NO N'HI HA PROU AMB UN BON BIGOTI PER SER POIROT

 

Kenneth Branagh ha agafat afició a la immortal Agatha Christie, aquesta ja és la tercera aproximació als llibres d'una autora, versionada a dojo. Les seves històries, en cinema, en teatre, en sèries actuals, sempre tenen el seu què, al menys per mi, i no puc deixar d'acostar-m'hi. En aquest cas és menys fidel a l'original que en les dues anteriors però per innovar cal fer les coses bé.

En aquest cas diuen que la narració s'inspira, poc i de lluny, a Hallowe'en Party, sovint titolat 'Les pomes'. La veritat és que si no ho arribo a llegir ni me n'hauria adonat. La pel·lícula ha tingut crítiques diverses, bones, dolentes i condescendents. Un Poirot jubilat a qui sembla que hi ha interès, des de fa temps, a esbrinar-li un passat misteriós, amb tràgics amors desapareguts, va a parar, gràcies a la seva amiga Ariadne Olivier, a qui aquí transformen en una persona inquietant i amb mala intenció, a un palauet venecià decadent on, fa temps, hi va haver una mort d'una jove, en estranyes circumstàncies.

Tot passa en una fosca nit, la de Tots Sants, amb la ciutat plena de terribles màscares carnavalesques. Un munt de gent, un ramell de bons actors i actrius actuals, s'aplega en aquest interior inquietant on podran assistir a una reunió espiritista Com que amb un cadàver no n'hi sol haver prou en tindrem un parell més i a Poirot li va de poc que no fa moixoni. La casa té un passat que fa pensar en 'El Internado' i d'altres històries del gènere, amb nens pel mig, els esperits dels quals també corren pel casalot de tant en tant.

L'ambient terrorífic i els ensurts inesperats fan passar una estona distreta. La història és inversemblant però això passa sovint pel que fa al gènere, també hi ha històries reals molt inversemblants, ho admeto. Però tot resulta apressat, atapeït, excessiu i guinyolesc, pel meu gust. Les novel·les de Christie, millors i no tant, conserven en els seus originals un to d'elegància anglesa molt característic, que aquí se n'ha anat en orris. És clar que, de forma lliure i atzarosa, ens hem traslladat a Venècia, a la Venècia dels anys cinquanta del segle passat, més o menys. L'actual, amb el turisme massificat, encara hauria estat més terrorífica, potser.

No m'ha fet el pes la pel·lícula però no puc negar que he passat una estona distreta, potser perquè feia temps que no anava al cinema. De tot es poden fer interpretacions i versions però Branagh em resulta un Poirot inversemblant, considerant  la mitologia poirotiana que ja porto al damunt. Pel casalot suren els fantasmes i les explicacions als fets i a les visions esotèriques resulten poc reeixides. El passat de Poirot, inventat, car ell no ens n'explica res de res, sempre compta amb una dama misteriosa i hi ha qui s'empipa si se li suposen tendències homosexuals reprimides, malgrat trets que hi poden fer pensar, en algunes versions. En tot cas es va endur el secret a la tomba, vaja.

Tinc devoció irreverent per Agatha Christie, l'escriptora i la persona. Quan jo era jove els entesos lletraferits la bescantaven però els seus llibres, en versions barates, es venien i es llogaven i eren d'interès transversal, com la sarsuela. Una meva parenta amb aspiracions intel·lectuals va veure que jo en llegia un, em va aconsellar llegir coses 'de qualitat', i me'n va portar un de Simenon, un autor amb el qual no he connectat mai i que, com a persona, em cau molt malament. Però és francès i, aleshores, aquell era un valor afegit, a casa nostra. 

Millors, pitjors, més o menys fidels, tenim versions de Christie per a molt de temps, em sembla. El gènere d'enjòlit, com en van dir aquí fa anys, en l'intent de cercar una alternativa nostrada a allò del 'suspense', ha proliferat i avui es fa servir més aviat 'novel·la negra'. Però Christie és tota una altra cosa, per més autors i autores que hagin anat sorgint, amb més o menys fortuna, al llarg de les darreres dècades. En aquest tercer intent de Branagh d'acostar-se al mon de l'escriptora o d'allunyar-se'n sense perdre els referents, crec que les coses no rutllen, la veritat. Reconvertir el 'suspense' en terror tampoc no acaba de funcionar. Pel meu gust el rei del terror és i serà Stephen King, que també ha patit durant anys un cert menyspreu dels 'entesos'.

CONTES PER LLEGIR EN ELS OMBRIVOLS VESPRES TARDORENCS

 

La pomera i altres contes aplega set relats de Daphne du Maurier, de diferent temàtica i extensió, tots ells, però, ben característics de l’autora a l’hora de conformar universos estranys i deixar-nos amb la inquietud dels misteris no resolts. El llibre s’inicia amb Els ocells, aquesta narració sempre s’ha considerat el fonament de la pel·lícula de Hitchcock, admirador de l’autora a la qual va adaptar en diferents ocasions, tot i que fent variacions als textos originals. En aquest cas la narració original té poc a veure amb la pel·lícula, més enllà del capteniment assassí de les aus del títol i l’ambigüitat del final, cosa que no queda gaire clara en moltes ressenyes i comentaris que hem pogut llegir al llarg del temps.

Du Maurier (1907-1989), britànica i de família benestant i de categoria, va ser una autora d’èxit, amb un capteniment relativament estrany, enigmàtica en molts aspectes, els seus llibres han envellit molt bé, de fet son estranyament moderns en molts aspectes. Alguns d’aquests contes es troben en reculls diversos en castellà però aquesta excel·lent traducció de Marta Pera és indispensable. Du Maurier juga amb la vida quotidiana inserint en ella l’enigma, la irracionalitat, la inquietud imprevista. No tots els contes del recull tenen el mateix interès però en tots ells hi sura el segell de l’autora, aquesta grapa per neguitejar-nos i deixar-nos amb el neguit perquè les coses no acaben bé o, senzillament, no acaben de cap manera convencional, no ens deixen tranquils, vaja.

En algun moment van titllar Du Maurier d’escriptora romàntica, adjectiu que rebutjava. De fet en els seus contes hi sura sovint la violència soterrada, la cruesa, la cara més fosca de les relacions de parella, la dificultat en la comunicació i en l’assoliment d’una mica de felicitat. Les seves històries continuen amb nosaltres molt de temps després de llegir-les. Un recull excel·lent amb una traducció de categoria, adient per a llegir en aquesta època tardorenca.

TURISME CRIMINAL I MISTERIS DE SOBRETAULA

 

Fa temps que, amb poques excepcions, he deixat de banda la novel·la amb misteris i crims. La veritat és que n'hem tingut un empatx i prou coses tristes passen pel mon com per haver de patir més del compte. Com que el gènere s'ha tornat pretensións, molts autors actuals, amb tota la bona intenció, en lloc d'incidir en l'estil Agatha Christie, tan sofisticat i distret, pouen en la realitat i ens volen mostrar històries que semblin reals, amb valors afegits, com ara una crítica de la societat actual o una reconstrucció del passat remot.

Com que caic en incoherències i contradiccions un dia sí i un altre també, fins i tot la meva darrera novel·la tenia pretensions de misteri amb missatge, i crec que me'n vaig sortir prou bé. El fet és que, després de dinar, en aquests dies estranys que vivim, el que em ve més de gust és algun crim, sobretot, anglès. M'agradava la sèrie de la Vera, però els darrers capítols ja eren repetits i tornats a repetir i, de moment, no ens n'han passat més. També son repetits els de Midsomer, que acompanyen les meves abaltides sobretaules en temps de meditació.

Aquesta sèrie està molt ben ambientada, bonics paisatges, bons actors i una acumulació de crims per capítol d'allò més singular, cosa que fa que vagi més enllà del realisme convencional per tal de fregar el gran guinyol. Tot passa en una comarca imaginària, una cosa així com si aquí féssim 'Els crims de la Garrotxa', i és que el bonic i verd paisatge on s'esdevenen els fets em recorda els verals paterns. 

Es veu que n'han fet un munt de temporades, així que queda corda per estona. El polícia protagonista a la tretzena temporada va tocar el dos però, de la mateixa manera que li havien anat canviant els ajudants, van posar un suposat parent seu i van continuar filmant capítols. Expliquen que als indrets on s'han filmat la majoria d'històries fan molta broma amb això de la mortalitat amb rerefons violent. Als pobles d'aquesta Gran Bretanya profunda hi fan fires inquietants, festes ancestrals passades de rosca i tot plegat em recorda el volum dels Contes de Fades Anglesos, de l'Editorial Molino. Aquella col·lecció m'encantava, n'hi havia de tots els països i indrets però els anglesos eren els més tètrics.

Una cosa que no em fa el pes és quan el polícia carismàtic de torn té família, gairebé sempre té una o més filles, i aquest fet interfereix en les trames. A Midsomer hi ha dona i filla però, de moment, pel que he vist, no tenen un paper exageradament intrusiu.

Els francesos van muntar així mateix una mena de sèries policíaques que transiten per tot França, crims a la Provença, misteris al Rosselló, estossinaments a Normandia, venjança a Còrsega... La intenció és bona, turísticament parlant, però no arriben ni a la sola de la sabata dels anglesos, en aquest gènere i en molts altres. Hi ha gent que m'ha dit que ha anat a Sicília gràcies al Montalbano i també conec persones que han anat a Suècia cercant els indrets Largssonians. L'interès per crims i misteris és ancestral, em temo. M'hauria agradat poder anar a aquell teatre on feien tantes obres de sang i fetge, en temps dels meus besavis, el mític Odeon. I també els romanços de fil i canya explicaven sovint casos terribles i horripilants. 

El nord d'Espanya és molt adient als misteris, fins i tot amb trets sobrenaturals. A mi això del sobrenatural no em fa el pes però L'orfenat impressionava. El turismpe peninsular també ha promocionat la Vall del Baztan, gràcies a la senyora Redondo, que juga una mica amb els mites i els fantasmes. Però, tot plegat, crec que no hi ha un sentit d'equip, en això de la narració negra peninsular. Una sèrie que transités per tota la Pell de Brau, Catalunya inclosa, penso que ajudaria a fornir sentiments de pertinença, contribuiria a la comprensió inter-autonòmica i estaria molt bé. El Silva ja va fer alguna cosa, però tot queda poc lligat, no sé si m'explico. Per a fer creïble l'invent caldria comptar amb un objectius polítics subliminals, bons guionistes, un polícia carismàtic, home o dona, i crec que en aquest punt no se n'han acabat de sortir. El mític Carvalho va ser interpretat per massa gent i massa diferent, per exemple.

En tot cas, resulta preocupant, ben mirat, la tendència humana a tafanejar en la part fosca de la nostra espècie, encara que sigui amb bona intenció.