31.12.20

UN NOU ANY A LA RECERCA DEL SENTIT DE LA VIDA




Aquell que a cap moment li digué "Atura't"
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor, jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fe'ls eterns a dintre del meu cor!...

Joan Maragall, Cant Espiritual


Em venia al cap, avui, aquest fragment del Cant Espiritual de Joan Maragall, un poema que era molt conegut i recitat quan jo era jove. Tot i que cal situar-lo en el seu context i el poeta manifesta la seva religiositat, crec que té una dimensió laica molt recuperable. L'espiritualitat no està renyida amb l'ateïsme, de fet. 

M'ha vingut al cap avui perquè m'estan omplint el mòbil de missatges, poemes, dibuixets, acudits i facècies, sobre el molt dolent que ha estat aquest any, les ganes que tenim de què passi i els desitjos sobre un hipotètic i millor 2021.

Crec que cada any té, per a cadascú, coses bones i no tan bones. Jo també voldria fer eterns molts moments de cada dia, fins i tot d'aquests dies amb un cert recolliment obligat. Aquest any, coses de l'edat, he sabut de molts amigues i amics que seran avis o ho han estat. Una de les poques coses bones que et passen, de gran, és això de ser àvia, tot i que tinc els meus dubtes sobre si fem ben fet en donar suport incondicional a aquest instint biològic del manteniment de l'espècie.

Les coses que fem les fem, sovint, per instint, per mimetisme, per crida biològica, per tradicio, per il·lusió poc raonada. Tot ajuda a viure. També he perdut persones apreciades, aquest any, algunes de la meva edat, però això passa sempre i el pas dels anys dona a l'envelliment una dimensió no gaire positiva, per més que alguns optimistes de manual m'assegurin que cada edat té coses bones i d'altres afirmacions etèries i poc realistes. Ni la iaia motxillera ni aquest senyor que s'està doctorant als cent quatre anys son exemples vàlids, sinó excepcions casuals, fruit de l'atzar, la sort i la genètica. 

Serà millor el 2021? No ho sabem. Ha estat tan dolent el 2020? Tot és relatiu. Ens ha enfrontat amb les nostres pròpies limitacions a nivell col·lectiu, amb la nostra ignorància sobre tantes coses i amb les nostres inútils vanitats. A nivell individual, va com va. Les famílies, la majoria, amb perdó de Tolstoi, no son ni felices ni infelices, passen èpoques de tota mena. Es cert que hi ha qui té un instint per a ser feliç, suposo que la genètica pesa, com també pesen l'atzar, la sort, les circumstàncies, la gent que t'ensopegues pel camí. 

Té sentit la vida? Aquest dies he llegit el llibre de Viktor Frankl 'L'home a la recerca de sentit'. L'home i la dona, em diran les feministes de les darreres fornades. La persona, doncs, si volen no discriminar... Frankl és un gran referent per a la psicologia del segle XX, va morir el 1997. Va passar un temps horrible, en camps nazis, era jueu. Va perdre els pares, la dona. Va sobreviure i va reflexionar sobre el sentit de la vida quan tot sembla mancat de sentit.

Moltes persones, al llarg del temps, però també avui, han viscut o viuen èpoques molt dolentes, fam, malalties, misèria, guerra, presó. Però hi ha hagut un cert èxit vital en això de la supervivència i els habitants del planeta, malgrat pandèmies i autodestrucció fomentada, han augmentat de forma exponencial. La religió, tan bescantada, era un consol, en alguns moments. Avui hem de trobar d'altres motius per a cercar un sentit que potser no existeix més que en el nostre imaginari. 

M'angunieja una mica tantes referència a aquest mal any. I tantes esperances en el que començarà demà, després d'una Nit de Cap d'Any que serà una mica rància, amb programes xarons i refregits diversos a la tele. Al basar xinès del barri hi havia cua, comprant aquestes bosses amb galidaines, això que en diuen el 'cotillon', serpentines, xiulets, espanta-sogres i barrets de cartró. Vol dir que, poc o molt, farà festa, la gent. A mi, potser per la feina que feia, l'any sempre m'ha semblat dividit, més aviat, en cursos escolars.

L'únic acudit que m'ha fet una mica de gràcia, dels que m'han arribat, és un on es veu l'any 2021 assegut en un sofà i comentant que creu que la gent n'espera massa, d'ell. Millor no esperar res, tot és un enigma. A nivell personal he de dir que la parafernàlia de la festa no m'ha fet mai gràcia tot i que he intentat adaptar-me, fos on fos. Ja som a tocar d'un quart de segle, sembla ahir, quan havia d'arribar el 2000, la fi del mon i no sé quantes coses més. 

Per tal de fer el que fa tothom, que sempre dona sentit de pertinença, malgrat tot, escampo aquest vespre els meus bons desitjos des d'aquest blog que ja va fent anys i arrenglerant lletres i mots a dojo, no hi puc fer més. BONA ENTRADA D'ANY, doncs!

8 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Igualment, Júlia! Els versos que cites de Maragall, per cert, són dels meus preferits (tot i que per algunes persones tenen una connotació luctuosa, ja que sovint surten a les esqueles). En tot cas, Xavier Montsalvatge en va fer una versió per a cor i orquestra excel·lent.

Feliç any nou!

Chiloé ha dit...

¡Feliz Año, Júlia!

Júlia ha dit...

Joan, això de què determinats poemes i músiques s'acabin associant a la mort a causa del seu ús i abús a les esqueles i comiats funeraris és un llast per a la literatura i la música, però potser és inevitable. Al capdavall la mort també és inevitable. Bon any 2021 i molt de cinema!!!

Júlia ha dit...

Igualmente, Chiloé, un año más también es un año menos y todos tienen su novela. Un abrazo.

Francesc Puigcarbó ha dit...

També n'hem perdut molts d'avis aquest any que ja hem deixat, i més d'un amic. El sentit de la vida, es 42.

Malgrat tot, us desitjo un Bon any nou a tu i al teu company de fatigues.

Júlia ha dit...

42? L'any en què vas néixer?

Mercè Piqueras ha dit...

Vaig descobrir el Cant espiritual en la meva adolescència. Durant uns anys va ser el meu poema "de capçalera" en el qual veia un cert panteisme: per què ens caldria el cel, si podríem tenir el paradís --la pàtria celestial-- a la Terra (sovint, però, també l'infern)?

Júlia ha dit...

Mercè, Maragall mostrava aquest panteïsme però tampoc podia defugir el fet de pertanyer a un sector privilegiat de la societat d'aleshores, cosa que li permetia gaudir del goig de viure sense massa implicacions dramàtiques. Al capdavall el cel eteri ha estat una mena de consol pels qui no tenien res més.