8.4.21

MEDITACIONS, EVOCACIONS I FACÈCIES

 


Gairebé des del començament de la pandèmia m'escric cada dia amb una amiga de fa molts anys. També escriu llibres i en té de publicats fa anys, compta amb alguns premis importants però, com jo mateixa, pertanyem a allò que es podria dir la cultura mig oculta, o com diu el Miquel, a les escriptores recòndites. La fama és atzarosa i sovint tot depèn de la promoció i del que surts a la tele, a la ràdio o als diaris on tens algun conegut. 

Quan el mon era diferent i semblava normal ens vèiem sovint, per esmorzar i intercanviar llibres. He conegut autors i autores gràcies a ella i crec que l'intercanvi ha estat recíproc. Ella havia treballat en una escola del CEPEC, a L'Hospitalet, jo estava en una pública i aleshores la gent del CEPEC semblava pertànyer a una altra categoria, jo tenia els meus prejudicis. 

Després vam coincidir a les Escoles d'Estiu de Rosa Sensat però, més enllà de la pedagogia, més aviat ens ha unit la literatura. Ens hem presentat llibres mútuament en moltes ocasions. Al principi de tot això vam dir d'enviar-nos narracions però al capdavall hem acabat amb la carta de tota la vida. Nosaltres no ens coneixem de tota la vida, ella és de Cornellà i jo del Poble-sec, en broma en broma crec que ens coneixem, però, de fa uns quaranta anys. Per casualitat també vam coincidir algun estiu, quan els nostres fills eren petits, a Sant Feliu de Pallerols. Malauradament va perdre el marit fa alguns anys. No soc capaç de valorar el que deu representar perdre la parella després de molts anys de convivència positiva però el pas de la vida fa que ens passin coses tristes d'aquest tipus.

Fa molt poc temps ha tingut una néta. Aquests dies, no sé si per casualitat o és cosa generacional, gairebé cada dia m'arriba al fotografia d'un nadó, néts i nétes d'amics i amigues que s'han estrenat com a avis o han repetit l'experiència. Tots aquests nadons d'avui tindran uns vuitanta anys, set o vuit més que jo ara, quan arribi el dos mil cent.  La meva filla va néixer l'any 1975, un any de revifalla natalista, recordo una pel·licula francesa que es deia Jonas qui haura 25 ans en l'an 2000, de Tanner, no era res de l'altre mon però fèiem broma amb el títol, l'any 2000, aleshores, semblava un temps remot. Érem joves i entusiastes, el país semblava canviar molt de pressa, però he de dir que, tot i que molts aspectes de la vida social han millorat, la realitat actual no respon a les nostres etèries esperances juvenils de previsió per al futur.

No és el mateix viure segons què quan ets jove que quan ets gran, i no poso vell ni vella perquè avui semblen insults o penjaments, aquest lloables mots. La joventut sembla ser un valor indiscutible i sempre ets jove, per vell que siguis, segons l'opinió ingènua de molta gent optimista mal informada. Ahir escoltava un senyor molt gran el qual havien vacunat i deia que després d'haver passat la guerra la resta tenia poca importància. M'imagino aquells terribles tres anys, el que va venir després, quan jo era petita i jove em semblava aquell un passat superat, gairebé una estranya aventura pretèrita, no m'adonava del molt que havia afectat la generació dels meus pares, tots havien perdut, com molt bé cantava Raimon, perquè res no va ser com podia haver estat. 

I és que una cosa que separa les generacions sense solució de cotinuïtat és la percepció dels esdeveniments, les mentalitats, els costums, el context, les circumstàncies, l'imaginari. En les nostres cartes diàries evoquem sovint coses com ara actors i actrius de cinema, personatges gairebe oblidats, costums quotidianes de la nostra infantesa, misèries i grandeses de la nostra joventut una mica arrauxada. 

Si fos, com quan era jove, creient, pensaria que fins i tot això del virus té un sentit, una mena d'avis diví per tal que entomem la nostra fragilitat sense fer el ximple. Però ja no crec en aquesta mena de coses, tot és atzar, caos, i ens hem de refiar de nosaltres mateixos. Escolto moltes queixes aquests dies, sobre els politics, sobretot, homes i dones com nosaltres, ens agradi o no. No crec que el d'abans fossin millors, ni de bon tros. Tothom té solucions i m'estranya que amb tants experts d'estar per casa sembli que les coses no funcionin mai bé. O potser és que tampoc no funcionen tan malament, al menys ara i aquí, perquè a la resta del mon hi ha situacions que posen els pèls de punta. 

6 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Apreciada JÚLIA:

Vamos por puntos:
a) "...cultura mig oculta, o com diu el Miquel, a les escriptores recòndites..."
No te quepa duda, todo depende de la promoción y de quien está detrás. He leído en EERR a poetas (permíteme que incluya los dos géneros), muy, muy buenos; Florencio Martínez en su Teseo no saldrá del Laberinto; tu, si, tu, porque en Indrets i Camins, libro para tener en cuenta, hay poemas, Montjuïc entre ellos, que son de categoría superior; O Cornadó, que es especialmente bueno; o Tugues, que es bárbaro y desconocido; o el recóndito y desaprovechado Puigcarbó en el que hay que coger su bloc Anoarra y desmigajarlo, y encontrarás maravillas.

b) "...jo tenia els meus prejudicis..."
Frase que te honra, y que demuestra que ya los tienes superados, cosa que no todos podemos decir con total garantía. (Desgraciadamente a veces parezco una vela latina al respecto).

c) Poble-sec...¿se escribe así?, o bien Poble-Sec, o Poble Sec. Siempre he tenido mís dudas pero siempre he escrito las dos con mayúsculas.

d) "...no m'adonava del molt que havia afectat la generació dels meus pares, tots havien perdut... Una frase para enmarcar. Las pasaron mal , muy mal y se merecen (los pocos que ya quedan) todo el respeto del mundo.

c) O potser és que tampoc no funcionen tan malament..." No, no funcionan en general tan mal. Faltan recursos a mogollón, pero nadie se nos muere de hambre, y eso es cierto, y de una u otra forma esto no es ni América Central ni la del Sur, (hay que estar allí y ver ahora lo que es), ni el Cuerno de África; ni Corea del Norte; ni ningún país satélite ruso, ni siquiera Israel, donde se hace la mili obligada tres años ellos...y uno y medio, ellas y con metralleta al hombro. Se que estamos años luz de Dinamarca, Noruega o Suecia, pero el estado del bienestar de aquí, guste o no, es único.

Salut ¡

Francesc Puigcarbó ha dit...

Totes les generacions tenen la seva guerra, la covid-19 és la nostra, i la nostra como totes les generacions anteriors ha perdut, és part del joc inùtil de la vida, encara que potser la nostra es diferencia de les anteriors en que en som conscients.

Salut

Júlia ha dit...

Miquel, jo crec que tenir prejudicis, enveja i coses així és força humà, el gran perill es no adonar-se'n, aleshores el tema es descontrola.

Poble-sec se escribe así com guionet, por normativa ortográfica, lo mismo que Vila-seca i otros topónimos, és una sola palabra i sin guionet la 'essa' sonaría muy diferente. Hay normas ortográficas que aunque tienen su explicación pueden parecer arbitrarias, toda la ortografía lo es, pero creo que hay que respetar las normas mientras no cambien, cosa difícil porque en todas las lenguas excepto en el inglés, los expertos suelen ser absolutamente conservadores. Aqui te puedes informar más a fondo:

http://balcopoblesec.blogspot.com/2009/02/poble-sec-o-poble-sec-el-nom-no-fa-la.html



Júlia ha dit...

Francesc jo ho veig molt diferent d'una guerra, un microbi no es un enemic, fa la seva 'vida', això de 'lluitar contra les malalties' com si fossin batalles tradicionals em fa una mica d'angúnia, sembla que si perds la batalla és culpa teva i tot.

Fa un temps vaig escoltar un científic, parlaven en una tertúlia d'això de si l'espècie acabarà malament i d'altres dades apocalíptiques, i algú va dir què pssaria si desapareixiem com a espècie i el cientific va dir, amb ironia però amb raó, que potser els bacteris estarien molt feliços i tranquils.

Tenim l'espècie humana absolutament sobrevalorada, em temo.

Helena Bonals ha dit...

"Perquè a la resta del mon hi ha situacions que posen els pèls de punta": mentre aquí algunes dones volen tornar al part natural, a parir amb dolor, a moltíssims llocs no es pot ni morir sense dolor, no es pot escollir. Ho trobo horrible.

Júlia ha dit...

Helena, el mon és molt trist, ben mirat.