LA RELATIVITAT SOCIAL DE LES LLÀGRIMES DELS COCODRILS

 

Aquests dies hem vist un famós futbolista que plorava, en no poder continuar al club dels seus amors i els seus èxits. Per aquelles paradoxes de la vida el nostre futbolista, que ja no és nostre, acabarà col·laborant, al seu nou equip, amb un altre a qui, per aquests verals, teníem mania, i que, per cert, també va plorar molt en allunyar-se del seu equip emblemàtic. Ara, per sort, els homes ja poden plorar, encara que siguin fets i drets i rics, ja ha passat a la història de la discriminació allò de 'els nens no ploren'. I a la història de la pedagògia destructiva allo de 'et fotré un calbot i ploraràs de veritat'.

Quan jo era molt joveneta va ser força popular una pel·lícula francesa, basada en un llibre juvenil, i que avui ens semblaria absolutament masclista, dues bandes de nanos s'enfrontaven en lluites d'aquestes habituals entre jovent, al menys en d'altres temps, i el botí eren els botons de l'equip rival. Mentrestant, l'única nena de la història cus els botons i fa sargits. Al final de la pel·lícula els dos kefes de les dues colles coincideixen en un internat i es fan la mar d'amics. Una mica com aquestes imatges de la trobada gavatxa dels dos exiliats de culte, vaja.

Les llàgrimes poden ser sinceres o no, no ho podem saber, hi ha gent molt ploranera i d'altra a la qual li costa plorar. De vegades pensem que algú plora per un motiu i, en el fons, està plorant per un altre que potser desconeixem. Evidentment provoquen una mena d'efecte empàtic i diuen que es bo plorar, fisiològicament parlant. Els actors i les actrius han de dominar el tema, per quan els cal plorar en la ficció. 

En ocasions he plorat per una ximpleria i davant d'una pena fonda n'he estat incapaç. El tema de les llàgrimes va lligat al de la sinceritat, tan relliscós, és relativament fàcil enredar a la gent sensible amb llagrimetes. Les llàgrimes oportunistes s'han titllat de llàgrimes de cocodril, els cocodrils son d'aquests animals que tenen mala premsa, com les serps, els rat-penats i d'altres però les tendències ecologistes actuals han posat les coses a lloc pel que fa a les actituds zoològiques humanitzades.

A mi m'agrada molt la sarsuela, malgrat els seus arguments, moltes vegades surrealistes, com els de les òperes, per cert. La gent, abans, se sabia molts fragments de sarsuela i un de molt conegut era la famosa romança de Leandro, de La Taberera del Puerto, en el qual manifesta que les dones que ploren no menteixen, santa innocència. La lletra del temasso és de Romero i Fernández Shaw però sovint, en aquests casos, tan sols es menciona el compositor, en aquest cas, Sorozábal.

Los ojos que lloran no saben mentir,
Las malas mujeres no miran así.
Temblando en sus ojos dos lágrimas vi,
Y a mí me ilusiona que tiemblen por mí,
Que tiemblen por mí...

Ahir mateix, al Punt, la periodista Núra Astorch ironitzava amb les llàgrimes de Messi i l'efecte que han produït en el respectable. Em va venir al cap una cançó que cantava la gran Motta i que feia 'com la Soraya vull plorar, no vull plorar fent el dinar'. Avui molta gent no coneix la història de Soraya i el Sha de Pèrsia i es pot pensar que fa referència a la del PP, coses del pas del temps. La cançó és, de fet, un tema francès adaptat, d'una cantant poc coneguda per nosaltres, Marie Paule Belle, tot i que la lletra pot ser que sigui de la seva parella i 'parolière' habitual, Françoise Mallet-Joris. 

Jo he estat molt ploranera, sovint era un tema nerviós, i em costava molt no fer-ho, ho vaig passar malament amb el tema, la veritat, per això crec, que d'entrada, s'ha de respectar la llagrimeria i deixar que la gent s'esbravi si en té ganes. També plorava molt al cinema, o llegint llibres, en recordo un d'aquells de la col·lecció Històries, 'Sin familia', i com em queien les llàgrimes damunt del paper, sense aturador. Però he conegut gent ploranera al cinema i molt poc sentimental a la vida real. Al mon hi ha de tot i, com diuen, no coneixes algú fins que no t'hi has menjat un sac de sal, i encara.

Aquests dies també han estat els de les llàgrimes de Sant Llorenç, enguany poc espectaculars i poc mediàtiques, car entre covid, incendis, aiguats, onada de calor i la resta la cosa ha passat de puntetes. El pobre sant, com és sabut, va ser rostit en unes graelles, cosa absolutament cruel i terrible. Mig mon es troba sempre a les graelles de les tragèdies i té motius per plorar seriosament tot i que quan del plor no se'n fa espectacle té poc ressò. En tot cas, tant de bo els plors humans fossin sempre com els de la gent ben peixada i amb calerons la qual, però, també plora, com sabeu els ja grandets gràcies a una sèrie de fa anys sobre la qual es va fer molta brometa.