BERNARDA ALBA I LA SEVA FAMÍLIA, UN MES AL PARAL·LEL

 

Ahir vaig tornar al teatre, en aquest cas a l'Apolo per veure la versió que Juan Carlos Plaza ha fet de la conegudíssima obra de Lorca. A banda del valor de l'obra, un clàssic ja reconegut, anar a l'Apolo, un molt bon teatre poc aprofitat i que ha estat tancat durant un temps a causa d'una mena d'estafa i problemes diversos, és, per a mi, una alegria. Encara més quan el teatre és a prop de casa i hi puc anar tot passejant. 

Ahir sentia gent del públic que potser no hi havia estat mai, comentant les bones condicions de l'espai i la seva comoditat. Aquesta obra tan sols haurà estat un mes a Barcelona, esperem que es continuï amb una programació diversa i intel·ligent. 

L'obra s'ha representat moltíssim, n'hem vist versions a la televisió, al cinema, hi ha fins i tot alguna òpera. Es fa difícil escriure sobre Lorca, la seva horrible mort, dos mesos després d'acabar aquest text, li ha donat un valor afegit i l'ha situat en una estranya categoria de mite intocable. A nivell personal, el seu teatre, sobretot les tres obres de culte que son aquesta, Yerma i Bodas de sangre, em grinyolen en alguns moments, tot i el llenguatge poètic de l'autor. S'ha vessat molta tinta sobre els personatges, la simbologia i la resta. La posada en escena del muntatge actual no respecta la blancor de les parets de les indicacions originals, que es van enfosquint amb el desenvolupament de la trama. Malgrat això l'escenografia és molt efectiva, encara més quan a l'Apolo encara existeix un element de misteri teatral que, per a mi, és mític, el teló.

A l'Escola Normal, ja ho he comentat en alguna ocasió, vaig tenir la sort de comptar amb el professor Tuson, en pau descansi, abans de la seva catalanització. Recordo que en algun moment ens va ironitzar sobre algunes frases d'aquesta obra, com ara allò de carbón ardiendo en el sitio de su pecado, que amolla la mare castradora quan pel poble arrosseguen una infanticida. Aixi mateix ens va fer veure algunes rimes fàcils d'un altre mite, Machado, que en ocasions resulten excessivament vulgars.

En tot cas, sempre resulta interessant revisitar aquests textos. L'obra gira a l'entorn del personatge principal, Bernarda, però també de la criada, Poncia, immenses Consuelo Trujillo i Rosario Pardo. Les filles, fins i tot la sensual Adela, son personatges corals, secundaris, sense tantes possibilitats de lluïment. Uns aspectes en el quals no havia parat compte en d'altres ocasions és la relació, molt íntima, de dependència entre criada i senyora, força interessant, ja que en ocasions no saps qui mana més,  o la rellevància del personatge de l'àvia guillada, que com la jove Adela, els dos extrems de la vida, vol fugir d'allà sigui com sigui.  No entraré en simbologies o dobles lectures, hi ha un munt de coses escrites sobre Lorca i el seu teatre i per la xarxa es pot trobar de tot.

Potser la versió de l'Apolo sigui, fins i tot, excessivament mesurada. La Bernarda Alba és un drama i avui no estem en temps d'excessos dramàtics massa explícits. No hi ha gaires ocasions de veure aquestes obres, avui i aquí, per això cal recomanar l'anada a l'Apolo abans la companyia no marxi de Barcelona. El personatge d'aquesta mare tan castradora ha estat molt atractiu per al gremi actoral, un bon paper per a dones grans que també ha temptat els homes, en algun cas el personatge l'havia interpretat, fins i tot, un actor.

El tema de l'home entre dones, que esvalota el galliner, ha estat una constant, sobretot en èpoques de repressió sexual abusiva, no sé si avui, en la nostra societat, les coses serien així, tot ha canviat molt, per sort. El tema de la dona sense home, sense fills, com Yerma, està avui en procés de superació amb els canvis en els costums, molts textos que hi suquen pa, com aquest, han estat escrits per homes i ser homosexual no vol dir, tampoc, que es pugui entendre millor la condició femenina. Cadascú és fill-filla del seu temps, les seves circumstàncies, la seva educació i les seves manies. També la visio dels homes, brutals, lliures i sense més horitzó que la feina, els diners i el sexe ens pot semblar, avui, una mica llunyana.

Posats a esmenar la plana al text original crec que la mestressa hauria d'haver acabat a trets amb aquest Pepe el Romano, tan lamentable i interessat. L'apressat suïcidi d'Adela resulta una mica ficat amb calçador però, vaja, la realitat tampoc no és versemblant, en molts casos. Aquesta obra va ser la darrera de Lorca, escrita el malaurat any 1936, no es va poder publicar ni estrenar fins el 1945, a Buenos Aires, gràcies a la Xirgu, un altre mite sobre el qual se sap poc i s'ha escrit molt, massa, potser. 

L'obra també s'ha relaciona sovint amb l'Espanya negra i rural de l'època però és un drama que s'ha representat per tot el mon durant anys, amb adaptacions a realitats diverses, fent, per exemple, que passés en el país de la representació, i l'argument no ha grinyolat pas per aquestes adaptacions. 

A Trujillo i Pardo les acompanyen un bon planter d'excel·lents actrius més joves, Ana Fernández, Mona Martínez, Marina Salas, Zaira Montes, Ruth Gabriel i Montse Peidro. 

LORQUIANS, TANMATEIX

Algunes incondicionalitats relacionades amb personatges diversos han anat lligades al tema de la Guerra Civil i als seus tràgics destins, sobretot si eren d'ideologia republicana, ja que en els casos contraris la ideologia conservadora també n'ha perjudicat la percepció posterior en clau negativa. Fa poc temps algú em lloava per la xarxa la personalitat de Machado pel que fa a la seva percepció del catalanisme, en comparació amb determinats intel·lectuals castellans del present, però Machado com també Alberti, no tenien cap simpatia pel tema i hi ha textos seus que així ho demostren, tot i que es miri de no difondre'ls en excés a casa nostra. 

Això no els treu qualitat literària però és que Machado en ocasions cau en la rima fàcil i recurrent i la seva santificació a tots nivells no ha fet cap bé a la valoració del conjunt de la seva producció literària. Pel que fa a Lorca, el seu horrible assassinat ha contribuït a què determinades mancances formals en alguns textos es passessin per alt o es consideressin producte de la seva genialitat. 

Lorca va ser un home brillant, atractiu, culte, admirat, polifacètic, elitista malgrat el seu servei a la causa popular i avui se saben alguns seus comentaris molt despectius respecte, per exemple, a Miguel Hernández. Tot s'ha de situar en el context i cadascú és fill del seu temps i de les seves circumstàncies. Però el cert és que la seva retòrica poètica, sobretot en determinades obres de teatre, les més conegudes i representades, cau sovint en exageracions hiperbòliques que casen malament amb un present menys atret per la simbologia de la sang, la mort, els cavalls, la maternitat o la lluna. 

Fa gairebé dos anys es va representar una molt bona Yerma al Tívoli i en aquella ocasió vaig recordar algunes ironies d'un professor de llengua de quan jo estudiava, sobre determinades frases del poeta, en concret de La casa de Bernarda Alba, les quals segons com,  malgrat el context tan dramàtic, fan somriure. Però Machado i Lorca són ja avui autors clàssics i els clàssics, en qualsevol  camp de l'art o de la literatura, semblen intocables i inqüestionables.

Totes aquestes valoracions són absolutament personals i lligades al meu present i segurament en d'altres moments vitals hauria escrit coses molt diferents sobre aquests autors. La mort de Lorca va trasbalsar tothom des del principi i aviat es va convertir en un mite literari. La meva mare, adolescent durant la guerra, recordava com en la majoria de centres i associacions de l'època es recitaven sempre els poemes lorquians, sobretot, és clar, La casada infiel, que aleshores era un poema molt pujat de to. 

Quan jo era joveneta a la meva mare algú li va deixar un llibre amb poemes de Lorca i el va amagar per tal que jo no el llegís a causa, precisament, del poema mencionat i d'algun altre, tot i que el vaig trobar sense dificultat, la veritat. Quan s'abusa d'un text aquest es presta a la paròdia i així van néixer coses com ara allò de: y yo que la lleve al río creyendo que era mozuela y resultó ser un tío que por poco me la cuela, versió desacomplexada de la història poètica que provocava les ires dels devots.

Tot això i més coses em venien al cap després d'haver vist La novia, pel·lícula que em feia una mica de mandra anar a veure i que en algunes ressenyes han titllat de més lorquiana que Lorca, cosa que potser sigui certa tot i que aquestes definicions brillants són una mica etèries. Les passions sense aturador no són només lorquianes, les trobem en autors com Guimerà, provoquen grans tragèdies col·lectives on reben els innocents i als qui som més convencionals ens resulten una mica passades de rosca. Però la pel·lícula de Paula Ortiz és tota una experiència i poca cosa en puc dir que no hagi dit ja algú. Compta amb una ambientació impecable, construeix uns escenaris hipnòtics, tot està conjuminat a fons, interpretacions, música, paisatges. 

Hi ha alguna cosa que grinyola una mica i és que crec que si es respecta el vers s'ha de dir bé i això de recitar mirant que tot plegat sembli prosa, sense marcar pauses ni tenir cura del ritme, que avui sembla una mena de moda, no em fa el pes i això es percep sobretot en escenes clau, com ara la trobada definitiva dels amants. En això hi cau més aviat la gent jove, potser per poca experiència amb rimes i poemes. En tot cas, em temo que la gran majoria del públic actual ni se n'adona. En d'altres temps s'havia caigut en el parany contrari, el desmelene, que provocava histrionismes actorals molt aplaudits pel públic antic. Tot canvia.

Com és sabut l'argument va sorgir d'una història real, molt menys poètica i que ja va recollir, abans que Lorca, Carmen de Burgos. No fa gaire una parenta de la núvia original va voler donar la seva versió en un llibre tot i que alguns misteris no es van acabar de resoldre mai. La curiositat per una de tantes tragèdies rurals i urbanes, la majoria de les quals no traspassen els límits de la crònica negra, va lligada a la mitificació literària, teatral. 

La novia no pot deixar de provocar admiració i sorpresa però la història no acaba d'emocionar, és clar que ja en sabem el final, però tot i amb això i malgrat l'excel·lent interpretació de la protagonista i de la resta d'actors, l'argument resta al servei d'una estètica que no crec que deixi ningú indiferent, agradi o o no agradi. Inma Cuesta està impecable en tot moment així com els dos homes que en comparteixen el protagonisme, Asier Etxeandia i Álex García, tot i que crec que el Nuvi guanya en la comparació o potser és que el seu paper és més agraït. Afortunadament avui comptem amb un grup immens d'actors i actrius joves excel·lents, molt ben preparats, i és desitjable que tinguin sort tot i que això és imprevisible, com ho és la vida.

En tot cas resulta admirable la tasca d'una directora jove i moderna i el coratge i grapa amb la qual ha entomat el repte.  La pel·lícula compta amb tot un estol de secundaris de luxe, tots els quals tenen moments inoblidables. Ha estat la darrera intervenció en el cinema d'Álvarez- Nóvoa qui, per cert, no fa tant de temps vaig poder veure en persona a la Villarroel, actor que malgrat la seva llarga trajectòria va començar a ser conegut pel gran públic a partir de Solas, la protagonista jove de la qual, Ana Fernández, també intervé en aquesta pel·lícula. L'actor i alguns altres que surten a La novia,  com la nostra Leticia Dolera o Luisa Gavasa ja van treballar amb Paula Ortiz en el seu primer llargmetratge, l'excel·lent però potser encara poc coneguda De tu ventana a la mía. 

OCELLETS, LLOPS, TEATRE I SAGARRA AHIR, AVUI I SEMPRE

Ja he manifesta en més d'una ocasió la meva incondicionalitat sagarriana. Ara bé, Ocells i llops em sembla una obra menor tot i que em meravella que s'arribés a estrenar en el tronat 1948. També he de dir que és una obra que demana escenari tradicional i entreacte, que és com la devia pensar el seu actor, modernitzar el context demanaria modernitzar-ho tot i això no és gens fàcil. El que passa és que aquests experiments modernitzadors sovint no acaben de reeixir, cal tenir molta grapa i intel·ligència per adequar obres antigues al nostre temps i sovint el que es fa és remoure l'escenografia, canviar finals, retalla el text, suprimir els entreactes i poca cosa més.

He cercat per l'hemeroteca del diari La Vanguardia i he trobat una interessant crítica d'Ángel Zúñiga, gran periodista que per sort per a ell va poder córrer força pels Estats Units, en concret per Nova York, gràcies a la seva especialització en el món de l'espectacle, sobretot del cinema. La crítica podria haver estat escrita ara mateix si no fos que en aquesta ocasió a l'obra se li han cercat metàfores diverses relacionades amb la guerra civil i amb el tancat context de la postguerra. Potser això també hi era, no diré que no, ja que ho ignoro i el senyor Sagarra, per desgràcia, no m'ho pot aclarir. El teatre de postguerra més realista de l'autor s'ha reivindicat en més d'una ocasió. Com és sabut l'home no s'hi guanyava la vida i el públic, en aquell trist moment, més aviat preferia mirar cap a passats idealitzats als quals Sagarra va retornar, obligat per les circumstàncies i l'economia familiar. De les obres d'aquesta època breu  i d'aquests intents de posar al dia l'escena nostrada la meva preferida és, sense cap mena de dubte, Galatea.

He de dir també que el gran Sagarra, poeta i autor, el retrobo sobre tot en dues obres emblemàtiques que no és difícil d'entendre per què van tenir tant d'èxit i en tenen sempre que es tornen a fer amb una mica de gràcia i amb gent què sàpiga vocalitzar, L'hostal de la Glòria i El Cafè de la Marina. En alguna ocasió se n'han volgut endegar adaptacions modernes, de totes dues, matisant els seus finals feliços, gran error. També ha estat un error no trobar els personatges adients, que no ens fessin recordar els grans actors del passat, del meu passat, és clar, ja que jo no vaig tenir la sort de gaudir de la companyia de Maria Vila i Pius Daví. Maria Vila hauria de ser un mite nacional però aquí amb la Xirgu, que aviat es va passar al castellà, sembla que en tenim prou. El merit de Vila i Sagarra va ser reprendre el teatre en català així que van poder, molt abans que d'altres personatges més lloats. És clar que no podia ser un teatre compromès ni de denúncia, a veure qui era el guapo que el posava en escena, aleshores, ni en català ni en castellà. Tan sols Buero s'acostaria una mica al tema i encara de puntetes. El teatre de Sagarra, com el d'altres autors, ha reviscut moltes vegades d'una forma molt més tendra i brillant, en el camp de l'amateurisme.

El TNC, teatre que no m'agrada gens, d'aspecte mussolinià, situat al mig de gairebé el no res, lleig i fatxenda i amb una sala gran on segons on seus no sents res i, a més, et casques els genolls, ha posat en escena de forma gairebé simultània aquests Ocells i llops, i també Doña Rosita, la soltera. Lorca a la sala gran, Sagarra a la petita. Una mica com això de la Xirgu i la Vila, vaja, tota una metàfora actual de com van les coses per aquests verals. Sobre Lorca hi hauria molt a comentar. Crec que és més poeta que no pas autor teatral, però això és una opinió subjectiva. També era de bona casa i elitista però la seva mort injusta i absurda, cruel i poc aclarida encara, va magnificar-ne el significat i fins i tot el pes literari. Segons qui et mata et miren d'una manera o d'una altra tot i que Lorca no volia pas morir a mans de ningú, és clar i tenia bons amics falangistes. 

Bé, el tema de qualitats i gustos no em canso de repetir que és una qüestió subjectiva, temporal, i lligada a modes, tendències, lectures i relectures. Sobre la qüestió del pes que la seva homosexualitat va tenir en l'assassinat també hi hauria material per a vessar molta tinta. Aquest tema surt a l'obra, mirat de forma sagarriana, o sigui, sense una comprensió excessivament profunda tot i que fins i tot en els anys quaranta es tolerava en determinats ambients si no et ficaves amb ningú i no en feies ostentació, com molt bé devia saber el senyor Zúñiga que te té una breu entrada a Viquipèdia i no la té a Wikipedia. A l'entrada en qüestió hi ha uns quants enllaços dels quals no en funciona gairebé cap. Personatge viatger, alternatiu en molts sentits, intel·ligent, brillant, pagaria la pena fer-ne una reivindicació a fons. A la crítica feta a l'obra de Sagarra, tot i admetent que hi sura la grapa verbal de l'autor i la seva poesia inevitable, ironitza sobre la dolenteria dels fills i el sermó final del metge que no creu que influeixi per a res en el tarannà d'aquests ni en el seu capteniment futur. Carme Conesa ja ha demostrat manta ocasions que és una gran actriu quan la deixen i fins i tot quan no la deixen, així que res a dir si no és que la bata d'estar per casa fashion, amb sabates de taló alt, malgrat el seu delicat estat de salut, és una mica excessiva. La resta, com sembla que va passar l'any quaranta-vuit amb l'estrena, fan el que poden i hi ha de tot. 

En tot cas sempre agrada retrobar Sagarra, i el millor per a aquest autor és que encara generi polèmica, no sé si tanta com es diu i s'escriu, car en aquest país les polèmiques sobre temes culturals no arriben a fer història gairebé mai, que ja ens agradaria. En l'actualitat, per cert, és fàcil veure a l'obra alguns temes que ens evoquen el present, els llops continuen en actiu a les millors famílies i els Millets i la resta són uns bons descendents i hereus d'aquest Albert impresentable, els xanxullos del qual són els menys explicats en una obra en la qual tot s'explica a mitges ja que no podia ser de cap més manera per raons òbvies. Pecat amagat és mig perdonat i en el fons aquesta matriarca ocellaire pensa això mateix, val més tapar els pecats dels nostres ni que ens resulti una mica car que no pas entrar a fons en allò que ens pot fer mal. Llàstima que Sagarra ens la mati a causa dels disgustos dels fills, encara hauria pogut fer tronar i ploure, si s'hagués alliberat dels convencionalismes i l'excés de proteccionisme familiar, aquesta Lucrècia, el nom de la qual no és pas gens gratuït, com tampoc ho és el de la parella d'ocellets punyents.

Més opinions i informacions:

Article de Xavier Albertí, a Núvol

Dos magnífics articles de Maria Nunes sobre Sagarra, Ocells i llops i el teatre sagarrià de postguerra. L'obra li ha agradat més que no pas a mi, així que sempre està bé contrastar.

Critica d'Ángel Zúñiga a La Vanguardia amb motiu de l'estrena a Barcelona. Per cert, va ser al Teatre Apolo, el Paral·lel també és molt difícil d'encotillar!

YERMA, GARCÍA LORCA I LA MATERNITAT FRUSTRADA

Abans anava més al teatre. He de dir que ara sovint en surto decebuda a causa de la relació qualitat-preu que m'ofereixen. A més a més, per motius econòmics obvis, proliferen les obres que són monòlegs o diàlegs, sense decorats i minimalistes. És cert que hi pot haver obres d'aquest tipus molt interessants però crec que el teatre demana també un cert nivell d'espectacle de tant en tant. Per casualitat vaig anar ahir a veure la Yerma de Miguel Narros, amb Sílvia Marsó en el paper principal i amb un sobri Pep Molina fent d'aquest marit sorrut que no entén el que li passa a la seva dona.

Als drames lorquians els han passat els anys i potser ja eren una mica antics en el seu temps, però tot s'ha de situar en el context corresponent. Em semblen, vistos des del present, més actuals alguns drames de Guimerà que no pas els de Lorca malgrat que aquell món tancat era real no fa pas tantes dècades. Aquestes obres compten també amb el condicionant inevitable de ser molt conegudes. I, en canvi, segurament és necessari tornar-hi amb una certa freqüència. Un professor de literatura molt bo que vaig tenir a la Normal, per pura xamba, el senyor Tuson, recordo que ironitzava amb certs excessos verbals dels personatges de Lorca en obres com aquesta o La casa de Bernarda Alba. 

Més enllà d'aquests aspectes la protagonista, Sílvia Marsó, està magnífica. Marsó ha estat una actriu treballadora i polivalent, que porta molt rodatge actoral i que sap fer de tot, en els darrers anys ha optat sobretot pel teatre clàssic i, per desgràcia, no tenim gaire sovint l'ocasió de gaudir de les seves interpretacions. Avui no és temps de dives però si ho fos Marsó tindria tots els números per ser-ne una. Aquesta Yerma tan sols estarà un mes al Tívoli. El teatre tampoc no estava ple, costa, avui, omplir determinats teatres, fer una promoció adient. Llàstima, perquè crec que el boca-orella funcionaria en aquest cas si l'obra tingués més temps de fer estada a Barcelona. Més enllà dels personatges principals tots estan molt bé, un planter de dones excel·lents fan de cor a una tragèdia centrada en les ànsies de maternitat, la servitud de la dona i aquell sentit de l'honor al preu que sigui que avui pot semblar passat de rosca.

Hi ha moltes obres literàries -Yerma és teatre però és, també, literatura que pot funcionar sense escenari- on s'incideix en el tema de la maternitat frustrada, com en la mateixa Regenta, a Fortunata y Jacinta o a Laura a la ciutat dels Sants. Són obres pensades i escrites per homes. Però és cert que la maternitat era l'única sortida vital a les dones del passat recent i ho és encara en moltes cultures. He conegut dones, fins i tot joves, frustrades a causa de no tenir fills i això explica el negoci actual en alça de les adopcions i els tractaments diversos, molts dels quals cars i privats, per tal d'aconseguir descendència. Em temo que és encara aquest un tema que mou profundes visceralitats biològiques, ens agradi o no haver-ho d'admetre.

De Yerma els qui som grandets en recordem la versió de la Núria Espert, que va fer tronar i ploure i va viatjar força per tot arreu. Demana l'obra una mica de divisme histriònic, la veritat, i Marsó ha sabut trobar el to just en una interpretació més actual i moderada que la de l'Espert, un dels aspectes d'èxit la qual, en aquells anys reprimits,  em sembla que va ser el fet que treiés els càntirs a la fresca, com deia la cançó de la Trinca. Al  teatre em vaig trobar gent coneguda, tot dones, una antiga companya de feina amb la seva filla, una mare d'una escola on havia treballat amb una amiga. Jo també hi vaig anar amb la meva cunyada i el nombre de dones espectadores superava força al dels senyors, llevat, és clar, de les parelles heterosexuals, que també n'hi havia algunes.

Un clàssic per a recuperar, doncs, en el Tívoli, un teatre que encara és dels clàssics, amb escenari a la italiana, com a mi m'agrada. Tot i que seguint la moda d'aquests darrers anys, ni teló, ni entreacte. Temes aquests que també caldria repensar d'una vegada. La màgia del teló alçant-se i mostrant-nos el decorat em sembla que té un misteri especial, encara més en obres clàssiques. Els decorats d'avui també són minimalistes, sobris, juguen amb les llumetes més que no pas amb aquells cartrons pintats sovint de forma excel·lent dels escenògrafs antics. En aquest muntatge es juga també amb les llums, els sons i fins i tot amb l'aigua, car hi ha una tempesta en directe amb trons, llamps i pluja abundant que cau en un estany on tothom es remulla els peus. Està molt bé però potser jo ja sóc del temps de la polca i m'agradaria un retorn als orígens, que voleu que us digui. Tot allò que va ser nou ja no ho és i potser caldria que allò que va ser vell tornés a ser nou, no sé si m'explico.