23.6.21

DIVAGACIONS ETÈRIES PER A UNA REVETLLA SINGULAR

 


M'agrada aquest pi del Jardí Botànic, en aquest indret hi havia hagut un dels barris de barraques del passat. Tot canvia i no sempre empitjora, moltes coses milloren però existeix una tendència apocalíptica que crec que s'agreuja amb el pas del temps i que és ancestral. Al capdavall, en envellir, agrada pensar que has viscut coses que el jovent d'avui no viurà ni sabrà ni entendrà. Cadascú és fill de la seva etapa vital, del lloc on creix i viu i, és clar, de la seva família. Tots aquests elements responen a l'atzar i ben poques coses es trien, a la vida, malgrat aquelles explicacions doctrinals sobre el libre albedrío. 

Es fa difícil viure al marge de la capriciosa actualitat, de vegades tinc la sensació de que tot és una mena de teatre de titelles en el qual els que mouen els fils son invisibles i desconeguts. Però potser ni tan sols hi ha ningú que mogui els fils, qui sap. Malgrat els esdevenimens seriosos lligats a la política sembla que el tema central del present és la revetlla i l'evolució de la pandèmia que ens volen fer suposar que està més o menys controlada. En aquest teatre de titelles hi ha ninots més afortunats que uns altres, hi ha de tot, vaja. Una vegada vaig llegir en algun lloc que quan neixem tots som iguals i que és l'únic moment de la vida en el qual tots som iguals, més o menys.

Ahir acabava el curs escolar, per als infants tot és nou, per als joves també, però no tant. Quan era una mestra en actiu eren aquests dies estranys que més aviat em produïen una mena de tristor, un curs s'acabava, els alumnes de tot un any, de vegades de dos, s'acomiadaven. Els més grandets se n'anaven a l'institut. El temps de l'EGB encara era més emotiu i aquella colla d'adolescents donava molta vida a les escoles però avui ja és un record nostàlgic, tot plegat. Fèiem dinars i sopars de final de curs, gresques de mestres disbauxats, sobretot en els setanta, quan tanta gent jove ens vam aplegar a les escoles atapeïdes de criatures i amb pocs recursos. 

Tot canvia, de forma inevitable, i encara gràcies si no hem d'entomar tragèdies col·lectives més espinoses que no pas això de la pandemia. De vegades, quan algú em diu que el barri, la ciutat, els costums o les tendències han canviat comento que més he canviat jo. La vellesa, per molt que es facin volar coloms, és el que deia Cortez en la seva cançó 'la més dura de les dictadures'. Tenim l'espècie humana absolutament sobrevalorada, encara avui, quan el tema religiós, al menys per aquests verals, ha anat de baixa, i l'esperança en l'eternitat ha quedat en poca cosa.

Jo encara compto els anys per cursos. L'inici de l'estiu és un temps estrany, la gent s'escampa, ve un llarg període de llargues tardes, abocat, com tot, a la decadència tardorenca. Diuen que per l'octubre tornaran a fer viatgets de l'Imserso. Qui sap. El futur, fins i tot el més proper, és imprevisible i atzarós, a nivell personal i a nivell particular. Com diu la famosa, repetida i mal citada frase de Francisco de Rojas, no hi ha ningú prou vell que no pugui viure un dia més ni ningú tan jove que no pugui mori demà. Però el jove, en general, no pensa que ha de morir relativament aviat, amb poques  excepcions. Quan navego en aquesta mena d'eteris pensaments realistes sempre hi ha algú que em titlla de pessimista, em diu que no és vell qui no vol ser-ho i, a més a més, acostuma a tenir una tieta de gairebé cent anys que està com una flor de primavera. Santa innocència.

8 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

Potser ni tan sols hi ha ningú que mogui els fils, qui sap, - dius -. Ho he pensat més d'una vegada, seria alló que deia Fellini: e la nave va

SALUT.

Tot Barcelona ha dit...

Pasar de miseria a la pobreza es un triunfo innegable.
Salut

Júlia ha dit...

Francesc, tot és el caos, l'atzar i la casualitat.

Júlia ha dit...

Miquel, això de la misèria i la pobresa depèn d'amb què ho comparis, evidentment.

Tot Barcelona ha dit...

Lo comparo con la circunstancia de que yo salí de allí. De allí mismo. Eso es Valero Petit. Y aquello era miseria pura.
Fui a parar a Carretas 25 3º 3ª esquina Aurora. No tenía agua corriente, claro, era depósito, y no había wc, había comuna, pero había. Y tenía cuatro paredes y un techo, cosa que en Valero Petit no.
Aquello era pobreza.

Pero fue un triunfo, y de gigantes.
salut i bona revetlla.

PD: Me hago viejo, tal como suena, y cada vez me incordian más ciertas cosas que escucho y que leo sobre la idealización de la gente con respecto a que había confraternidad y se era más tal o más cual. La gente intentaba sobrevivir, y si podía se marchaba cuanto antes. Aquello no era vida, ni era futuro. Aquello era simplemente denigrante.
Salut

Lectora corrent ha dit...

Doncs sí, a mi em queda una tia de noranta-cinc anys, amb bona salut i un esperit alegre, però fa pocs dies hi parlava i em deia que no voldria arribar als cent.
Recordo que un president francès (Mitterand?) a qui van entrevistar quan tenia una malaltia terminal, va dir que no temia la mort, però que sentia tot el que es perdria, tot el que ja no podria fer. I em va recordar la meva "abuela", quan una cosina seva va dir-li (devia ser als anys seixanta) "¡Mira que tener que morirnos ahora que vamos a entrar en el plan de desarrollo!"

Júlia ha dit...

Miquel, he conocido mucha gente de barrios de barracas de Montjuïc a lo largo de la vida, creo que había realidades muy diferentes y que van muy relacionadas con el tipo de familia en qué se crecía, si era estable, bien avenida y cariñosa la miseria se recuerda incluso con nostalgia, ligada, por ejemplo, a la libertad de que se disfrutaba en la montaña. Eso vale para todo, lo mismo contaba mi padre de su pueblo, por eso lo mejor es escuchar relatos vividos por la gente, en el fondo también era malo estar amontonado realquilado en un piso cutre. No todas las barracas ni los barrios eran iguales.

Júlia ha dit...

Lectora, al capdavall, més o menys tard la vida s'acaba tot i que ens agrada pensar que viurem molts anys i els viurem relativament bé però el cert és que, com en el que comentava de la pobresa i les barraques, les realitats son molt diverses. Penso que, sobretot si tens descendents, deu ser terrible morir quan tot va malament o a pitjor, enmig d'una guerra, d'una dictadura sagnant... morir quan sembla que tot millora no fa gracia, de tota manera, com deia el poeta 'y yo me iré y se quedarán los pájaros cantando...'.

Agrada conèixer gent molt gran en actiu i encara amb bona salut però també coneixem casos de malalties terribles de gent relativament jove, morts molt prematures i la resta. Tot és atzarós, en tot cas, 'una horeta ben curta', com deien dels parts en d'altres temps.