ELS LLEDONERS BARCELONINS

 

Quan els meus fills eren petits van sortir uns àlbums de cromos molt interessants relacionats amb la Història de Catalunya i d'altres que parlaven del Modernisme o, com en el cas del que he penjat, dels arbres de Barcelona.

Avui hi ha molts més arbres per tot arreu, a la ciutat. Cal mirar fotografies antigues per comprovar que, tant a la ciutat com a la muntanya, la cosa s'ha incrementat. Els arbres ens agraden però el cert és que un excés de massa forestal poc controlada i poc aprofitada també pot generar problemes.

Aquest àlbum ens explicava les diferents espècies que es podien trobar a Barcelona, l'ajuntament en va plantar molts i diferents i aixi ha continuat, no sempre es van adaptar al lloc però crec que l'increment de vegetació de tot tipus a la ciutat ha estat un èxit. L'àlbum, avui, ja s'ha quedat curt.

Un arbre ben barceloní que gairebé semblava un monopoli era el plàtan d'ombra. Sembla que ens el van portar els francesos. En un llibre de la Ruth Rendell, d'aquells que va escriure amb el pseudònim de Bàrbara Vine la protagonista en diu 'arbre de camuflatge'.  És una denominació ben trobada, l'escorça produeix l'efecte de determinats uniformes militars destinats a fer passar els soldats desapercebuts. Fa anys hi havia força robínies, tot i que en dèiem acàcies, vaig llegir que provocaven determinades al·lèrgies i se n'havia limitat el nombre.

Hi ha molts arbres mediterranis que no perden les fulles per la tardor. Em produïa una mica d'angúnia quan algunes mestres em deien que anavem d'excursió amb l'alumnat al Montseny per veure la tardor. No podem defugir els tòpics, fulles per terra a la tardor, neu a l'hivern. Moltes vegades aquests dibuixets convencionals no responen a la realitat que vivim, és clar.

Però fins i tot els arbres de fulla caduca dels nostres carrers no la perden en el mateix moment, cadascú va al seu ritme. Alguns no les perden fins ben entrat l'hivern. Un arbre que aquest dia deixa anar les seves fulles daurades és el lledoner. De lledoners se n'han plantat molts i s'han adaptat bé, de vegades fins i tot massa bé, en carrers no massa amples s'han desenvolupat d'allò més i produeixen molèsties als veïns i un excés de foscor. Quan les seves fulles cauen voleiant, tan daurades i boniques, m'evoquen aquell poema de Lorca en el qual un arbre groc es converteix en ocells. 

Al carrer on vivien els meus pares en van plantar, ja fa molts anys. De tot se n'ha d'aprendre i actualment, quan se'n planten a carrers no massa amples, es fa de forma més espaiada. Des de molts pisos, a l'estiu, no es veu el carrer, tan sols es veuen branques i fulles, un mar de fulles. Jo pensava que això dels arbres agradaria a la gent de la generació dels meus pares però no va ser ben bé així. I és que una activitat habitual, quan no es pot sortir gaire de casa, és tafanejar el carrer, a veure qui passa, qui ve i qui va. I quan els lledoners tenen fulles no es veu res. Tampoc no es pot sortir al balcó per dir adéu a les visites.

Els botiguers també es queixaven de l'excés de fulles per terra, en aquesta època. I les fulles porten bitxets, mosquitets i la resta. Jo, fins que en van plantar,  no sabia com eren, els lledoners, però el nom l'associava a molts topònims, Font del Lledoner, Passeig del Lledoner... Fan un petit fruit comestible, dolcet, no crec que s'aprofitin gaire, actualment, el lladó o lledó. Té molts usos pràctics, pel que fa a la fusta i fins i tot medicinals. En el passat tot tenia moltes utilitats. Hi ha una cançó popular, molt maca, que comença dient: la meva enamorada es filla de Lledó... Avui, malauradament, el nom del arbre el tenim associat a una presó, què hi farem. 

Hi ha arbres dels quals, per raons educatives del meu temps, en sabia més aviat el nom en castellà però almez, que és el nom castellà més habitual del lledoner, no em sonava. Encara més, fa temps, quan algú em preguntava com es deia el lledoner en castella i li deia almez em mirava amb desconfiança i incredulitat. Els lledoners dels carrers del meu barri conformen una mena de túnel màgic, m'evoquen un claustre gòtic vegetal i em recorden aquells versos de Guerau de Liost sobre els arbres d'aparença gòtica, tot i que el poeta no parla del lledoner sinó del faig i l'avet. De fet, fan aquesta mena de túnel perquè s'inclinen cap al mig del carrer, cercant la llum, i no poden fer un desenvolupament natural del tot. 

El poema de Guerau de Liost, un sonet:

El faig és gòtic com l’avet.
Mes l’avet puja fosc, aspriu,
sòbries les fulles, el tronc dret,
car és d’un gòtic primitiu.

Mentre el faig, trèmul, somriu
amb son fullatge transparent
on l’esquirol hi penja el niu,
car és d’un gòtic floreixent.

L’avet és gòtic com el faig.
Són les agulles dels cimals
on de la llum s’hi trenca el raig.

Són les agulles sobiranes
de les eternes catedrals,
immòbils, pàl.lides, llunyanes.

Jo també tinc poemes dedicats a alguns arbres, entre els quals els lledoners del carrer de Blasco de Garay, on vaig viure tants anys i on van viure els meus pares i, després la meva filla, i que em van inspirar el que copio a continuació, i que vaig escriure quan a casa es queixaven, amb raó, de què no veien el carrer. La generació dels meus pares ha anat desapareixent amb el pas del temps, a l'escala hi van instal·lar ascensor, que contribueix a no aïllar la gent a casa seva, al menys, no tant com abans. Però amb això del confinament suposo que més d'un hauria volgut poder distreure's mirant pel balcó, com abans, la gent que passava pel carrer. En tot cas, quan això es pot fer, a l'hivern, quan ja els arbres han perdut les seves fulles, fa massa fred per fer el tafaner. Pel que fa on visc ara, hi ha pruneres japoneses, molt boniques a la primavera però molt més modestes, pel que fa a volum i espessor, que no pas els lledoners. No tinc cap problema per fer la tafanera. Els primers arbres que hi van plantar eren una mena de mimoses que no es van adaptar, es va decandir, i es van acabar per canviar per les pruneres.

Van plantar lledoners,
al carrer de la mare
i han crescut i ombrejat
els portals de les cases.

Han crescut massa i tot,
diu la gent, amoïnada.
El carrer sembla fosc
sota les seves branques.

Els vells des dels balcons
les voreres no abasten
i no poden dir adéu
a l’amic que ara passa.

El carrer sembla un bosc
que Montjuïc encalça.
Un bosc ple de verdor
on s’ensopeix la tarda.

Els lledons, ennegrits,
maduren amb migranya
i rantells migradors
al seu recer s’amaguen.

A l’hivern han quedat
les branques despullades,
i s’ha endut el fullam
una tamborinada.

Semblen ja molt antics
i són joves encara,
els ombrils lledoners
del carrer de la mare.