Fa anys fins i tot gent de parla castellana intentava llegir Espriu en català o, si més no, en edicions bilingües. Una de les grans mancances que tinc és la dels idiomes, en general sempre tinc la sensació de què les traduccions, per bones que siguin, m'estafen alguna cosa, sobretot amb la tendència actual a fer servir frases fetes nostrades i, en ocasions, xarones, per tal de reflectir la parla popular dels llibres originals.
Espriu recordo que en una ocasió, en aquells anys en els quals tothom sabia una mica de francès escolar, se sorprenia de la poca afició a llegir originals francesos en la llengua original i tirar de traduccions. Avui molts llibres surten, directament, en català i castellà, no tan sols llibres de ficció. M'he quedat amb cara de moniato en alguna ocasió, quan he comprovat que un autor de casa, català, era autor de la versió castellana d'un llibre i la catalana era obra d'un traductor, normalment amagadet entre les dades tècniques quan, en d'altres casos, el traductor o traductora el trobem ben visible i, en alguns casos, pot semblar un valor afegit i si aquest traductor té ja un prestigi.
En molts casos la traducció és imprescindible, en el cas de llengües que ens son llunyanes i desconegudes, és clar. Una manera de discriminar autors nostrats és no afavorir la traducció dels seus llibres, i, a l'inrevés, promocionar coneguts i saludats es fa, en molts casos, propiciant-ne les traduccions i l'accés a fires estrangeres. L'Espanya profunda no té gaire afició a llegir en català o gallec, en general, però fa anys hi havia sectors culturals inquiets que feien un esforç i s'acostaven als originals.
Això es pot fer extensiu a les llengües que provenen del llatí, intel·ligibles amb voluntat i diccionari, i, en aquest casos, en llibres clàssics o de poesia, m'agraden les versions que presenten l'original. italià, portugués, al costat de la traducció al castellà o al català. Traduir llibres escrits originalment en castellà al català mostra això de voler viure en un país que no existeix i refusar les oportunitats que ens ofereix una situació tan descompensada i injusta com es vulgui però ben real. Gràcies a situacions injustes hem pogut accedir a llibres d'escriptors africans, asiàtics, que han triat la llengua colonitzadora sense posar-se pedres al fetge. Al capdavall els romans també van imposar, més o menys, el llatí. I moltes llengües 'nacionals' provenen del fet d'haver eliminat moltes llengües i variants que no van tenir tanta sort ni tant poder polític.
Hi ha països amb llengües minoritàries en els quals determinats autors escriuen directament en anglès o francès, no és cert que no es pugui escriure bé en dues o més llengües, en podria posar molts exemples, això, en molts casos, és política i poca cosa més. Un tema paral·lel a aquest és el dels doblatges, fa anys el doblatge era molt criticat, una mena de tendència rància del franquisme cultural, però avui molta gent del mon actoral viu del doblatge i se'n fan defenses aferrissades que no acabo d'entendre. A Portugal doblen molt poc, per exemple. Per cert, el portuguès és d'aquelles llengües que, amb voluntat i esforç, pots entendre una mica, però el fet és que la comoditat inclina a tirar de la traducció.
Ep, que cadascú faci el que vulgui quan vulgui, evidentment. Però llegir un llibre escrit en la seva versió original en castellà, un clàssic antic o modern, traduït en català del que ara es parla, em sembla, si més no, estrany, quan es pot accedir sense problemes, de moment, a la versió que van endegar l'autor o l'autora, de vegades, fins i tot, autors nostrats però que, per circumstàncies o ideologia o necessitat de difusió, es van estimar més escriure en castellà. I ja no dic res de tota la gran literatura hispano americana, amb girs i expressions que em semblen difícilíssimes de traduir, ara fa poc vaig llegir el llibre de Poniatowska sobre la segona dona de Diego Rivera i, més enllà de l'argument i de l personalitat fascinant de la gent que trobes per alla, el llenguatge em va fascinar.
En el fons no es tracta de res més que d'aprofitar el que sabem, encara que ens ho hagin fet aprendre per obligació, al capdavall, a la vida, poques coses tries de forma absolutament lliure i sense condicionants diversos. Tampoc entenc la dèria a fer 'noves i modernes traduccions' quan no es fan noves i versions dels originals, en cas de llibres de fa dècades, per exemple. Tot és negoci, ben mirat. La feina és un bé escàs, avui.
