La pomera i altres contes aplega set relats de Daphne du Maurier, de diferent temàtica i extensió, tots ells, però, ben característics de l’autora a l’hora de conformar universos estranys i deixar-nos amb la inquietud dels misteris no resolts. El llibre s’inicia amb Els ocells, aquesta narració sempre s’ha considerat el fonament de la pel·lícula de Hitchcock, admirador de l’autora a la qual va adaptar en diferents ocasions, tot i que fent variacions als textos originals. En aquest cas la narració original té poc a veure amb la pel·lícula, més enllà del capteniment assassí de les aus del títol i l’ambigüitat del final, cosa que no queda gaire clara en moltes ressenyes i comentaris que hem pogut llegir al llarg del temps.
Du Maurier (1907-1989), britànica i de família benestant i de categoria, va ser una autora d’èxit, amb un capteniment relativament estrany, enigmàtica en molts aspectes, els seus llibres han envellit molt bé, de fet son estranyament moderns en molts aspectes. Alguns d’aquests contes es troben en reculls diversos en castellà però aquesta excel·lent traducció de Marta Pera és indispensable. Du Maurier juga amb la vida quotidiana inserint en ella l’enigma, la irracionalitat, la inquietud imprevista. No tots els contes del recull tenen el mateix interès però en tots ells hi sura el segell de l’autora, aquesta grapa per neguitejar-nos i deixar-nos amb el neguit perquè les coses no acaben bé o, senzillament, no acaben de cap manera convencional, no ens deixen tranquils, vaja.
En algun moment van titllar Du Maurier d’escriptora romàntica, adjectiu que rebutjava. De fet en els seus contes hi sura sovint la violència soterrada, la cruesa, la cara més fosca de les relacions de parella, la dificultat en la comunicació i en l’assoliment d’una mica de felicitat. Les seves històries continuen amb nosaltres molt de temps després de llegir-les. Un recull excel·lent amb una traducció de categoria, adient per a llegir en aquesta època tardorenca.
2 comentaris:
Hola, després d'un any faig una passejada pels incondicionals blogaires com tu. vull reprendre, però no sé si ho faré.
De la pel·lícula, la recordo, quan vaig ser professora de Llengua, junt amb la companya que feia Socials vem preparar per anar a veure-la amb els alumnes i treballar-la des de les dues matèries. Va ser interessant. Si que era una mica espectacular, per donar més sensacionalisme, crec. No la he tornat a veure. Però em va agradar, encara que era un pèl llarga, llavors era moda. El final crec que queda una mica incert, encara que recordo que era el noi, deixeble, que la explicava.
El bloc de la bibliotecària, era teu? Sembla que no surt.
Una abraçada
Bon dia M. Antònia, encantada de veure't per aquí, el blog que dius i d'altres els he anat tancant perquè ara escric menys i amb dos o tres ja faig, el vaig obrir quan tenia cura de la biblioteca de l'escola i ja fa més de deu anys que m'he jubilat, he, he. Una abraçada i no siguis tan cara de 'veure'.
Publica un comentari a l'entrada