17.5.21

MÉS ENLLÀ DEL COFOÏSME...

 


He dit sovint que, més enllà del seny i la rauxa, els catalans típics tenim una tercera característica no tan èpica: el cofoïsme. Potser no és aquesta una característica exclusiva nostra, és clar, molta gent de molts llocs té una mena d'orgull nacional que els fa sentir orgullosos de ser on son i com se suposa que son per ser d'on son, cosa que de vegades fa més mal que bé, vegeu la història. La realitat desmenteix els tòpics però és molt bonic pensar que, com un do de les fades, ser el que som per casualitat i causalitat genètiques i històriques, en el nostre cas, catalans i catalanes, ja ens fa pertànyer a una mena de grup privilegiat en molts aspectes, malgrat no tenir, de moment, estat propi, ep. Bé, al menys sembla, pel que diuen, que tindrem govern, ja és un gran què.

La derrota del Barça masculí ha quedat feliçment abaltida per la victòria femenina. El futbol femení, més aviat caldria dir 'el Barça femení de futbol', s'està promocionant des de fa una temporada i ahir vaig escoltar gent amiga molt emocionada amb aquesta final de les futbolistes la qual, per a més cofoïsme nostrat, es va guanyar amb nota. Aquí el cofoïsme va amanit amb el tema feminista, noies valentes, lluitadores, guanyadores... Reconec que tinc poca tirada a l'esport-espectacle, aquest que mou calerons i la resta. Per tant, en aquest camp, les meves emocions son molt minses, no hi puc fer més. Tampoc no m'agraden gens les pobres nenes-anxaneta.

Em venia el cap, avui, una pel·lícula que vaig veure amb l'escola, fa molts anys, gràcies a Drac Magic, que ja ha fet cinquanta anys i que en aquell moment devia estar a les beceroles. La pel·lícula era Ivana a l'atac, txeca, d'un director, Jose Pinkava, que va morir el 2006, després d'una llarga i brillant carrera en el cinema, i amb alguns problemes polítics, no podia ser d'una altra manera. Les seves pel·lícules no ens han arribat, la gran majoria, hi ha molts oblits i mancances en aquest mon d'això que en diuen la cultura. En aquells cicles també ens van passar la primera versió d'una altra, lamentable pel que fa al tema sexista, La guerra dels botons, francesa, feta a partir d'un llibre juvenil molt celebrat. L'única nena que hi tenia un cert paper es dedicava a cosir els botons i els mitjons dels nois, ocupats en una guerra entre bàndols el botí de la qual eren els botons del contrari.

A la pel·lícula txeca no és pas que hi sortissin moltes nenes, tampoc, però la que dona títol a la pel·lícula era molt interessant. Fa anys, no sé si encara és així, el director d'una revista juvenil catalana ens va explicar que les nenes llegien les històries protagonitzades per nens o  dedicades a nens però que no era freqüent que passés el contrari. La tal Ivana era una nena molt maca i una mica arrauxada, que jugava al carrer amb els amics, a futbol. Com que l'equip millorava algú del govern s'interessava en donar-li més volada, federar-lo i tot això. Aleshores la nena s'havia de fastiguejar, ja no podia jugar amb els companys. En un partit decisiu, ja en competicions importants, un nen es lesionava i Ivana, disfressada de noiet, el substituïa. Guanyaven la competició però tot es descobria i els desqualificaven.

En el tema de l'esport em temo que, més enlla de determinades escoles de menuts on es potencia que tothom jugui plegat 'a tot', els nens continuaran anant amb els nens i les nenes amb les nenes. I és que l'espectacle i l'economia passen per damunt de la pedagogia moderna, quan cal. 

He participat amb una xerrada en un cicle de quatre conferències online, dedicades a literatura catalana escrita per dones, doncs s'hi han apuntat unes quaranta participants, cap senyor, excepció feta de l'organitzador, cosa que em fa pensar en què el director aquell de la revista juvenil tenia raó i encara és així. El tema que vaig triar va ser la poesia catalana escrita per dones. Com que les dones son menys conegudes i menys promocionades, més enllà de la mitja dotzena de sempre, en ocasions es publiquen antologies de poesia escrita per dones, però quan es fan antologies mixtes, de poesia, en general, les dones tornen a passar a la minoria, tan selecta com es vulgui, això sí. Una antologia masculina, evidentment, de moment no tindria cap sentit.

Em temo que el mon mixt i coeducatiu seriós que somniàvem en els seixanta té poc futur. No negaré que la dona ha accedit a molts llocs i estudis on fa poques dècades ni hi era ni se l'esperava. Moltes vegades, però, això comporta fer coses que 'feien els homes'. A l'inrevés la cosa no funciona de la mateixa manera. Està molt bé demanar que hi hagi més enginyeres i tot això però no sembla que es faci un gran esforç per intentar que les escoles primàries no siguin llocs on els homes  no es limitin, en moltes ocasions, al professor d'educació física i encara gràcies. És clar que generalitzo i parlo de forma intuïtiva però, això sí, a partir de la meva experiència i de la de gent que conec d'aquests sectors professionals.

No vull pas que hi hagi paritat a tot arreu ni que, sí o sí, les dones es vegin empeses a competir per 'manar més', els homes han petit sovint aquesta pressió, quan jo era jove un home que no tingués ganes de ser kefasso i promocionar, a les grans empreses, i que es conformés amb un sou modest, era mirat de cua d'ull, fins i tot els mestres interins tenien complex d'inferioritat si es casaven amb una mestra 'propietària'. 

Però, ep, que hi hagi un equip lligat al Barça de noies, i que aquestes hagin guanyat un títol no vol dir res, una flor no fa estiu, encara menys quan és una flor privilegiada i d'elit. Fa anys, a Espanya, es van promocionar algunes dones 'toreres' i la Capmany cantava allò de 'jo no vull ser capità general'. Jo tampoc vull ser futbolista, de moment, tot i que si al casal d'avis munten un equip de iaies coratjoses potser m'hi apunto, per provar i fer salut, ja que diuen que amb això de l'esport fas salut, que també és una afirmació que caldria contrastar i comprovar. I és que quan parlen de iaies rellevants té molt més èxit l'abuelita mochilera que no pas la iaia gallega del youtube que llegeix els seus poemes.

Per cert, un partit de futbol mixt, esquerra contra junts, seria divertit i potser clarificaria la situació, posats a dir boutades. Al menys animaria el trist i decebedor panorama polític que venim arrossegant des de fa temps.


4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Fa molt de temps que segueixo a les dones del Barça, - les nenes que deia el pare -. Ha progressat molt el futbol femení en els últims dos o tres anys. Pensa que abans una portera era com un sac de patates que s'estiraba a càmera lenta, mentre que ara n'hi de gran nivell, i en les jugadores igual. Ah! i una salvetat, al fútbol femení es fan molt poques faltes i no són tan fortes les entrades com al fútbol masculí. Per cert, tan que l'han criticat qui ha posat a dalt de tot el Barçá Femení, va ser la Junta de Bertomeu.

Salut

Francesc Puigcarbó ha dit...

Per cert, un partit de futbol mixt, esquerra contra junts, seria divertit i potser clarificaria la situació. Fins ahir t'hauria dit que el partit acabaria a hosties, ara ja no ho sé, es veu que s'han posat d'acord, a veure quan dura el regnat d'Aragones, a qui igual li diu la història: Pere el breu,

Júlia ha dit...

Francesc, ja he donat la meva opinió, s'ha volgut potenciar i ja està, si en lloc del Barça fos l'equip del barri ningú no en sabria res. No es potencia 'el futbol en general', es potencien els grans clubs i para de comptar.

Sobre la política, veure'm, ja em sento incapaç de predir res, passen coses molt rares.

Júlia ha dit...

Això de què el joc és més net, tens raó, el Pere ho comentava, també, veure'm si no es 'contaminen' dels senyors.