Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cinemes de barri. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cinemes de barri. Mostrar tots els missatges

29.12.20

DEL TEATRE ONOFRI AL TEATRE CONDAL PASSANT PEL CINEMA DE BARRI

 


De tots els cinemes vinculats amb el nostre barri i el Paral·lel, quan era el Paralelo, el Condal i l'Amèrica eren els més entranyables i propers. El Condal va ser inaugurat l'any 1903, construït per l'empresari de l'Español d'aleshores, Manuel Suñer. La família Onofri, procedent de Marsella, formava una gran companyia de mim, que va ser molt popular, i el teatre es va dir al principi Gran Teatro Onofri.

Sobre la construcció del teatre hi ha algunes informacions contradictòries, hi ha qui explica que van ser els mateixos Onofri els qui el van fer construir i d'altres que atribueixen la construcció a Suñer. Els Onofri havien arribat a Barcelona, des de Marsella, a finals del segle XIX. Eren una companyia familiar, formada per pare, mare i fills. Van tenir molt èxit durant uns anys, el gènere estava molt de moda, i popularment se'ls va conèixer pels 'que feien ganyotes'.

El teatre havia estat projectat per l'arquitecte Andreu Audet. La relació entre Suñer i els Onofri devia passar per alts i baixos. La darrera referència sobre aquesta família d'artistes la va trobar el senyor Badenas, historiador del Paral·lel, i sembla que van retornar a França, on els devia enxampar la Gran Guerra, passant per diferents problemes econòmics. El mim, com passa amb tantes coses, havia passat de moda. El teatre es va dir ben aviat, el 1904, Gran Teatro Condal. A partir del 1911 es va dedicar al cinema, alternant les projeccions amb varietats, amb actuació d'artistes com la mateixa Raquel Méller, en alguna ocasió. 

Al principi, pel que fa al cinema, va funcionar com a sucursal de la Bohèmia. Grans èxits d'aquells temps van ser Los misterios de Nueva York i La moneda rota. Això dels misteris lligats a una ciutat va ser un tema recurrent durant anys. Van ser molt populars les pel·lícules de l'avui oblidada Pina Menichelli, Nassay i, ja, Charlie Chaplin. En algun moment es van fer, com en d'altres cinemes, funcions complementàries de varietats, però no van durar gaire. 

Pel setembre de 1930 es va inaugurar el cinema sonor. També s'hi van acollir mítings i reunions polítiques diverses. Durant els anys quaranta, cinquanta, i part dels seixanta, va ser un popular cinema de barri, amb reestrenes i programes dobles. A finals dels seixanta van estrenar-s'hi algunes pel·lícules, ja estava renovat i modernitzat, a causa de la construcció dels pisos actuals. Més endavant la sala es va transformar i reduir, amb la instal·lació d'un bingo a l'antiga platea.

Va tornar al seu orígen teatral pel 1983, amb la representació d'una adaptació de l'obra Maria Rosa, de Guimerà, feta per Benet i Jornet. Va comptar amb èxits importants, com ara Una jornada particular, amb Flotats. L'etapa teatral de les darreres dècades ha tingut alts i baixos i durant temporades senceres hi ha acollit la companyia de Joan Pera i Paco Moran, amb el seu teatre familiar i humorístic.

El Condal de la meva infantesa no havia canviat gaire respecte al d'abans de la guerra. El sostre tenia uns evocadors quadrets de colors i es conservava l'aspecte de teatre, amb llotges. Era el nostre cinema de referència, el que teníem més a prop de casa. Feien els programes dobles habituals, amb una pel·lícula de més qualitat i una altra de fluixeta, nodo i la resta. Les pel·lícules ja arribaven una mica malmeses, a aquells cinemes populars.

Li vaig dedicar aquest sonet, en una ocasió, inclòs en el recull Indrets i camins.

El cinema del barri

Tenia un cert alè de barraca de fira
i un vell sostre pintat amb quadrets de colors.
Passava un aire fresc que feia olor de flors.
S’esmunyia algun gat per sota la cadira.

Viatges i misteris a sis rals la butaca.
Avui una de riure, demà una de plorar.
Comentaris d’escola, mentre que el berenar
es feia llarg de pa i curt de xocolata.

Una fira de somnis de diumenge a la tarda,
amb herois alts i rossos que no morien mai,
amb paisatges pintats i música de ball.

Un món arrecerat, una nova rondalla,
passions poc arriscades i una almosta d’esglai.
Un raig de sol vençut, damunt de la pantalla.

González Ledesma evoca el cinema Condal en alguns dels seus llibres, com ara La dama de Cachemira, novel·la a la qual pertany el fragment següent, publicada e els anys vuitanta, quan tot ja havia canviat força:

Tampoco el cine Condal era el de antes, selecto cine de familias al que éstas acudían en comitiva los sábados por la noche, con la cena, la gaseosa, el bicarbonato para la suegra y los pañales para el niño, en plan todo comprendido. Del interior del cine eran barridos cada mañana tantos capazos de cáscaras de cacahuete y avellanas que el vecino floricultor Barril podía preparar con ellos una tierra de abono tan magnífica que hubiese merecido ser exportada a todos los país del hoy Mercado Común. Ahora el Condal era alternativamente cine o teatro, había encogido, o tenía pulgas de plantilla, no suscitaba entusiasmos familiares ni había vuelto a contribuir, que se supiera, al auge de la agricultura nacional. Ni siquiera el señor Barril existía...


Aquest senyor Barril obria de vegades, a l'estiu, una porteta que donava al cinema i s'escampava l'olor de flors i plantes que evoco en el meu poema. Els gats que corrien per sota de les butaques eren també un clàssic, així com les closques de cacauets de les quals parla González Ledesma. Els cacauets, les closques dels quals tapisaven molts terres populars, van ser substituïts per les pipes, més endavant. Cada setmana, abans d'anar al cinema, passàvem a mirar els quadros, que es penjaven en una mena d'aparadors, per anar fent ambient. 

Quan arribava el Descanso els nens i nenes jugàvem a córrer pels passadissos, sovint ens trobàvem al cinema veïns i coneguts. Hi havia un petit bar a l'entrada on compràvem aquells antics caramels Darling, deu ser nostàlgia però no recordo caramels més bons que aquells, sucosos, enganxosos i aromàtics. N'he menjat de la mateixa marca però mai m'han semblat iguals. La publicitat acostumava a ser rudimentària i local, diapositives que feien referència a botigues properes. I mai no faltava el No-do, és clar, pintoresc, franquista i patriota. Els lavabos feien olor de desinfectant, una olor a llimona que no estava malament, i sempre hi havia una senyora que tenia cura de la seva neteja i a la qual donaves alguna propineta en calderilla. 

Sovint hi anàvem entre setmana, una de les pel·lícules ja estava començada, l'acomodador ens acompanyava amb la llanterna i també li donàvem propina. Després ens quedàvem a veure la segona peli, el nodo, i, molt sovint, la primera altra vegada, tota sencera. Al barri hi havia sereno i vigilant i mai no havíem passat por en tornar a casa amb la família. Si ens havíem descuidat la clau picàvem de mans i ens obria el sereno, i ens donava una espelmeta per pujar l'escala.

Moltes pel·lícules no eren aptes per a menores, però es feia la vista grossa. En alguna ocasió, molt de tant en tant, ens deien a l'entrada que aquell dia hi havia un inspector i aleshores els menores no podíem entrar. La veritat és que avui fan riure, aquelles manies morals, però els poders religiosos classificaven les pelis en números, 1, 2, 3, 3r i 4. Les del tres eren per a mayores, les de 3r, per a mayores con reparos i les del número 4, gravemente peligrosas. Llevat dels cinemes parroquials, ningú no feia cas de tot això i les famílies anaven en bloc a veure el que tocava amb el berenar o el sopar, si calia. Les autoritats també feien la viu-viu, no sé si untaven una mica els inspectors, els amos dels cinemes; com que tothom anava curt d'armilla es permetien tot un seguit de corrupteles que ens van ajudar a tirar endavant. El cinema esperonava la nostra imaginació, s'hi estava més calent i fresc que no pas a casa i era, a més, un indret de trobada social.

Com que anavem al cinema quan no era festa triàvem preferència, hi havia un amfiteatre més barat. La mare es posava tocant al passadís, amb nosaltres al costat, calia muntar barreres adients en contra dels grapejadors, que eren molts i habituals, tant al cinema com als transports públics o a qualsevol aglomeració. Avui hi hauria grans escàndols si aquells tocaments s'esdevinguessin amb tanta facilitat, així com si des de les obres en construcció els paletes actuals amollessin les barbaritats que ens havíem d'escoltar en aquells anys les jovenetes i les adolescents. 

Les pel·lícules es tallaven de tant en tant, provocant xiulets i aldarulls, i per això et trobaves escenes que no acabaven de lligar. Les veus del doblatge eren les mateixes que les de la ràdio i ens encantaven. Si el programa del Condal no ens acabava de fer el pes anàvem a l'Amèrìca, al Mistral, però mai molt més lluny. A l'escola es comentaven molt les pel·lícules que havíem vist, eren un gran tema de conversa i propiciaven la cohesió social acadèmica. Després va passar el mateix amb la tele, però tan sols mentre hi van haver pocs canals. 

Recordo un dia en què, en sortir del cinema, ens vam trobar amb què havien posat un enllumenat nou al Paralelo, semblava que fos de dia, comparat amb la foscor anterior. El Paralelo dels seixanta encara era molt viu i sorollós però la gent gran deia que no tenia res a veure amb el d'abans, tot i que em temo que en el record hi comptaven moltes coses i moltes idealitzacions, lligades a la seva joventut i fins i tot al trasbals que havia representat la guerra.

Moltes coses que recordo del Condal son les mateixes que s'esdevenien en molts altres cinemes d'aleshores, és clar. El cinema i la ràdio van ser un gran consol per la gent, com també ho va ser la revista, a la qual assistia la gent gran molt de tant en tant i sense criatures. I, més endavant, la tele. Avui tot ho recordem molt bonic i romàntic però probablement veure-ho en directe, hores d'ara, ens produiria angúnia i una gran decepció vital. En tot cas, al menys, i que duri, en el mateix lloc de sempre hi tenim, encara, un teatre en bones condicions.

9.11.12

AQUELLS CINEMES I ELS SEUS TOCADORS




Em vaig ensopegar ahir, al 33, amb el documental Aquells cinemes d'ahir. He intentat tornar-lo a veure per la xarxa però de moment no és possible. El documental, breu, evocava els cinemes de barri, els cines de la meva infantesa. Hi intervenia Romà Gubern i el senyor operador de la fotografia del qual sento no recordar el nom. A més a més hi sortia també la Rosa Gil, la mestressa del restaurant Leopoldo. 

La memòria dels cinemes de l'època dels meus pares ja s'ha perdut força i quan es parla de cine de barri es parla sobretot dels de després de la guerra civil, que han deixat un record profund en tots els qui ja passem dels seixanta. Van ser un dels pocs recursos a l'abast per defugir la grisor i la manca de possibilitats de la majoria, tot i que tampoc l'època no va ser tan casposa com sembla, mirada de forma retrospectiva. A més del cinema de barri hi havia les parròquies (on també es feia cinema), els centres excursionistes, els llocs de ballaruca, les festes majors i fins i tot les processons de Corpus. I hi havia el fet irrefutable que érem infants i que després vam ser joves i en aquestes èpoques vitals tot sembla més lluminós del compte.

Precisament fa un parell de dies vaig passar el llibre de Munsó Cabús sobre els cinemes barcelonins a un amic que vol preparar una xerrada sobre els locals del Paral·lel i rodalies, els nostres. Aquest llibre magnífic es va publicar a mitjans dels noranta i ja precisaria d'una continuació i suplement, car des d'aleshores hem perdut i reconvertit molts més locals, per desgràcia. L'exposició recent del Paral·lel, en acabar amb la guerra civil, no toca en excés aquest tema, tot i que ja des dels inicis del cinema s'havien començat a barrejar les filmacions amb d'altres espectacles. S'hava fet cinema a llocs com el Romea, el Liceu... A tot arreu. Ara la gent enyora el cinema però en la bona època del cinema la gent es planyia de la pèrdua de teatres i d'espectacles teatrals, tan superiors culturalment a les bajanades pel·liculeres, sempre fem el mateix, criticar els vius i mitificar els difunts.

Rosa Gil era l'única dama entrevistada i l'única que va incidir en el tema més populista i espinós d'aquells inoblidables cinemes. Per una banda va recordar el fet d'anar-hi a berenar i a sopar, de vegades amb la carmanyola i la gasosa i per altra quelcom més políticament incorrecte, un tema sobre el qual s'ha escrit poc i malament, els assetjaments sexuals a menors, que tant proliferaven en aquells locals, des dels seus inicis. A casa t'explicaven poca cosa sobre sexe però sí que t'advertien en contra dels tocadors.  El tema no era nou, les nostres mares i àvies ja s'hi havien trobat. Llocs foscos i aglomeracions diverses eren indrets habituals en els quals podies topar amb el grapejador o arrambador, home jove o gran. I és que el meu avi ja ens explicava que una activitat habitual de la seva joventut era anar a les aglomeracions a tocar culs, per exemple.

El cine, com va remarcar Rosa Gil, era barat i s'hi enviaven les criatures sense complexos, per tal que el matrimoni pugués, fins i tot, gaudir d'una certa intimitat durant una estoneta de dia festiu, en un temps on el qual la gent feia més hores de feina que un ventilador. Si algú t'empipava li havies de dir: faci el favor o cridaré l'acomodador. Com que els cinemes eren plens com un ou no podies canviar de seient, en tot cas, com la mateixa Rosa Gil explicava, de vegades havies de marxar i tot. Les modalitats eren estirar la mà, agafar la de la criatura i portar-la a les parts íntimes de l'agressor, estirar la cama fins a fregar la teva amb insistència, hi havia molts mètodes d'acostament no desitjat per part del tipus corresponent.

L'acomodador no donava l'abast però no sempre se'l reclamava. Els tocadors comptaven amb la timidesa i la por de les nenes, i també dels nens, tot i que sobre l'assetjament als nens se'n parlava menys, com que  no es podien quedar embarassats...  Els assetjadors d'aquella mena triaven molt bé les seves víctimes però també es podien trobar, al cinema o a l'autobús, amb una noieta amb més geni que els escridassés, guarro, marrano, què fa, vostè! No s'acostumaven a immutar, els culpables, més aviat eren ben capaços de respondre, nena, (o senyora), què t'has pensat, què més voldries!!!

Entre setmana, quan anàvem al cinema amb la meva mare i el meu germà, triàvem, si podia ser, llocs estratègics, com ara els seients que tocaven al passadís. La meva mare se situava entre el passadís i un de nosaltres, tota precaució era poca. El gran nombre de senyors i nois de tota mena i aspecte que es dedicaven al tema em preocupa quan ho recordo, la veritat.  Com és possible que n'hi hagués tants? També era perillós passar a prop d'una obra en construcció, els paletes eren un sector professional que treballava en equip i era ben capaç d'amollar tota mena de barbaritats a les xicotes. I tot això sense comptar amb els molts exhibicionistes patètics que sorgien de les cantonades al capvespre, a Últimas tardes con Teresa es descriu un d'aquests personatges, un desgraciat, de fet.

Hi havia amiguetes meves, més decidides, que sempre portaven agulles de cap per punxar els agosarats. Totes aquelles agressions no acostumaven, afortunadament, a anar més enllà. Els foscos cinemes de barri també eren un lloc d'esplai de les parelles, en aquelles darreres files, les de la maleteta (mà a la teta), com en deien, en broma. Per no parlar de fets més sòrdids, ja consensuats entre homes i senyores mercenàries especialitzades en tocaments assequibles. No sé si tot allò ens va traumatitzar, crec que no, i coses que avui m'he adonat que generen un gran alarmisme eren viscudes com exemples inevitables de les misèries humanes, coses que calia controlar i reprimir però sense fer-s'hi mala sang.

No sé de ningú, de cap senyor, que hagi fet alguna confessió literària i íntima sobre aquest tipus d'activitats per part seva. Els assetjadors cinèfils es deuen haver reconvertit en jaios tranquils i desmemoriats, la majoria dels quals faria la cara nova a algú que volgués arrambar les seves nétes o néts de forma immoral. Una vegada una veïneta meva va veure, arrambant a l'autobús, un senyor seriós, pare i espòs responsable i simpàtic, educat i recitador de poemes del centre parroquial. No m'ho vaig acabar de creure, aleshores,  però avui penso que devia ser veritat. 

El documental que comento em va fer pensar, els senyors participants incidien en aspectes populars, socials, sociològics, polítics, tècnics, d'aquells cinemes de barri. Rosa Gil, una dona i del Raval, encara que la família fos propietària, va ser l'única capaç d'anar més enllà del mite romàntic i entrar una mica a fons en la sordidesa d'aquell món, i ho va fer amb grapa, amb distància, amb ironia i humor i amb una admirable pietat retrospectiva per aquells pederastes pocasoltes de poca volada. Malgrat tot, evidentment, aquells cines tenien moltes virtuts, eren un lloc de trobada i d'esbarjo lligat a l'entorn, centres socials espontanis i vius on hi vam viure molt bons moments, molts somnis i moltes il·lusions encara que de tant en tant patíssim acostaments no desitjats per part de senyors poc recomanables que potser a casa seva eren uns sants, qui sap? 

No sé pas com les nenes i noies d'avui viuen el tema ni si aquest és tan freqüent, la veritat. Em penso que no. En aquella època s'explicaven moltes coses a causa de la repressió sexual, de la misèria moral, però en temps republicans també passava. Tenim tendència a cercar explicacions psicològiques a un munt de capteniments humans poc recomanables però no ens en sortim, el sexe encara és tot un misteri i compta amb molts tabús que fa por d'entomar de forma desacomplexada. En aquest camp quan s'obre una porta se'ns tanca una finestra.