Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris variants dialectals. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris variants dialectals. Mostrar tots els missatges

7.5.21

TRADUCCIONS, DOBLATGES I MISTERIS DE LA CULTURA MODERNA

 

Fa anys llegir el que fos en versió original era una activitat cultural molt valorada. Acabo de llegir una mena de justificació sobre la traducció de llibres d'autors contemporanis, en castellà convencional o en variants hispanoamericanes, cosa que em sorprendria si em sorprengués ja alguna cosa d'aquest tipus.

Fa anys fins i tot gent de parla castellana intentava llegir Espriu en català o, si més no, en edicions bilingües. Una de les grans mancances que tinc és la dels idiomes, en general sempre tinc la sensació de què les traduccions, per bones que siguin, m'estafen alguna cosa, sobretot amb la tendència actual a fer servir frases fetes nostrades i, en ocasions, xarones, per tal de reflectir la parla popular dels llibres originals.

Espriu recordo que en una ocasió, en aquells anys en els quals tothom sabia una mica de francès escolar, se sorprenia de la poca afició a llegir originals francesos en la llengua original i tirar de traduccions. Avui molts llibres surten, directament, en català i castellà, no tan sols llibres de ficció. M'he quedat amb cara de moniato en alguna ocasió, quan he comprovat que un autor de casa, català, era autor de la versió castellana d'un llibre i la catalana era obra d'un traductor, normalment amagadet entre les dades tècniques quan, en d'altres casos, el traductor o traductora el trobem ben visible i, en alguns casos, pot semblar un valor afegit i si aquest traductor té ja un prestigi.

En molts casos la traducció és imprescindible, en el cas de llengües que ens son llunyanes i desconegudes, és clar. Una manera de discriminar autors nostrats és no afavorir la traducció dels seus llibres, i, a l'inrevés, promocionar coneguts i saludats es fa, en molts casos, propiciant-ne les traduccions i l'accés a fires estrangeres. L'Espanya profunda no té gaire afició a llegir en català o gallec, en general, però fa anys hi havia sectors culturals inquiets que feien un esforç i s'acostaven als originals. 

Això es pot fer extensiu a les llengües que provenen del llatí, intel·ligibles amb voluntat i diccionari, i, en aquest casos, en llibres clàssics o de poesia, m'agraden les versions que presenten l'original. italià, portugués, al costat de la traducció al castellà o al català. Traduir llibres escrits originalment en castellà al català mostra això de voler viure en un país que no existeix i refusar les oportunitats que ens ofereix una situació tan descompensada i injusta com es vulgui però ben real. Gràcies a situacions injustes hem pogut accedir a llibres d'escriptors africans, asiàtics, que han triat la llengua colonitzadora sense posar-se pedres al fetge. Al capdavall els romans també van imposar, més o menys, el llatí. I moltes llengües 'nacionals' provenen del fet d'haver eliminat moltes llengües i variants que no van tenir tanta sort ni tant poder polític.

Hi ha països amb llengües minoritàries en els quals determinats autors escriuen directament en anglès o francès, no és cert que no es pugui escriure bé en dues o més llengües, en podria posar molts exemples, això, en molts casos, és política i poca cosa més. Un tema paral·lel a aquest és el dels doblatges, fa anys el doblatge era molt criticat, una mena de tendència rància del franquisme cultural, però avui molta gent del mon actoral viu del doblatge i se'n fan defenses aferrissades que no acabo d'entendre. A Portugal doblen molt poc, per exemple. Per cert, el portuguès és d'aquelles llengües que, amb voluntat i esforç, pots entendre una mica, però el fet és que la comoditat inclina a tirar de la traducció.

Ep, que cadascú faci el que vulgui quan vulgui, evidentment. Però llegir un llibre escrit en la seva versió original en castellà, un clàssic antic o modern, traduït en català del que ara es parla, em sembla, si més no, estrany, quan es pot accedir sense problemes, de moment, a la versió que van endegar l'autor o l'autora, de  vegades, fins i tot, autors nostrats però que, per circumstàncies o ideologia o necessitat de difusió, es van estimar més escriure en castellà. I ja no dic res de tota la gran literatura hispano americana, amb girs i expressions que em semblen difícilíssimes de traduir, ara fa poc vaig llegir el llibre de Poniatowska sobre la segona dona de Diego Rivera i, més enllà de l'argument i de l personalitat fascinant de la gent que trobes per alla, el llenguatge em va fascinar. 

En el fons no es tracta de res més que d'aprofitar el que sabem, encara que ens ho hagin fet aprendre per obligació, al capdavall, a la vida, poques coses tries de forma absolutament lliure i sense condicionants diversos.  Tampoc entenc la dèria a fer 'noves i modernes traduccions' quan no es fan noves i versions dels originals, en cas de llibres de fa dècades, per exemple. Tot és negoci, ben mirat. La feina és un bé escàs, avui.

3.9.19

RETORNS TRISTOS I RESSORGIMENTS VITALS




La retornada
Donatella Di Pietrantonio
Duomo, 2018


Tinc una certa tirada vers les narradores i poetes italianes, potser per això vaig accedir a aquest llibre sense haver-ne llegit res abans, tot i que a la xarxa hi ha un munt de ressenyes que la valoren positivament. Cada vegada m'agrada més acostar-me al teatre, el cinema o els llibres, sense saber-ne res abans, cosa difícil en molts casos. Les ressenyes actuals, moltes vegades, acostumen a explicar parts de l'argument amb pèls i senyals, més que no pas fer crítica literària seriosa.

Aquesta novel·la, no massa llarga i que acaba d’una manera una mica apressada, pel meu gust, ens explica la història d’una nena, en els inicis de l’adolescència, que es veu obligada a deixar la seva llar d’acollida, en una ciutat alegre i lluminosa i amb una família convencional, educada i responsable, per anar a raure amb la seva família biològica, en una zona endarrerida de la Itàlia profunda.

Avui es parla sovint de les adopcions poc clares o forçades però els fets que ens explica el llibre van passar també a casa nostra en més d’un cas. Moltes  famílies humils i nombroses del passat, en èpoques difícils, com ara la postguerra, optaven en més d’un cas per cedir algun fill o filla a parents que no tenien descendència. Aquesta manera de fer no comportava cap tràmit administratiu i encara bo si aquella cessió significava una millora per la persona afortunada, de vegades s’enviaven noietes joves, de pagès, a les poblacions més grans,  per tal que fessin de criades barates a les cases dels parents benestants. Des del present sobta l'afició a tenir tantes criatures, en temps no tan llunyans, per part de gent de diferents sectors socials i culturals. 

En aquesta novel·la la nena ha tingut sort materialment i afectiva, per això el retorn, incomprensible, ja que no li expliquen les raons, esdevé traumàtic. Els seus pares biològics freguen la misèria, no son dolents però no poden fer res més del que fan, enmig de la pobresa i la ignorància. La noia estudiava, amb bons resultats, feia activitats de luxe, com ara ballet o piscina, i tenia cambra pròpia. Ara ha de compartir llit amb una germana, en una habitació on també dormen els nois de la família. La novel·la no cau en el sentimentalisme fàcil i aquí raó un dels seus grans valors. No sabem el nom de la protagonista però sí el d’aquesta germana, Adriana, una supervivent lluminosa que representarà un gran suport per a la retornada.

L’acció se situa a mitjans dels anys setanta, tot i que per la situació de l’indret sembli que ens trobem en una època molt més antiga. Com ha passat amb d’altres persones en situacions difícils la protagonista opta per la resistència, a través de coses com ara l’estudi i l’escola, en la qual, per sort, topa amb una mestra que s’interessa per la seva situació i el seu futur. En canvi el seu germà, també molt intel·ligent, optarà per l’autodestrucció i la rebel·lia violenta.

A poc a poc la noia anirà esbrinant detalls del seu passat, dels motius pels quals la van transferir als familiars i dels detalls del seu retorn. Cal dir que la mare adoptiva s’ha fet responsable del tema econòmic i pensa ajudar-la en els estudis superiors. El retrobament amb aquesta mare adoptiva, que la defuig durant un temps, i alguns detalls sobre la seva situació actual, evidencien que les coses no sempre son senzilles, quan cal prendre decisions importants. I que hi ha mancances per ignorància i mancances a causa de dogmes educatius abusius i,  suposadament, moderns.

Tot i que la maternitat sembla aquí un dels temes clau acaba per tenir poca importància, al capdavall un ha de comptar amb ell mateix, quan les coses son difícils. El llibre és auster, concís, gens retòric, vitalista i relativament esperançador. Fa poc, precisament, una persona més gran que jo, molt  intel·ligent, m’explicava com en el temps de la dura postguerra a ella la van enviar amb els avis, al poble remot, mentre els seus germans es quedaven amb els pares, en un indret més amable. Admetia que pensar en aquells anys encara li produïa neguit i tristor. No va tenir la sort, pel que fa als estudis, de la protagonista, va haver d’anar a treballar abans dels deu anys, però va acabar per tenir una vida convencional i feliç. La infantesa i els seus problemes és i serà un gran tema literari, en totes les èpoques.

Donatella Di Pietratonio (Arsita, 1963) és una escriptora italiana, dentista infantil de professió, i aquest llibre, que ha tingut un gran ressò és la seva tercera novel·la. No ens menciona mai el lloc on passen els fets però és fàcil identificar-lo amb la seva terra, els Abruços,  on encara viu. Tampoc no ens diu en cap moment el nom de la protagonista. Tot i que les descripcions no son excessives ens mostren, amb pocs recursos, un mon rural que canvia amb dificultats.  

Un altre tema que pot semblar marginal però amb mi em sembla interessant, ja que encara es mou aquí i allà amarat de prejudicis i amb molta ignorància al volt,  és el de les variants dialectals i la llengua oficial, assumida per l'ensenyament obligatori i que esdevé una eina classista i de poder. La protagonista sent vergonya de la parla de la seva família biològica i mostra com encara son vigents molts dels dogmes a l'entorn de l'idioma bo i correcte i el dolent i incorrecte, encara existent, sobre parles diverses, no oficials ni acadèmiques, que en el cas italià son molt nombroses. 

Al llibre, que té molt d’encant, tot i la seva economia de mitjans, hi trobem ressons d’altres narradores italianes, les escriptores d’aquell país han estat moltes i molt bones, i s’hi poden copsar elements d’altres manifestacions artístiques del país, com ara el cinema neorealista.