16.2.21

JOE DASSIN, ESTIUS ROMÀNTICS I EL TEMPS QUE PASSA

 



Tu sais, je n'ai jamais été aussi heureux que ce matin-là
Nous marchions sur une plage un peu comme celle-ci
C'était l'automne, un automne où il faisait beau
Une saison qui n'existe que dans le Nord de l'Amérique
Là-bas on l'appelle l'été indien
Mais c'était tout simplement le nôtre
Avec ta robe longue
Tu ressemblais à une aquarelle de Marie Laurencin
Et j'me souviens
J'me souviens très bien de c'que j't'ai dit ce matin-là
Il y a un an, y'a un siècle, y a une éternité


Ja he comentat en d'altres ocasions que de vegades, encara no sé com ni perquè, un tema concret convergeix des de molts indrets en els meus records i m'arriba en un moment precís i a través de diferents aportacions nostàlgiques.

Avui m'he despertat força aviat, de matinada, quan em passa això, i considerant que en aquests moments t'acostumen a venir al cap tristors diverses lligades al pas del temps, em poso la ràdio. Tinc una petita ràdio sota el coixí. Hi ha programes que es fan en aquests horaris misteriosos i d'altres que son repeticions. Avui pots recuperar-ho tot, per les xarxes, tot i que no és el mateix, o així m'ho sembla, sentir-ho en diferit que sentir-ho en directe o que sembli en directe. Tampoc no em fa el mateix efecte escoltar una cosa asseguda i desperta que gaudir-ne en l'estranya intimitat del silenci nocturn, tapada amb la flassada, ja que odio els nòrdics.

En un programa de matinada que es diu Entre dos luces recordaven el cantant, i moltes coses més, Joe Dassin. Joe Dassin va ser una persona molt culta i preparada, fill de Jules Dassin i la seva primera dona, la violinista Béatrice Launer. Va morir molt jove, amb quaranta-un anys, diuen que és dels cantants francesos morts que genera més negoci, un dels seus fills explicava que era més famós, avui, al seu país, que quan vivia. 

Una de les cançons més conegudes de Dassin, que durant un llarg estiu es va arribar a fer pesadeta, va ser aquell que es diu L'été indien/ Indian Summer. Era un temps en el qual es van posar de moda les cançons mig recitades i amb cors de fons. Per aqui vam tenir un tema molt popular, també recitat, del Manolo Otero, actor i cantant guapet que va estar casat amb la senyora Cantudo, el qual vam veure fins i tot a la pel·lícula Laia i que va acabar vivint i morint al Brasil. 

Indian Summer, títol exòtic que fa referència a una mena d'estiuet de Sant Martí, és una cançó d'amor abrandat. És va recuperar fa alguns anys, el 2011, quan va sonar a la pel·lícula The Skylab, dirigida per Julie Delpy, sobre una reunió familiar l'any 1979, en la qual  temen que algun tros d'aquella estacio espacial voladora els caigui al cap. Va ser el gran èxit de Dassin, que potser té temes millors, tot son gustos. I això que no és una cançó seva, sinó del Totó Cutugno, un altre dels grans, però les cançons acaben sent de qui les fa famoses, que d'això ja es queixava la Conchita Bautista quan la Marisol es va fer seva Estando Contigo. O com allò del My Way, que avui sembla del Sinatra i és una cançó original francesa del malaguanyat Claude François. Nosaltres, per cert, érem de viatget per França quan va tenir aquell absurd i mortal accident, es va electrocutar al bany, molt jove. Després hi ha qui troba d'ignorants que algú pensi que un poema de Machado és del Serrat... Doncs no hi veig una gran diferència, ben mirat.

Joe Dassin en té una de molt maca, A toi, que canta molt bé Dyango. A banda del record radiofònic de Joe Dassin fa pocs dies van passar Topkapi, per la tele, dirigida pel seu pare i on hi sortia la segona dona d'aquest, la gran Melina Mercouri. Dassin pare explicava que havia tingut tres vides, va néixer als Estats Units, el seu pare era un barber rus, jueu, immigrant. Amb la primera dona van haver de marxar-ne durant la lamentable cacera de bruixes. Després va tenir l'etapa francesa i, més endavant, la grega, pel meu subjectiu gust, la millor. De Grècia també van guillar amb allò dels coronels, no pots estar mai tranquil.

Jules Dassin va viure molts anys, noranta-sis, va veure morir el seu fill, les seves dues dones,  i ens va deixar molt bon cinema, cinema per a tots els gustos, una mica irregular però és que la seva vida també va ser mogudeta. Joe Dassin, a més a més de cantar era antropòleg, sabia molts idiomes i cantava molt bé en moltes llengües, entre les quals, el castellà. Una de les més populars, en castellà, era aquella que fa 'y si tu no has de volver, dime por qué yo viviré', amb una tornada una mica pesadeta i amb una adaptacio a l'espanyol que ara es parla que no es cap genialitat. Però era una cançoneta agradable i romàntica, aixo sí.

Joe Dassin va estar, també, casat dues vegades. Amb la primera dona van tenir un nen que va morir als pocs dies. Amb la segona en va tenir dos més, que ja son grandets. Es van fer una casa molt maca, els anaven bé les coses. Aquesta segona dona també va morir relativament jove, d'un atac d'asma. Ell va morir mentre estava de vacances a Tahití. La vida és estranya, atzarosa, no sabem perquè algú arriba a molt vell i una altra persona mor jove, les explicacions suposadament versemblants tenen moltes variables i se'ns escapen com aigua en un cistell. I és que els trossos del Skylab cauen al cap de la gent de forma absolutament impensable i capriciosa. La genètica, diuen, per dir alguna cosa. 

11 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

Ha mort Joan Margarit.

Júlia ha dit...

Si, ja estava malalt.

Júlia ha dit...

Hi ha poemes seus que m'agraden però no era dels meus preferits, de tota manera, sap greu.

Cinefilia ha dit...

És curiós, però setmanes enrere vaig treballar a classe una de les seves cançons ("Le Marché aux puces", pertanyent al seu darrer àlbum en vida).

I en quant a la pel·lícula "The Skylab", disculpa que et corregeixi, però no es va estrenar fa vint anys, sinó ara fa tot just una dècada: el 2011.

Salutacions.

EnricVB ha dit...

Has fet un article magnífic Júlia, es tot un recull de dades impressionant amb el teu estil literari tan directe com elegant. Gracies, i amb el teu permis afegiré una dada que segur saps, la cançó "comme d'habitude" el malograt Claude François la va vendre al gran Paul Anka, que va fer la versió en anglès amb el titol "my way" i que com molt be dius, en Frank Sinatra la va va pujar a l'Olimp de la fama i el passat desembre la nostra TV3 la va ensorrar al permetre que la cantés el Francisco en el disc de la Marató. Misenyora, sempre al vostre servei..

Júlia ha dit...

Òndia, Joan, tens raó, no sé com m'ho vaig mirar, ara ho canvio, gràcies. Ja perdo la noció del temps real.

Júlia ha dit...

Enric, moltes gràcies pels aclariments, amb aquests temes tan coneguts es cau sovint en les frivolitzacions i disbarats. No recordava aixo del Paul Anka tot i que ara recordo que en alguna altra ocasió ho vaig comentar pel blog, sou uns pous de ciència, gràcies. El Francisco va començar relativament normal i intentant ser una mena de Nino Bravo i ha anat rodolant pel pedregar, amb l'ajuda del seu anticatalanisme que va fer que ens sorprengués allò de la Marató, país!!! Jo és que sóc anti-marató, i amb això del disc de l'any, respectant els col·leccionistes irredempts, s'han fet moltes ximpleries.

EnricVB ha dit...

Vull pensar que aquesta taca de la Marató es va fer per "ampliar la base", com es diu ara, amb l'objectiu de millorar la recaptació....no sé si ha resultat com sempre doncs ja sé que paguen sempre els justos per pecadors, però sense ser col·leccionista aquest cop no l'he comprat i no seria estrany que el rebuig hagi estat més "ample" que la difusió esperada.

Júlia ha dit...

Enric, jo no entenc la gent del país, per menys de res et diuen botiflera i després ens hem d'empassar aquests gripaus...

EnricVB ha dit...

Si, ja ens hem empassat una bona colla, però no t'amoïnis que encara poden fer-ne més! :-))

Júlia ha dit...

Enric, aquí, pels nostres verals, i en això TV3 és una perla, tenim una tirada intermitent a fer la gara-gara a gent rareta, en podria posar molts exemples, es clar que el del Francisco ja és el 'súmmum', i això mentre gent de casa no te mai cap foradet als mitjans nostrats. Deu ser la síndrome del fill pròdig.