BERNARDA ALBA I LA SEVA FAMÍLIA, UN MES AL PARAL·LEL

 

Ahir vaig tornar al teatre, en aquest cas a l'Apolo per veure la versió que Juan Carlos Plaza ha fet de la conegudíssima obra de Lorca. A banda del valor de l'obra, un clàssic ja reconegut, anar a l'Apolo, un molt bon teatre poc aprofitat i que ha estat tancat durant un temps a causa d'una mena d'estafa i problemes diversos, és, per a mi, una alegria. Encara més quan el teatre és a prop de casa i hi puc anar tot passejant. 

Ahir sentia gent del públic que potser no hi havia estat mai, comentant les bones condicions de l'espai i la seva comoditat. Aquesta obra tan sols haurà estat un mes a Barcelona, esperem que es continuï amb una programació diversa i intel·ligent. 

L'obra s'ha representat moltíssim, n'hem vist versions a la televisió, al cinema, hi ha fins i tot alguna òpera. Es fa difícil escriure sobre Lorca, la seva horrible mort, dos mesos després d'acabar aquest text, li ha donat un valor afegit i l'ha situat en una estranya categoria de mite intocable. A nivell personal, el seu teatre, sobretot les tres obres de culte que son aquesta, Yerma i Bodas de sangre, em grinyolen en alguns moments, tot i el llenguatge poètic de l'autor. S'ha vessat molta tinta sobre els personatges, la simbologia i la resta. La posada en escena del muntatge actual no respecta la blancor de les parets de les indicacions originals, que es van enfosquint amb el desenvolupament de la trama. Malgrat això l'escenografia és molt efectiva, encara més quan a l'Apolo encara existeix un element de misteri teatral que, per a mi, és mític, el teló.

A l'Escola Normal, ja ho he comentat en alguna ocasió, vaig tenir la sort de comptar amb el professor Tuson, en pau descansi, abans de la seva catalanització. Recordo que en algun moment ens va ironitzar sobre algunes frases d'aquesta obra, com ara allò de carbón ardiendo en el sitio de su pecado, que amolla la mare castradora quan pel poble arrosseguen una infanticida. Aixi mateix ens va fer veure algunes rimes fàcils d'un altre mite, Machado, que en ocasions resulten excessivament vulgars.

En tot cas, sempre resulta interessant revisitar aquests textos. L'obra gira a l'entorn del personatge principal, Bernarda, però també de la criada, Poncia, immenses Consuelo Trujillo i Rosario Pardo. Les filles, fins i tot la sensual Adela, son personatges corals, secundaris, sense tantes possibilitats de lluïment. Uns aspectes en el quals no havia parat compte en d'altres ocasions és la relació, molt íntima, de dependència entre criada i senyora, força interessant, ja que en ocasions no saps qui mana més,  o la rellevància del personatge de l'àvia guillada, que com la jove Adela, els dos extrems de la vida, vol fugir d'allà sigui com sigui.  No entraré en simbologies o dobles lectures, hi ha un munt de coses escrites sobre Lorca i el seu teatre i per la xarxa es pot trobar de tot.

Potser la versió de l'Apolo sigui, fins i tot, excessivament mesurada. La Bernarda Alba és un drama i avui no estem en temps d'excessos dramàtics massa explícits. No hi ha gaires ocasions de veure aquestes obres, avui i aquí, per això cal recomanar l'anada a l'Apolo abans la companyia no marxi de Barcelona. El personatge d'aquesta mare tan castradora ha estat molt atractiu per al gremi actoral, un bon paper per a dones grans que també ha temptat els homes, en algun cas el personatge l'havia interpretat, fins i tot, un actor.

El tema de l'home entre dones, que esvalota el galliner, ha estat una constant, sobretot en èpoques de repressió sexual abusiva, no sé si avui, en la nostra societat, les coses serien així, tot ha canviat molt, per sort. El tema de la dona sense home, sense fills, com Yerma, està avui en procés de superació amb els canvis en els costums, molts textos que hi suquen pa, com aquest, han estat escrits per homes i ser homosexual no vol dir, tampoc, que es pugui entendre millor la condició femenina. Cadascú és fill-filla del seu temps, les seves circumstàncies, la seva educació i les seves manies. També la visio dels homes, brutals, lliures i sense més horitzó que la feina, els diners i el sexe ens pot semblar, avui, una mica llunyana.

Posats a esmenar la plana al text original crec que la mestressa hauria d'haver acabat a trets amb aquest Pepe el Romano, tan lamentable i interessat. L'apressat suïcidi d'Adela resulta una mica ficat amb calçador però, vaja, la realitat tampoc no és versemblant, en molts casos. Aquesta obra va ser la darrera de Lorca, escrita el malaurat any 1936, no es va poder publicar ni estrenar fins el 1945, a Buenos Aires, gràcies a la Xirgu, un altre mite sobre el qual se sap poc i s'ha escrit molt, massa, potser. 

L'obra també s'ha relaciona sovint amb l'Espanya negra i rural de l'època però és un drama que s'ha representat per tot el mon durant anys, amb adaptacions a realitats diverses, fent, per exemple, que passés en el país de la representació, i l'argument no ha grinyolat pas per aquestes adaptacions. 

A Trujillo i Pardo les acompanyen un bon planter d'excel·lents actrius més joves, Ana Fernández, Mona Martínez, Marina Salas, Zaira Montes, Ruth Gabriel i Montse Peidro.