23.10.21

LA ROSA SERIA UNA ROSA ENCARA QUE TINGUÉS UN ALTRE NOM

 


Ahir, al cinefòrum de 'Tot Història' es va comentar El Nom de la Rosa. No vaig poder tornar a veure la pel·lícula ni tampoc tornar a llegir el llibre, no sé si aixo és o positiu o no, de vegades en les revisitacions hi trobes coses noves i, en d'altres, tens una certa decepció lligada al fet de què han passat els anys i tot canvia, nosaltres inclosos, és clar.

Sobre el llibre s'ha escrit molt, massa i tot. Jo crec que l'èxit va sorprendre el propi autor que no va tenir la mateixa volada exitosa en els de després tot i que va generar un exèrcit de seguidors incondicionals o que deien que n'eren incondicionals. Era un d'aquells llibres que quedava bé llegir, molt promocionat. Eco era aleshores un personatge de moda intel·lectual, més comentat que no pas llegit fins aleshores, tot i que els Apocalíptics i integrats va tenir molta sortida a casa nostra. A mi em ve sovint el títol al cap perquè crec que aquesta divisió, que ell aplica a la cultura de masses, és pot aplicar a molts àmbits, també en el present. Quan es va publicar Eco era un jove de molt bon veure, per cert, un d'aquells intel·lectuals emergents de l'època, plenament modern i innovador.

A principis dels vuitanta es va publicar El nom de la rosa, primera novel·la de ficció d'un autor que ja entrava a la maduresa. A l'escola tots i totes el vam llegir i comentar, un company molt bon lingüista es va dedicar a traduir amb cura els llargs fragments en llatí que crec recordar que no duien traducció en les primeres edicions. Crec que moltes persones anaven de forma directa a la narració detectivesca, amb algunes paradetes en els fragments més assequibles.

El llibre és ple de referències filosòfiques, teològiques, poc comprensibles per a la majoria d'un públic normalet, en el qual m'incloc, però també hi ha picades d'ullet, bromes, anacronismes i un cert intent de 'quedar-se amb el públic' en algun moment. Amb aquests llibres hi ha qui creu que allò era real però una novel·la, per més ben documentada que estigui, és sempre ficció i segons alguns crítics el llibre, en molts moments, està més lligat a l'època de publicació, tot just estrenada la dècada dels vuitanta, que no pas al segle XIV.

Eco, en molts aspectes, era un bromista, amb un sentit molt intel·ligent i brillant de l'humor, avui molta gent no recorda o no vol recordar allò de la patafisica. Li agradava la novel·la d'enjòlit, cosa comprovable en llegir El Nom de la Rosa, no dic res de nou, i també tenia dèria per personatges com James Bond i d'altres. Estava al dia, vaja, i no deixava res per verd. Es va especular molt sobre el títol del llibre, que sembla que Eco va triar entre d'altres possibilitats. 

Per a gaudi d'interessats al final l'autor inclou un vers llatí que al·ludeix a la brevetat de la bellesa de la flor de la qual, al capdavall, tan sols en resta el nom. Pel que fa a la trama detectivesca i a com moren els frares assassinats, no era gaire original, treta de context. Jo havia llegit no feia gaire aleshores una narració breu, policíaca, en alguna revisteta femenina, on ja mataven gent amb allò del verí al lloc del llibre on s'hi posava saliveta per poder passar els fulls, una pràctica que avui crec que ha desaparegut i semblaria de mal gust. També enganxàvem els segells llepant-los, aleshores. 

Sis anys després de la publicació del llibre ja vam tenir pel·lícula amb Annaud de director, que havia tingut molt d'èxit amb La recerca del foc. Annaud és un bon professional, brillant, no ho negaré, però no és dels meus mites cinematogràfics més admirats. La del foc no em va desvetllar l'entusiasme que va produir en molta gent. La pel·lícula va atiar moltes expectatives, com era d'esperar es va potenciar la part d'enjòlit, els crims i la resta, es van fer variants importants en coses com ara el desenllaç i se'n va escombrar molta teologia i filosofia. Res a dir, s'han fet coses molt menys respectuoses, en el cinema.

La pel·lícula té avui tanta o més lletra escrita al damunt que no pas el llibre, gairebé. Connery, aleshores en hores baixes, va fer un frare impressionant i va ser part de l'èxit aconseguit per la versió en cinema. A Eco, diuen, no li va agradar gens tot i que existeix algun comentari fet per ell mateix on no la deixa malament del tot i sembla admetre que era impossible conservar l'esperit del tema. Eco havia fet fins i tot algun paperet de lluïment a pelis italianes com La nit, per cert. 

Sembla que, malgrat no agradar-li la pel·lícula, l'intel·lectual va fer una bona amistat amb el director però es va decebre en tractar Connery, que li va semblar una mica, o molt primari, i que, segons Eco, tan sols parlava de futbol. La cinta va tenir crítiques positives però també demolidores, a causa de l'excessiva potenciació del tema criminal i de  canvis importants en el final, en l'intent d'aconseguir una mena de feble final feliç. L'ambientació i el maquillatge van ser de categoria però el cert és que la caracterització d'alguns monjos és exagerada i sembla que siguem a La parada dels monstres en molts moments. 

Avui és una pel·lícula que es veu bé, interessant, amb bons actors, si s'òbvia l'origen literari, cosa difícil perquè va ser aquell un llibre molt llegit. El mateix Eco va publicar les famoses postil·les que semblava que anaven a aclarir conceptes però que encara van embolicar més la troca literària. El cert és que no va donar mai més permís per passar d'altres obres seves de ficció al cinema. Fa un any es va rodar una minisèrie sobre el llibre, no l'he vista i crec que s'ha promocionat poc, Turturro fa, diuen que prou bé, el paper de Connery. Sembla que no està malament del tot, malgrat que la pel·lícula d'Annaud va rebre uns quants pals importants, ara resulta que la sèrie no arriba a la seva categoria. L'ha dirigit un italià, Giacomo Battiato. Sempre sembla que sigui millor allò d'abans fins que el present ja és també 'allò d'abans'.

Les coses ens agraden o no en un moment determinat de les nostres vides, per això és important recordar les primeres impressions, lligades a la nostra edat en el moment del descobriment i fins i tot a les circumstàncies polítiques i socials d'aquell moment. Hi ha qui va escriure que, al capdavall, el rerefons del llibre d'Eco té molt a veure amb la política de blogs i la guerra freda, encara vigent. Els vuitanta van esdevenir una dècada difícil, decebedora en molts aspectes, que es recorda de forma parcial, com sol passar amb gairebé tot. Itàlia tenia molts problemes de gruix, encara en te, però son diferents. Nosaltres, després de les il·lusions dels seixanta i el canvi democràtic o més o menys democràtic anàvem caient en una mena de desencant a tots nivells. Això tampoc no és original, als entusiasmes col·lectius sempre els segueix la patacada. Mireu el procés...

Umberto Eco va morir el 2016, després d'una llarga malaltia, com en diuen encara, de vegades, dels càncers. Connery, el 2020, l'any de l'estrena de la sèrie sobre la novel·la. El seu darrer llibre va ser un recull molt interessant d'articles publicats a L'Espresso. El títol original, tret d'un vers de La Divina Comèdia de significat incert, va ser Pape Satàn Aleppe. Cronache d'una società líquida però en castella, segurament triat més aviat pels apocalíptics que no pas pels integrats es va dir De la estupidez a la locura: Crónicas para el futuro que nos espera. Como vivir en un mundo sin rumbo. Un recull imprescindible, amb reflexions sobre el consumisme, l'envelliment de la població, la societat líquida, i que, ai, no ha generat els debats que en d'altres temps provocaven els llibres d'Eco. No vull caure en el parany d'elogiar els intel·lectuals d'abans i dir que avui no hi ha gent de categoria, segur que n'hi ha i no la conec ni l'he llegit. 

4 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Durant molts anys, quan era jovenet, sempre que la feien per televisió m'hi quedava enganxat. El llibre també recordo que va ser una de les meves primeres lectures "serioses".

Júlia ha dit...

Crec que tens raó en això de què té ganxo. Jo crec que en Connery hi té molt a veure. El llibre va tenir un gran èxit i va ser molt llegit, no sé si encara ho és.

Olga Xirinacs ha dit...

Exaustius i valuosos els comentaris i reflexions que fas sobre el llibre i el seu pas pel temps. Ajuden la comprensió i aporten detalls.
Ara rellegeixo un llibre dens: "La força de les coses", de S. de Beauvoir. Malgrat la traducció sudamericana, em fa veure aspectes de la política que abans no acabava d'aclarir.
Una abraçada

Júlia ha dit...

Gràcies, Olga.

Fa anys que vaig llegir alguns llibres de Beauvoir, crec que aquest també, però els hauria de rellegir, el que més recordo és el primer de la sèrie de memòries, les 'Memòries d'una noia formal', amb els anys veus aspectes molt diferents al que llegeixes. O a les pel·lícules que mires.

Una abraçada i bona setmana,

Júlia