25.7.21

LECTURES D'ESTIU: LA MORT A LES SEVES MANS






Una dona gran, vídua, de més de setanta anys, viu retirada, en un indret solitari, a la vora d’un llac i amb un gos. Amb aquest inquietant i silenciós paisatge, el llibre en immergeix en una narració que seria senzill etiquetar de novel·la negra si no fos que, en realitat, és tota una altra cosa. L’autora juga amb nosaltres però ho fa amb grapa i un gran nombre de recursos literaris. La protagonista parla amb ella mateixa i amb un gos, creu trobar estranyes pistes sobre un crim i s’imagina qui és la víctima i el seu entorn amb tota mena de detalls, detalls que en algun moment, sense que puguem destriar la realitat d’allò que és imaginació, semblaran donar la raó a les seves especulacions.

La mort a les seves mans (Angle amb traducció al català d’Alba Dedeu i Alfaguara amb traducció al castellà d’Inmaculada Concepción Pérez) és el tercer llibre d’Ottessa Moshfegh, jove autora que sembla haver entrat amb força en el món de la literatura amb plantejaments originals i innovadors, però potser no tant com sembla. Aquesta dona solitària de la novel·la, amb elements de misantropia, ve d’un matrimoni llarg i castrador, amb un home més gran que ella, infidel, que la va anul·lar en molts aspectes, fins i tot en el de la maternitat. La narració m’ha evocat personatges inquietats dels relats de grans autors com Cheevers; aquesta dona té alguna cosa d’aquell enigmàtic nedador a la recerca del passat, i, fins i tot, malgrat que possiblement no siguin referents per a l’escriptora, m’ha evocat personatges més propers a nosaltres, com ara el solitari supervivent de La lluvia amarilla, de Julio Llamazares.

La inversemblança de la situació no es malmet amb pistes falses, com passa en molts llibres del gènere negre; ens movem en un món estrany, proper als malsons, atiat per la solitud en la qual resta immergida la protagonista, que sembla, al capdavall, no poder triar res més que la pròpia suposada mort que dona nom al llibre tot i que, com tota la història, el desenllaç sigui també obert i misteriós, el mateix que el capteniment d’aquest gos estrany que esdevé hostil.

Tot i que la novel·la no és massa llarga i està molt ben escrita potser hauria tingut encara molta més força en forma de relat breu. Malgrat això, es tracta d’una narració molt recomanable i interessant que defuig la pretensió de trobar-nos davant d’un relat criminal convencional. Es tracta, més aviat, d’una reflexió sobre la solitud, la vellesa, la memòria i la seva pèrdua, la imaginació perillosa, el pas del temps i les oportunitat inevitablement perdures que, al capdavall, ens transformen en allò que acabem sent a mida que la vida passa.

Una qüestió a comentar: aquesta mania en etiquetar-ho tot com a novel·la de misteri i en explicar l'argument amb pèls i senyals, però, això sí, amagant el desenllaç, a tot tipus de ressenyes.


Publicat a Llegir. cat

7 comentaris:

Anònim ha dit...

M'interessa el tema. A veure si el puc llegir aquest estiu. Vaig una mica endarrerida, acabo de llegir un que vas ressenyar fa força temps, La vida mentidera dels adults,i m ha agradat molt

Júlia ha dit...

A l'estiu tot fa més mandra, he, he.

Francesc Puigcarbó ha dit...

El cognom de l'escriptora si que té delicte. A Sevilla el Betis va fitxar un jugador bosnià que es deia Hadžibegić. Saps com li deien: PEPE.

Salut.

Júlia ha dit...

Francesc, a casa seva els deu semblar d'allò més normmalet, segur que troben més exòtic 'Puigcarbó' he he

Cinefilia ha dit...

No coneixia ni l'autora ni l'obra. En tot cas, aprofito per explicar-te una anècdota que em va succeir l'altre dia. Endreçant els meus llibres vaig descobrir que tinc una novel·la titulada "Ombres", amb una fotografia maquíssima de l'autora, Júlia Costa, a la portada. Ignoro com i quan va arribar aquest llibre a casa meva (com bé dius sovint, "la vida és atzarosa"), però no cal dir que ja sé quina serà la meva propera lectura d'estiu...

Júlia ha dit...

Òndia, Joan, és el primer llibre per adults que em van publicar, vaig quedar finalista del Sant Jordi i no em van publicar el llibre, aleshores em vaig animar a portar-ne algun a d'altres editorials i La Magrana em va publicar aquest, avui ja descatalogat, ja em diràs què et sembla, jo n'estic contenta tot i que no va tenir el ressò que esperava, dels meus llibres crec que se'n podrien fer pel·lícules interessants però ningú s'hi ha posat, he, he.

Júlia ha dit...

En el cas d'aquest llibre que comento també he conegut l'autora per casualitat, en té un parell més, veurem com evoluciona, és força jove, encara.