20.2.21

UN, DOS, TRES... WILDER, LA GUERRA FREDA I EL TEMPS QUE PASSA

 


Aquest divendres, al CineFòrum de Tot Història, vam triar una comèdia, ja tocava. L'escollida va ser Un, dos, tres, de Billy Wilder, malgrat que jo anava molt al cinema crec que no l'havia vist. No em va fer el pes, d'entrada. Després, en anar-hi pensant, i també gràcies als comentaris escoltats a la tertúlia cinematogràfica, li vaig anar trobant més virtuts. Tot i amb això he comprovat que hi ha opinions diverses sobre el seu humor polític i els seus gags trepidants.

La pel·lícula troba suport en un molt bon repartiment, encapçalat per James Cagney, un actor mític, amb una complexa i llarga vida, que, de fet, va tenir espais molt diferents i que propiciaria una sèrie interessant sobre el mon del cinema mític del segle XX. Cagney és recordat més que res pels seus papers d'home dur, de gàngster, sobretot, però va fer moltes coses diferents, fins i tot ballar. Tot i la magistral interpretació que fa d'aquest executiu americà tan típic que fins i tot és kefasso a la Coca-cola, ho va passar molt malament durant el rodatge, no es va avenir amb Wilder i va estar a punt de deixar-ho. De fet ja tenia la intenció de retirar-se i alguns problemes de salut. Tot i amb això encara, vint anys després, va fer algun paper de lluïment, com el de Rigtime. Va refusar fins i tot, expliquen, el paper maculí protagonista de My Fair Lady.

A la pel·lícula hi trobem actors i actrius ja desapareguts, alguns dels quals es van passar a la televisió, que a partir dels seixanta seria el mitjà estrella i que, si et tocava una sèrie llarga, era molt més còmoda i segura. Una va ser Pamela Tiffin, que va morir fa poc. L'altre, Hors Buchholz,  molt popular entre les jovenetes durant uns anys. Una actriu molt maca que aquí fa el paper de secretària sexi i espavilada és la suïssa Liselotte Pulver, encara viva avui, amb més de noranta anys. La recordo en molts papers però, sobretot, en una de les meves pelis preferides, Temps d'estimar, temps de morir, de Sirk.

El paper de les dones, en aquesta pel·lícula, avui fa una mica d'urticària, però el cert és que els homes tampoc no queden gaire bé. En el fons la pel·lícula es podria titllar d'amoral, tothom fa les coses en profit propi i, si cal, es canvien els principis, com allò que deia Groucho Marx, vaja. Vam comentar al fòrum com llegirien la pel·lícula els joves d'avui, deixant a banda els més cinèfils i les rates de filmoteca jovenetes, que també n'hi ha. Per als de la meva edat i una mica menys aquell context és molt viu, encara. La guerra freda, aquella mena de competència teòrica, gairebé futbolística a nivell popular, entre russos i americans, Alemanya en reconstrucció, la coca-cola com a símbol del capitalisme tòpic... 

No a tothom li va semblar bé, en el seu moment, que es fes broma amb coses serioses, fins i tot tràgiques. Wilder ho podia fer, havia perdut família molt propera als camps d'extermini, i servava una mena de respecte humorístic que em resulta difícil d'explicar i que no trobo en produccions més modernes, que ironitzen sobre feixisme o estalinisme des del present, sense haver-los patit en directe. 

La pel·lícula, farcida de situacions divertides, frases brillants, i picades d'ullet cinematogràfiques, ironitza sobre el capitalisme i sobre el comunisme, era l'any 1961, havia estat escollit Kennedy i, a Rússia, també semblava que Kruschev inaugurava una mena de nova era, després de l'estalinisme més dur i assassí. Però determinada esquerra, força oculta a casa nostra, volia fer-nos creure, com Sartre, que tot eren brames dels malvats americans. En el fons el problema és l'espècie humana, però ens costa d'admetre. Els seixanta no van portar la pau universal, que encara es troba a les beceroles i potser ni tan sols a les beceroles. 

La pel·lícula, sense que hi tingui res a veure, me'n va evocar dues, també humorístiques, de ben espanyoles, la famosa Bienvenido, Míster Marshall, i una altra molt menys coneguda, Bombas para la paz, d'un oblidat, Antonio Román. L'humor és una arma inofensiva, necessària per entomar la trista realitat, un recurs per a la supervivència i per explicar-nos com som en realitat, sense fer volar coloms. Coloms de la pau, sobretot.

6 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

La vaig veure no fa gaires dies, en alguns aspectes de diàleg em recorda a 'si ministre'. Ah! i ha envellit mol bé, no ha perdut gens de la seva frescura.

Salut

Júlia ha dit...

Doncs a mi m'ha semblat una mica passada d'època en alguns aspectes, però té el seu encant i la seva grapa.

Allau ha dit...

Més enllà de la seva sàtira una mica gruixuda, és una comèdia que sempre m'ha fet molta gràcia, especialment l'esposa sarcàstica.

Júlia ha dit...

És un dels millors personatges, salvant les distàncies temporals Arlene Francis, que també es va dedicar força a la tele, em feia pensar en Helen Mirren. La sal, avui, una mica gruixuda ja s'hi veu, però és que el mon ha canviat força.

Cinefilia ha dit...

"Deixant a banda els més cinèfils i les rates de filmoteca jovenetes, que també n'hi ha". Je,je,je!

A mi, personalment, he de dir que és una pel·lícula que m'agrada molt pel seu ritme trepidant, amb la "Dansa del sabre" de Khatxaturian sonant de fons.

Júlia ha dit...

Ep. si hi ha rates de biblioteca també hi deu haver 'rates de filmoteca', en conec algunes, he, he... De fet la Filmoteca té un públic molt transversal i intergeneracional o així m'ho sembla.

El ritme és una de les grans virtuts de la pel·lícula, per deformació generacional no puc evitar sentir aquesta música sense evocar la versió trincaire, dedicada al 23-F.