24.6.21

UNA FI DEL MÓN NO ÉS LA FI DEL MÓN, PERÒ POTSER ES PITJOR I TOT

 


Com que ahir no vaig sortir de revetlla em vaig mirar la tele. L'imprescindible segon canal va emetre un documental impressionant, al volt de la figura d'Unamuno, personatge que la pel·lícula d'Amenábar va recuperar fa un parell d'anys. No sé si el dia de la revetlla era el més adient per a un excel·lent documental que podia representar un mal tràngol, força incòmode, però imprescindible. Molta gent estava ja de gresca en aquell horari i amb ganes d'oblidar tragèdies i pandèmies. Llegeixo a la web de la televisió que es podrà recuperar tan sols fins al dia 8 de juliol, cosa que no entenc, la veritat, però les seves raons deuen tenir.

Tot i que l'eix conductor era la figura d'Unamuno el documental anava molt més enllà. Hi sortien imatges terribles que jo no havia vist mai. I això que el tema de la guerra civil l'hem patit durant tota la vida, primer amb el triomfalisme dels vencedors, present en la nostra vida quotidiana, en els silencis de la gent gran i en un munt d'històries properes que anàvem reconstruint com un estrany trencaclosques. I després a través de relats reivindicatius de l'altra banda o de les altres bandes, -ja que no és que hi hagués dues espanyes, n'hi havia unes quantes-, no sempre objectius ni ponderats. 



Una coneguda de la meva edat em comentava, fa relativament poc temps, que sentia a parlar més de la guerra ara que quan era joveneta. Sentir-ne a parlar no vol dir, però, que s'expliquin les coses de forma objectiva i seriosa. Tot s'ha reconvertit sovint en una mena de rondalla de bons i dolents, amb justificacions estranyes i invertint el sentit del relat, fins i tot. S'obvia que a Catalunya es va viure més temps l'abús dels qui serien els vençuts, també dividits entre ells, per cert, i les comparacions sobre el que van fer uns o altres intenta silenciar víctimes i crueltats, corrupcions i tragèdies. De fet els silencis de la gent gran del meu temps infantil no eren, tan sols, a causa de la por, que també, sinó, així mateix, a causa de la constatació del que podia arribar a fer la gent, molta gent, fins i tot potser ells mateixos, en moments complexos i violents com aquells. 

A la pel·lícula d'Amenàbar li ha passat una mica com al llibre d'Aramburu, no convenç ningú del tot perquè tothom té, al darrere, passats emboirats, simpaties estranyes, mitificacions i explicacions oportunistes. Però el documental d'ahir no era cinema de ficció, Millán Astray de veritat és molt més horrible i inquietant que Eduard Fernández, per bon actor que aquest sigui. Amenábar va ser prudent amb la visió de la violència però el documental mostrava, sense rabejar-se en la morbositat, rastelleres de morts, pobles destruïts, catifes de cadàvers de totes les edats, proclames terribles a favor del feixisme, amenaces contundents. 

La mort d'Unamuno no s'aclaria, al documental, ni potser no es podrà aclarir mai del tot. La gent de la meva edat en va viure l'abducció per part de la intel·lectualitat de dretes, que va segrestar el seu cadàver i la seva memòria. Unamuno és l'home que dubta però que, en un moment determinat, té prou coratge per enfrontar-se a l'absurd d'una repressió ignorant i indiscriminada que pren la mort com a bandera i la violència salvatge com a mètode.

La visió de la realitat, com en el cas dels nazis o del que sigui, sempre és més difícil d'entomar que qualsevol pel·lícula. I sempre és més còmode veure nazis alemanys o estalinistes llunyans que no pas feixistes propers o menjacapellans suposadament incontrolats. Hem vist moltes més cremes de llibres nazis que no pas d'aquells bibliocaustos hispànics dels quals fa relativament pocs anys que en sentim parlar una mica a fons. Freud creia que si els nazis cremaven llibres no cremarien persones però anava ben errat i va haver de sortir rabent del seu país. Cremar el que sigui, llibres, imatges, fotografies, material urbà que no ens ha fet res, és un símptoma que hauria de preocupar molt més, a nivell general, i no situar-se mai en una mena de mística revolucionària del signe que sigui. És més fàcil destruir un monument o una estàtua que no pas explicar-la i situar-la en el seu context històric. La ingenuïtat humana arriba a pensar que cremant el que sigui s'esborra el passat i es fa, ai, justícia.

La guerra civil va ser horrible, però no estic d'acord amb discursos que escolto, encara avui, sobre el caïnisme hispànic, atiant una mena de complex d'inferioritat espanyol que comparteix absurd amb lectures cofoïstes de tota mena. Les guerres mundials van veure violències iguals i pitjors, tan civils com les nostres, ja que als diferents països, i fins i tot als llogarrets del mapamundi, la gent del poble ha estat dividida  sovint en bàndols i faccions. Quan es critiquen, amb tota la raó, els colonialismes, s'oblida que als països colonitzats ja hi ha havia disbarats i exterminis abans d'arribar els occidentals a sucar-hi pa, estossinar innocents i treure'n rendiment. Els explotadors nou vinguts, com sol passar, va saber aprofitar a fons les divisions pretèrites.

És l'espècie humana, què hi farem. El periodisme europeu de l'època de la guerra, tan amic de les passions literàries calentes del sud, va reblar el clau sobre la sang calenta dels peninsulars, com potser fem nosaltres quan intentem explicar violències africanes, ja que un consol absurd és creure que som millors que els altres, més civilitzats i evolucionats, encara que això de la igualtat humana vagi fent forat, amb molts problemes.

De vegades m'estranya que els humans no ens haguem, encara, extingit del tot, malgrat tants esforços esmerçats, des del principi dels temps, en estossinar-nos per raons de tota mena. Paradoxalment, no hem parat de créixer. En ocasions les raons de les violències ens les volen fer semblar positives, en nom de fraternals ideals i no pas de grolleries totalitàries. El pitjor és que els morts no parlen i que els supervivents intenten reinventar-se i arranjar això que en diuen el relat, per fer-lo suportable. 

Unamuno no era un home d'una peça, és la imatge de l'home que dubta, que canvia d'opinió, que és covard a voltes, amb la seva inevitable vanitat intel·lectual, humà, al capdavall, com la gran majoria de persones. Els herois incombustibles i de conviccions incombustibles no crec pas que existeixin i, en tot cas, em fan molta angúnia, perquè acaben esdevenint perillosos, puristes robespierres. Unamuno és un personatge que hem de recuperar i llegir després d'aquestes tardanes reivindicacions del seu tergiversat i reutilitzat discurs del paranimf. 

Resulten preocupants les crides actuals, que revifen de tant en tant, a l'entorn de lluites, llibertats i la resta. La pau, ni que sigui una mica galdosa, és molt fràgil, i escalfar els ànims excessivament, en nom del que sigui, em fa angúnia, que voleu que us digui. Unamuno, expliquen, va dir allò de que vencerien i no convencerien però, malauradament, les persones som molt fàcils de convèncer sobre coses ben estranyes, en un gran nombre d'arrauxades ocasions històriques. La retòrica buida és molt agraïda, sembla. Potser el títol del documental, això de les paraules per a una fi del mon, sigui també una mica retòric. El mon no es va acabar i trigarà en acabar-se, no cal patir. De moment.


https://www.rtve.es/alacarta/videos/documaster/palabras-fin-mundo-unamuno/5942546/

6 comentaris:

Cinefilia ha dit...

El que trobo més atractiu de la figura d'Unamuno és que no resulta gens fàcil etiquetar-lo, donada la particular evolució ideològica que va experimentar al llarg de la seva vida.

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

Me'l va recomanar en Miquel, el tinc gravat i el veuré aquesta tarda. Ahir tampoc varem anar de verbena, però a les 10 PM ja estàvem al sobre.

Salut.

Júlia ha dit...

Tens raó i encara més complex perquè la cultura 'espanyola oficial' se'l va apropiar. Per altra banda cada vegada valoro més la gent que dubta i canvia que no la que 'sempre pensa el mateix' ja que es fàcil esdevenir dogmàtic i poc flexible.

Per molts anys!!!

Júlia ha dit...

Ja no estem per a revetlles sorolloses, Francesc, encara fossin els balls d'abans on anaven els vells, sobretot les velles, a tafanejar...

Tot Barcelona ha dit...

Unamuno es rechazado por todos. Unos por una cosa, otros por otra. Cuando Sartre empezó a hablar del problema existencial, Unamuno ya había escrito sobre el "estado permanente de congoja", siendo premonitorio su humanismo trascendente.
No le otorgaron el Nobel (1935) porque Alemania apremió a que no lo hicieran, dada su crítica feroz al régimen nazi, pero aquí no iban con chiquitas, Azaña le odiaba, nada más faltó una crítica de Unamuno , aquella de " cuidado con Azaña, es un escritor sin lectores y pretende una revolución para tenerlos" para que se le arrebatara el cargo de rector emérito de la Universidad de Salamanca.
Entre los metafísicos es indudable que está Unamuno, como lo está Julián Marías, Zubiri y la Zambrano.

Salut

Júlia ha dit...

Por suerte he tenido algunos profes muy buenos que lo valoraban mucho.