30.5.21

PESEN MOLT I VALEN POC, AMBIVALÈNCIES DEL FOC I DELS LLIBRES

 


En el darrer cinefòrum de Tot Història vam comentar la coneguda pel·lícula de Truffaut Farenheit, 451. Com és ben sabut la pel·lícula es basa en una coneguda narració de Ray Bradbury i tant el llibre com la versió en cinema apleguen un munt de mitologia i de comentaris escrits de tot tipus i per a tots els gustos.

Diuen que Bradbury estava satisfet de la versió de Truffaut tot i que, segons la meva subjectiva opinió,  la versió en cinema perd, paradoxalment, molta literatura. Fins i tot penso que el discurs varia força, del llibre a la pel·lícula, a banda de què Clarissa no mor, al cinema, i que un personatge clau, com Faber, ha desaparegut de la versió fílmica. El llibre respon a les inquietuds dels anys cinquanta i la pel·lícula, fins i tot en l'estetica, als neguits i bones intencions dels seixanta. Existeix una versió, una sèrie relativament recent, amb uns efectes especials més ambiciosos i alguns canvis importants en la narració. No la conec i no en puc valorar el resultat.

Ja he manifestat en més d'una ocasió que comparar literatura i cinema és inevitable però, sovint, injust i absurd. Fa uns dies escoltava un cantant que havia fet versions cantades de poemes i deia que el poema i la cançó eren, també, dues coses ben diferents. De tota manera en aquest camp es poden fer moltes elucubracions, posar molts exemples de tota mena i caure en els tòpics més recurrents.

Farenheit, 451 es presta molt a amollar tòpics diversos. Els poders, els totalitaris de forma brutal i els més acomodaticis a una certa llibertat, de forma subtil, sempre han intentat bandejar, destruir o amagar allò que no tocava, no tan sols en el tema literari sinó en art, ciència, cinema... La pel·lícula no entra en categories qualitatives, tots els llibres son dolents, fins i tot els dolents, i tots cremen i no en queda res, o aquesta és la intenció. En canvi les noves tecnologies, en aquells seixanta limitades als grans aparells de televisió, son l'esca del pecat i els llibres es limiten a còmics amb dibuixets, cosa que em va fer pensar en aquelles absurdes campanyes a favor i en contra dels tebeos, 'on hi ha un tebeo hi haurà un llibre', deien. I els qui feien còmics van rebatre la qüestió dient 'on hi ha un tebeo hi haurà un tebeo'.

És aquesta sacralització del llibre, el de paper, com a objecte digne de respecte per ell mateix, amb la qual no combrego, allò que crec que disfressa el missatge, segurament amb bona intenció i tot. Els perversos poders, en general, no han volgut pas eliminar tots els llibres, encara més, molts poders de tota mena s'han servit dels llibres per adoctrinar, per menystenir allò que no passa pel sedàs de la cultura, una paraula que ningú no sap ben bé que vol dir. Per això hi ha llibres sagrats, plens de dogmes, tan interpretables com es vulgui, això sí, si els qui manen ho permeten.

El llibre, fa anys, era un bé car i relativament escàs. La nostàlgia d'un passat mitificat encara manifesta la bondat insubstituible del llibre de paper, allò de la olor que fa i la resta. Avui, la veritat, molts llibres ja no fan olor ni pudor. Haurem d'inventar esprais que facin olor, fa uns dies vaig anar a la inauguració d'una exposició sobre el Corpus i es tiraven olors en esprai, de flors, per exemple, per ambientar. En alguns espais museïtzats també s'ha fet servir això de les 'olors' comprimides. 

Un dels comentaris habituals, pel que fa a la lectura, és constatar que al metro la gent llegeix menys llibres que abans i es distreu amb les perilloses i frívoles pantalletes. Amb la pantalleta es poden llegir llibres, diaris, i fer un munt de coses culturals, però les novetats sempre son condemnables, al principi. Quan jo era petita molts escriptors reivindicaven l'escriptura a mà, ni que fos amb bolígraf, enfront de la màquina d'escriure.

La pel·lícula te un regust d'època, un evident encant lligat a una certa estètica kistch, una mena d'innocència plena de tendresa. Els llibres que es cremen son gairebé tots en anglès, alguns en francès i en castellà crec que surt una mica el Quixot. La pel·lícula dona un paper doble a Julie Christie, musa de l'època, bellíssima, que aquí la fan un mica més grandeta que no pas al llibre, potser per insinuar un cert enamorament que, afortunadament, no arriba més enllà de la presa de consciència del bomber penedit.

És inevitable, en certs moments pensar en clàssics com 1984, Un mon feliç... també, en alguns aspectes, m'evocava fragments de El show de Truman, pel·lícula gràcies a la qual vaig perdonar a Jim Carrey tots els seus excesos. El bomber penedit va ser Oskar Werner, un bon actor que va morir relativament jove i alcoholitzat, llàstima. Christie fa avui una vida tranquil·la amb Duncan Campbell, fins i tot tenen una caseta pel País Valencià, que sempre fa il·lusió. Tan sols molt de tant en tant fa algun paper de lluïment. Haver estat una gran bellesa com ella fa que quan arribes a molt gran tothom vulgui comparar i els comentaris son malèvols, tot i que Christie ha envellit prou bé, considerant el panorama. De fet el càsting va costar de consolidar-se, hi havia moltes opcions previstes.

La pel·lícula compta amb un bon planter de secundaris, Ciryl Cusack, Anton Diffring, un fugitiu de l'Alemanya nazi a qui feien fer sovint de nazi dolentot, i no era l'únic cas. Trobem rostres d'aquells que ens sonen i els quals, més enllà dels cinèfils impenitents, son poc coneguts. He hagut de cercar qui era l'actriu d'aspecte estrany que mor en un pur estil Joana d'Arc entre els seus llibres cremats, es deia Bee Duffell, irlandesa, que va treballar molt en el teatre i poquet en el cinema, a banda de no morir, tampoc, massa gran.

Expliquen que Truffaut no sabia gairebé anglès, aquesta va ser l'única pel·lícula que va rodar en aquest idioma. També diuen que amb Werner va acabar molt malament. Coses de les feines, vaja, per glamouroses que siguin. Fa pocs dies, en comentar 'La peau douce' recordo que també vaig comentar que va acabar malament amb Desailly, per cert.

Sobre els llibres, avui en tenim un excés, en surten a gavadals, en trobem de boníssims gairebé nous, de segona mà, a preus molt barats. Es promocionen bajanades i resten ocultes moltes perles. La gent nostàlgica et diu que no llença els llibres però, al capdavall, potser ho fa d'amagat, o bé als porta a algun lloc on els vulguin, i on també, quan no els quedi més remei, en llençaran alguns. Molta producció nova editorial torna a ser pasta de paper al cap de poc més de dos anys.

Quan vaig ser, fa anys, en un programa de biblioteques escolars, em va sobtar que ens diguessin, a les reunions, que llencessim material a dojo i renovessim el fons. Si no es venen novetats o reedicions que semblin novetats la cosa anirà malament, ja hi va prou, de fet. En aquest tema, com en tants, la gent sovint diu allò que no fa, per quedar bé, tot i que cada vegada ens estem desacomplexant més. 

Hi ha llibres pels quals tenim afecte, no ho nego pas. Però també hi ha molta fullaraca que mereix cremar o llençar-se a la brossa. El foc té una mena de component sagrat misteriós, hi ha qui és incapaç de llençar, per exemple, cartes familiars, però, en canvi, cremar-les, si té la sort de comptar amb una llar de foc, li sembla més adient. Carvalho crema molts llibres, fa neteja, gràcies a tenir llar de foc a casa. Abans sembla que s'ho ha llegit tot, però, no tothom pot dir el mateix. 

Quan van buidar el pis dels meus pares, en morir la meva mare, sobre els llibres, la gran majoria edicions senzilles, un munt dels quals d'aquells del Cercle de Lectors, el senyor que se'n va cuidar em va dir: els llibres, avui, pesen molt i valen poc. És així, ens agradi o no, a banda del tema de l'espai, justet, i de què tenir una bona biblioteca demana tenir-la endreçada i ben classificada, si és que en algun moment cerquem alguna cosa en concret. La gran majoria de llibres no els tornarem a llegir ni a consultar. I quan es parla de llibres, en general, m'adono que es fa referència, sobretot, a narrativa, poesia i, a tot estirar, a una mica de filosofia o història. La utilitzacio perversa de la matemàtica, a la pel·lícula, també podria ser objecte de controvèrsia. 

Es veu que això de malmetre llibres per evitar-ne la difusió ja ho va fer molta gent del passat, entre la qual un emperador xinès de l'any de la picor, resulta sorprenent, considerant la poca gent que podia llegir en aquells temps, i encara més, a la Xina. Farenheit, 451, com molta gent ja sap, acaba amb el bomber abandonant el costat fosc i passant-se a l'espai cultural, arbrat i democràtic on la gent ha optat per 'ser un llibre' aprenent-se de memòria algun 'clàssic'. Precisament, de forma contradictòria, aquesta reivindicació de la memòria i la transmissió oral, en aquell any seixanta-sis, patia molts penjaments de la pedagogia moderna, la memòria era la intel·ligència dels rucs, coses així. El fet és que amb l'accés a l'escriptura i la lectura es va perdre aptitud memorística tot i que en qualsevol moment es pot recuperar, si es practica

Hi ha aspectes de la pel·lícula, i del llibre, tot i que jo li veig una altra volada, que avui sonen a ingenuïtat de l'època, a aquells seixanta tant enganyosos pel que fa a l'esperança en un mon millor. En tot cas, gràcies a les criticades noves tecnologies, m'he baixat de l'ebiblio una molt bona versió catalana, en una edició relativament recent, amb traducció d'un poeta, Jaume Subirana, i amb un pròleg de Garcia Tur que no pot evitar alguns dels tòpics recurrents, tot i que els escriu de forma magistral i dona gust llegir-lo, és clar. El que m'ha inquietat una mica és que he vist que hi ha una 'versió escolar', això de les versions escolars ja em fa una certa angúnia.

No tinc gaire tirada a la ciència-ficció, malgrat que una bona amiga, la Montserrat Galícia, n'escriu, molt bé per cert, des de fa anys, i amb aquest gènere ha guanyat dos premis Ruyra, poca broma. Admeto que que m'he ensopegat amb titols molt interessants, fins i tot jo em vaig estrenar fa anys amb alguna coseta que es pot considerar del gènere. Sovint les distopies, més freqüents avui que les utopies, estem en un temps de planys i lamentacions, ens parlen del present, com tota la narrativa, al capdavall, encara que la situem en el passat o en el futur. En la literatura de gènere hi ha de tot, depèn de les autories i de la grapa. I fins i tot del nostre moment vital en llegir el que sigui. Hi ha llibres, però, que sempre seran un rotllo És el que deia abans, no tots els llibres del mon mereixen sobreviure al foc ni al reciclatge, les coses com siguin.

4 comentaris:

Cinefilia ha dit...

La pel·lícula, pel meu gust, ja va néixer "antiga" (li passa una mica el mateix que a "La naranja mecánica" de Kubrick). Potser el fet d'haver-la rodat en anglès (ja se sap que Truffaut no dominava gaire aquest idioma) li devia restar una mica d'espontaneïtat.

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

La pel·lícula ha envellit molt malament, el camió de bombers que quan la vaig veure a Mallorca l'any 68 semblava futurista, ara sembla de fireta, malgrat tot, l'escena final segueix sent molt poética. Hi ha una altra versió més moderna de Farenheit 451, pero no la he vist.


Salut

Júlia ha dit...

Es veu que no el dominava ni gaire ni gens, Joan, va tenir molts problemes, de fet la recordava 'millor', coses del pas del temps. Crec que el llibre també ha perdut pes però té el valor afegit de molta 'literatura filosófica'.

Júlia ha dit...

Francesc, no devien tenir un gran pressupost, la versió moderna és una sèrie, crec que el protagonista és 'afrodescendent', he, he. Jo tampoc no l'he vista, em sembla que si a l'altra els efectes especials eren de fireta aquí s'han passat amb l'ordinador, per algun trailer que he trobat per Internetàndia.