paralelo, el Condal i l'Amèrica eren els més entranyables i propers. El Condal va ser inaugurat l'any 1903, construït per l'empresari de l'Español d'aleshores, Manuel Suñer. La família Onofri, procedent de Marsella, formava una gran companyia de mim, que va ser molt popular, i el teatre es va dir al principi Gran Teatro Onofri.

Sobre la construcció del teatre hi ha algunes informacions contradictòries, hi ha qui explica que van ser els mateixos Onofri els qui el van fer construir i d'altres que atribueixen la construcció a Suñer. Els Onofri havien arribat a Barcelona, des de Marsella, a finals del segle XIX. Eren una companyia familiar, formada per pare, mare i fills. Van tenir molt èxit durant uns anys, el gènere estava molt de moda, i popularment se'ls va conèixer pels 'que feien ganyotes'.

El teatre havia estat projectat per l'arquitecte Andreu Audet. La relació entre Suñer i els Onofri devia passar per alts i baixos. La darrera referència sobre aquesta família d'artistes la va trobar el senyor Badenas, historiador del Paral·lel, i sembla que van retornar a França, on els devia enxampar la Gran Guerra, passant per diferents problemes econòmics. El mim, com passa amb tantes coses, havia passat de moda. El teatre es va dir ben aviat, el 1904, Gran Teatro Condal. A partir del 1911 es va dedicar al cinema, alternant les projeccions amb varietats, amb actuació d'artistes com la mateixa Raquel Méller, en alguna ocasió. 

Al principi, pel que fa al cinema, va funcionar com a sucursal de la Bohèmia. Grans èxits d'aquells temps van ser Los misterios de Nueva York i La moneda rota. Això dels misteris lligats a una ciutat va ser un tema recurrent durant anys. Van ser molt populars les pel·lícules de l'avui oblidada Pina Menichelli, Nassay i, ja, Charlie Chaplin. En algun moment es van fer, com en d'altres cinemes, funcions complementàries de varietats, però no van durar gaire. 

Pel setembre de 1930 es va inaugurar el cinema sonor. També s'hi van acollir mítings i reunions polítiques diverses. Durant els anys quaranta, cinquanta, i part dels seixanta, va ser un popular cinema de barri, amb reestrenes i programes dobles. A finals dels seixanta van estrenar-s'hi algunes pel·lícules, ja estava renovat i modernitzat, a causa de la construcció dels pisos actuals. Més endavant la sala es va transformar i reduir, amb la instal·lació d'un bingo a l'antiga platea.

Va tornar al seu orígen teatral pel 1983, amb la representació d'una adaptació de l'obra Maria Rosa, de Guimerà, feta per Benet i Jornet. Va comptar amb èxits importants, com ara Una jornada particular, amb Flotats. L'etapa teatral de les darreres dècades ha tingut alts i baixos i durant temporades senceres hi ha acollit la companyia de Joan Pera i Paco Moran, amb el seu teatre familiar i humorístic.

El Condal de la meva infantesa no havia canviat gaire respecte al d'abans de la guerra. El sostre tenia uns evocadors quadrets de colors i es conservava l'aspecte de teatre, amb llotges. Era el nostre cinema de referència, el que teníem més a prop de casa. Feien els programes dobles habituals, amb una pel·lícula de més qualitat i una altra de fluixeta, nodo i la resta. Les pel·lícules ja arribaven una mica malmeses, a aquells cinemes populars.

Li vaig dedicar aquest sonet, en una ocasió, inclòs en el recull Indrets i camins.

El cinema del barri

Tenia un cert alè de barraca de fira
i un vell sostre pintat amb quadrets de colors.
Passava un aire fresc que feia olor de flors.
S’esmunyia algun gat per sota la cadira.

Viatges i misteris a sis rals la butaca.
Avui una de riure, demà una de plorar.
Comentaris d’escola, mentre que el berenar
es feia llarg de pa i curt de xocolata.

Una fira de somnis de diumenge a la tarda,
amb herois alts i rossos que no morien mai,
amb paisatges pintats i música de ball.

Un món arrecerat, una nova rondalla,
passions poc arriscades i una almosta d’esglai.
Un raig de sol vençut, damunt de la pantalla.

González Ledesma evoca el cinema Condal en alguns dels seus llibres, com ara La dama de Cachemira, novel·la a la qual pertany el fragment següent, publicada e els anys vuitanta, quan tot ja havia canviat força:

Tampoco el cine Condal era el de antes, selecto cine de familias al que éstas acudían en comitiva los sábados por la noche, con la cena, la gaseosa, el bicarbonato para la suegra y los pañales para el niño, en plan todo comprendido. Del interior del cine eran barridos cada mañana tantos capazos de cáscaras de cacahuete y avellanas que el vecino floricultor Barril podía preparar con ellos una tierra de abono tan magnífica que hubiese merecido ser exportada a todos los país del hoy Mercado Común. Ahora el Condal era alternativamente cine o teatro, había encogido, o tenía pulgas de plantilla, no suscitaba entusiasmos familiares ni había vuelto a contribuir, que se supiera, al auge de la agricultura nacional. Ni siquiera el señor Barril existía...

Aquest senyor Barril obria de vegades, a l'estiu, una porteta que donava al cinema i s'escampava l'olor de flors i plantes que evoco en el meu poema. Els gats que corrien per sota de les butaques eren també un clàssic, així com les closques de cacauets de les quals parla González Ledesma. Els cacauets, les closques dels quals tapisaven molts terres populars, van ser substituïts per les pipes, més endavant. Cada setmana, abans d'anar al cinema, passàvem a mirar els quadros, que es penjaven en una mena d'aparadors, per anar fent ambient. 

Quan arribava el Descanso els nens i nenes jugàvem a córrer pels passadissos, sovint ens trobàvem al cinema veïns i coneguts. Hi havia un petit bar a l'entrada on compràvem aquells antics caramels Darling, deu ser nostàlgia però no recordo caramels més bons que aquells, sucosos, enganxosos i aromàtics. N'he menjat de la mateixa marca però mai m'han semblat iguals. La publicitat acostumava a ser rudimentària i local, diapositives que feien referència a botigues properes. I mai no faltava el No-do, és clar, pintoresc, franquista i patriota. Els lavabos feien olor de desinfectant, una olor a llimona que no estava malament, i sempre hi havia una senyora que tenia cura de la seva neteja i a la qual donaves alguna propineta en calderilla. 

Sovint hi anàvem entre setmana, una de les pel·lícules ja estava començada, l'acomodador ens acompanyava amb la llanterna i també li donàvem propina. Després ens quedàvem a veure la segona peli, el nodo, i, molt sovint, la primera altra vegada, tota sencera. Al barri hi havia sereno i vigilant i mai no havíem passat por en tornar a casa amb la família. Si ens havíem descuidat la clau picàvem de mans i ens obria el sereno, i ens donava una espelmeta per pujar l'escala.

Moltes pel·lícules no eren aptes per a menores, però es feia la vista grossa. En alguna ocasió, molt de tant en tant, ens deien a l'entrada que aquell dia hi havia un inspector i aleshores els menores no podíem entrar. La veritat és que avui fan riure, aquelles manies morals, però els poders religiosos classificaven les pelis en números, 1, 2, 3, 3r i 4. Les del tres eren per a mayores, les de 3r, per a mayores con reparos i les del número 4, gravemente peligrosas. Llevat dels cinemes parroquials, ningú no feia cas de tot això i les famílies anaven en bloc a veure el que tocava amb el berenar o el sopar, si calia. Les autoritats també feien la viu-viu, no sé si untaven una mica els inspectors, els amos dels cinemes; com que tothom anava curt d'armilla es permetien tot un seguit de corrupteles que ens van ajudar a tirar endavant. El cinema esperonava la nostra imaginació, s'hi estava més calent i fresc que no pas a casa i era, a més, un indret de trobada social.

Com que anavem al cinema quan no era festa triàvem preferència, hi havia un amfiteatre més barat. La mare es posava tocant al passadís, amb nosaltres al costat, calia muntar barreres adients en contra dels grapejadors, que eren molts i habituals, tant al cinema com als transports públics o a qualsevol aglomeració. Avui hi hauria grans escàndols si aquells tocaments s'esdevinguessin amb tanta facilitat, així com si des de les obres en construcció els paletes actuals amollessin les barbaritats que ens havíem d'escoltar en aquells anys les jovenetes i les adolescents. 

Les pel·lícules es tallaven de tant en tant, provocant xiulets i aldarulls, i per això et trobaves escenes que no acabaven de lligar. Les veus del doblatge eren les mateixes que les de la ràdio i ens encantaven. Si el programa del Condal no ens acabava de fer el pes anàvem a l'Amèrìca, al Mistral, però mai molt més lluny. A l'escola es comentaven molt les pel·lícules que havíem vist, eren un gran tema de conversa i propiciaven la cohesió social acadèmica. Després va passar el mateix amb la tele, però tan sols mentre hi van haver pocs canals. 

Recordo un dia en què, en sortir del cinema, ens vam trobar amb què havien posat un enllumenat nou al Paralelo, semblava que fos de dia, comparat amb la foscor anterior. El Paralelo dels seixanta encara era molt viu i sorollós però la gent gran deia que no tenia res a veure amb el d'abans, tot i que em temo que en el record hi comptaven moltes coses i moltes idealitzacions, lligades a la seva joventut i fins i tot al trasbals que havia representat la guerra.

Moltes coses que recordo del Condal son les mateixes que s'esdevenien en molts altres cinemes d'aleshores, és clar. El cinema i la ràdio van ser un gran consol per la gent, com també ho va ser la revista, a la qual assistia la gent gran molt de tant en tant i sense criatures. I, més endavant, la tele. Avui tot ho recordem molt bonic i romàntic però probablement veure-ho en directe, hores d'ara, ens produiria angúnia i una gran decepció vital. En tot cas, al menys, i que duri, en el mateix lloc de sempre hi tenim, encara, un teatre en bones condicions.