Ahir, al cinefòrum de Tot Història, vam comentar 'El Procés', l'emblemàtica pel·licula d'Orson Welles a partir de la coneguda obra de Kafka. Pel·lícula i llibre, per raons òbvies i comprensibles, estan amarats de mitologia i per la xarxa, però també a publicacions convencionals en paper, es poden trobar tot tipus d'explicacions, interpretacions i comentaris. Avui més que d'adaptacions de llibres es parla de 'trasposicions' i potser així podem evitar els inevitables debats bizantins sobre si una cosa és o no millor que l'altra.
El tema del llibre, escrit a principis de la primera dècada del segle XX i publicat el 1925, ja es presta a especulacions, com la mateixa figura del seu autor. Kafka no volia publicar-lo, era una obra inacabada i probablement els qui van tenir cura de les primeres edicions el van muntar a la seva manera, cosa que també va fer Welles amb el guió de la pel·licula.
Més enllà de la figura abassegadora de Welles, de qui diuen que considerava aquesta la seva millor pel·licula, cal recordar que en aquells primers seixanta hi havia molta afició a històries raretes, basades en la feblesa i la indefensió humanes i en la incomunicació entre les persones. Tot estava canviant, també els costums i la manera de pensar, tot i que aquí, a Espanya, estàvem un mica o molt endarrerits, la gran majoria, més enllà dels quatre privilegiats que podien accedir al mon intel·lectual i tenir estudis.
Si el llibre fos dels seixanta o de finals dels cinquanta seria senzill incidir en el tema dels totalitarismes, l'estalinisme, el nazisme i la resta. Kafka més aviat es va inspirar en la burocràcia de l'imperi austro-hongarès, amarat de funcionaris, com tots els estaments governamentals, i que havia conegut força bé. Txèkhov ens retrata així mateix molts funcionaris russos força surrealistes, en els seus contes.
La pel·lícula fa por, inquieta i fascina, els seus escenaris produeixen basarda, i Welles va comptar amb un pom d'actors i actrius de categoria, alguns, avui, més coneguts que uns altres. Perkins ja mostrava el seu taranna turmentat, havia estat un dels noiets del cinema pel qual sentíem més admiració les adolescents, en aquells temps en els quals col·leccionàvem postals en blanc i negre dels nostres ídols.
S'ha insinuat que en el rerefons hi pot haver referències, molt velades, considerant l'època, a l'homosexualitat reprimida, les tres dones atractives de la pel·lícula no consumen la relació amb aquest personatge perdut en un mon amenaçador i incomprensible. Romy Schneider ja havia deixat de ser la Sissí de color de rosa, una emperadriu que també va resultar ser un personatge turmentat, una de les grans protagonistes mítiques d'aquell imperi que va desaparèixer entre la primera gran destrucció generalitzada dels mites del segle XX imaginat.
És curiós que Perkins, amb el seu aspecte un pel ambigu i de noiet mig ingenu, mig pervers, fos triat per a enamorar senyores madures a Desig sota els oms i No em diguis adeu, enamorant dos pesos pesats com eren la Loren i la Bergman. Avui resulta una mica inversemblant recuperar aquelles seduccions juvenils de dones insatisfetes, la veritat.
El Procés resulta avui encara més inquietant perquè sabem que una de les tècniques dels interrogatoris totalitaris consistien en fer sentir l'acusat insegur i que no sabés de què l'acusaven. És una de les pors que tens de petita, precisament, pensar que diran que ets culpable d'un pecat que no has fet i que no podràs demostrar el contrari. Quan jo tenia uns vuit anys, tot i que la monja que portava la meva classe, aleshores, era una dona prou agradable, una companya de taula m'amenaçava en dir coses meves que sabia a la monja, si jo no li donava coses com ara cromos, llapis de colors, gomes d'esborrar... El que hem anat saben del pervers i patètic senyor Quintà, precisament, incideix en què sovint les seves víctimes no sabien què sabia ell i amb què els podia perjudicar.
La culpa l'hem patit, els qui ja som grandets, des de fa anys i panys. Allò del pecat original, la serp, el paradís, la poma i la resta és també altament surrealista, com la història de què, a sobre, el fill de deu ens va haver de redimir gràcies a entomar una mort horrible, i, a sobre, li hem de donar les gràcies. Fora del context en el qual se'ns explicava tot allò, en temps més racionals, ens hi faríem un tip de riure, però alguna cosa ens n'ha quedat a dins que no podem acabar d'arrencar amb èxit total.
La política abusiva juga amb això, sembla que tinguem la culpa dels mals produïts a víctimes a les quals no els hem demanat mai cap sacrifici i de les quals ni tan sols en compartim l'ideologia. Una cosa és la pietat, la compassió, el desig de justícia. L'altra, que ens n'haguem de sentir responsables quan, com Joseph K, si van mal dades estarem ben sols davant de l'absurd. La pandèmia ha servit per fer-nos sentir culpables de nou, passant la culpa a les actituds individuals els poders s'esbandeixen les seves, normalment molt més grosses i poc justificables. Els qui manen no poden evitar renyar la gent, com si fossin mestres de l'escola més rància.
No nego genialitat a Welles però no m'ha caigut mai simpàtic, aquest senyor, potser perquè, com Hemingway, el tinc fixat a imatges antigues del No-do, mirant corrides de toros i festes de Sant Fermín, blanquejant el franquisme amb la presència del seu prestigi internacional a l'Espanya més negra. Va ser un gran polifacètic, actor de cinema, teatre i ràdio, i sembla que imitava veus a la perfecció, diuen que va doblar frases de Perkins i ni l'actor mateix era capaç de diferenciar la seva veu de la de Welles estrafeta.
El temps passa i la mitologia s'estén per damunt de tot, de la literatura, del cinema i de la seva interpretació. Tornar a veure El Procés m'ha incomodat però, per sort, no he tingut malsons. Em venia el cap, en haver-la vist, una d'aquelles antigues i magnífiques exposicions del CCCB, que relacionaven ciutats i personatges, en van dedicar una de molt bona a Praga i Kafka. Vaig arribar a l'exposició quan obrien, un diumenge pel matí, hi havia quatre gats i tot resultava molt inquietant, en recordo poc cosa però sí que hi havia uns telefons els quals, en escoltar-los, et repetien frases de les obres de Kafka.
Kafka, l'escriptor, probablement va ser força menys kafkià del que ha arribat a representar el mot al llarg del temps. Va tenir una sort relativa de morir jove, malgrat tot, les seves germanes, en la maduresa, van ser estossinades de mala manera als camps d'extermini, sense ser culpables de res greu, més enllà de les petites coses que tots acabem fent malament al llarg de la vida. La realitat és força més insuportable, en moltes ocasions, que la més inquietant de les pel·licules o de les novel·les.
Welles, entre d'altres canvis de matís en la seva versió en cinema, va variar el final, a la pel·lícula el senyor K sembla, fins i tot, tenir un bri de rebel·lia, en morir de forma diferent a la del llibre. No és el mateix morir matant que morir i prou, tot i que l'efecte, a la pràctica, sigui, més o menys, si fa no fa.
7 comentaris:
El llibre d'El procés l'he llegit, i, com passa amb l'art abstracte, no hi he pogut empatitzar. Només en recordo especialment aquesta frase: "la diferència és que l’absolució aparent exigeix esforços extrems però momentanis, mentre que l’ajornament demana un esforç molt menor però constant" (pàg. 187 de l'edició de Proa del 1981). Sempre ho he associat a la solteria de Kafka, que ajornava el fet de casar-se.
La pel·lícula he provat de veure-la dues vegades, però mai he acabat de fer-ho, em posava molt nerviosa, no l'entenia, em feia patir.
Tampoc m'agrada que Orson Welles anés a veure corrides de toros. Quan feia la carrera, a Jordi Llovet, que ens examinava sobre Kafka, també li agradaven les corrides, per cert.
No he llegit la novel·la, la pel·lícula si la vaig veure, però fa molt de temps. Si en canvi he llegit el Castell, llegit i rellegit, la trobo fascinant.
Salut
Helena, els toros, en d'altre temps, agradaven a molta gent, també catalana, ara em semblen coses d'una altra època, m'inquieta mes que amb la seva presència a Espanya, en aquests esdeveniments i d'altres, tan ell com d'altres personatges contribuÏssim a 'blanquejar' el sistema. Per cert, va voler que les seves cendres anessin a Espanya, i van anar a parar a uns terrenys d'un torero molt amic seu, Ordoñez.
A mi la peli em va posar molt nerviosa, també, i, sí, fa patir.
El castell és un altre llibre inacabat, té molts punts de contacte amb El Procés, de fet Kafka no volia publicar res de tot això però ja se sap que les teves darreres voluntats acostumen a ser poc respectades.
Tant la novel·la de Kafka com la pel·lícula de Welles són paraules majors. Algunes escenes de la versió fílmica, per cert, estan rodades a l'antiga Iugoslàvia, en plena època comunista. Potser aquest sigui l'origen del desassossec que transmeten les imatges.
Cert, Joan, que facin patir o anguniegin no vol dir que no siguin obres mestres. Crec que una part és a Iugoslàvia i una altra a l'estació aleshores abandonada del Quai d'Orsay. I a Iugoslàvia va conèixer Welles la seva darrera musa, Oja Kodar, no fa gaires anys vaig veure un reportatge molt interessant sobre ella que encara es viva per cert.
Jo, com tothom, he llegit més de una obra de Kafka. De no tant petit, ens van fer llegir La Metamorfosi (el meu germà, em sembla recordar, gairebé m'hi va obligar). No vaig entendre mai el que"s'hauria de sentir llegint aquest llibre fins molts anys més tard, i, tot i tenir-lo no el vaig rellegir... havia fumat marihuana.
També vaig mirar de empassarme les "Cartes a Milena". El que, relacionant-lo (per proximitat meva (feia poc que havia llegit "la insoportable levedad del ser" de Milan Kundera)) va resultar que era molt reprimit... jo diria que un Dandy "sin pegada"... vistes per exemple coses com en 'Pepe Carvalho'
També havia llegit en un altre llibre sobre una mena de judici per part dels comunistes 'internacionals' a la figura de Kafka, ara no recordo el nom ni l'autor en el que sí que s'esmentava a Kafka... em sembla que era "proceso a Kafka" (em sòna d'algo Rádice o Lombardo com a autor) o una cosa així... una mica inconscientment... vull dir que no recordava ni quan el vaig llegir ni en demanar-lo que Kafka hagués escrit "El Proceso", i en canvi allà en el llibre de Radice, s'hi parla com el més important. Potser per això lo del Ordóñez.
També vaig "retornar" un llibre il·lustrat, amb un Joseph K enrollant-se en unes il·lustracións amb les secretàries dels abogats que visita, etc. el que li treuria, al meu entendre, una mica de "dramatisme" de pròpia-ment Kafkià.
Recordo que vaig "poder" retornar aquest llibre amb cita prèvia, tot just després de la Primera onada de la Pandèmia, i que ho vaig haver de fer deixant-lo a la guixeta de fora a la Biblioteca perquè tot i haver quedat així, a la tarda, ni hi eren ni doncs volien veure la cara que hi posés en retornar-lo.
En tot moment, jo pensava que Josef K. no seria assassinat (no és manera d'executar ningú amb un degollament (como a un perro) en una pedrera i de nits... i és de fet quan el finalment degollen que fins i tot el mateix Josef ja no s'ho pensava... potser sí, però per pudor (allò que en dèiem de la pegada) si més no per al lector que l'acompanya a la lectura, llegint, ho va, el que li passa... doncs desenvolupant-se fins al moment culminant, de ràbia.
De fet seria com un malson, quan és cert que es diu que Kafka com Dalí "pintava" el que somiava... a saber què li donaven els metges d'aleshores!
Publica un comentari a l'entrada