7.10.21

PREMIS, LITERATURA, POLÍTICA I FACÈCIES DIVERSES

 



Fa uns dies llegia les habituals prediccions sobre possibles premis Nobel de literatura 2021. Ja fa temps que he perdut la fe en el valor dels premis, petits o grans, i no tan sols dels literaris, tan sols cal pensar en els 'Óscar'. De tota manera els premis tenen el seu prestigi, sobretot quan no podem valorar-los a fons per ignorància, cosa que, pel que fa a mi, més enllà del de literatura i el de la pau em passa amb tota la resta.

No han premiat cap de les persones que semblava que l'anaven a guanyar. L'han atorgat a un senyor africà, Abdulrazak Gurnah, que escriu en anglès, per motius ben comprensibles. En castellà tot just s'havien publicat, fa alguns anys, tres o quatre llibres seus. No n'he llegit res, de moment, ara probablement es faran, durant algun temps, edicions i reedicions però em temo que després, com va passar amb l'únic, fins ara, Nobel africà de literatura, Wole Soyinka, ja serà difícil trobar-los si no es fa per la xarxa i, en molts casos, com he pogut comprovar amb Soyinka, a preus de saldo.

Gurnah, pel que llegeixo, és un senyor de la meva generació, va haver de fugir a Gran Bretanya a causa de la persecució que feien al seu país, quan ell era jovenet, als ciutadans àrabs. A Anglaterra va poder estudiar, doctorar-se, prosperar. Sembla que escriu sobre els problemes de les colonitzacions i dels refugiats, temes ben vius avui i des de fa anys i panys. M'agrada que la gent escrigui sobre coses serioses i importants i no es miri el melic amb excés.





Hi ha molta gent que fa coses molt bé i que té poques oportunitats de guanyar cap premi i tambe hi ha persones que son relativament conegudes i valorades i que no el guanyaran, perquè en això dels premis grossos s'hi mouen molts condicionants i, també cal que els mandarinatges culturals promocionin i tradueixin. Els escriptors que han reeixit, provinents dels països emergents i postcolonials, en general, escriuen en anglès, en francès. Aquí amb el castellà tenim una relació estranya i complicada però, al capdavall, l'hauríem de veure com una sort, la possibilitat  d'escriure o fer el que sigui, en castellà, o també en castellà. El castellà no és tan sols espanyol, vaja. 

Els Nobel, com molts altres premis literaris, s'ha atorgat a molts més homes que dones, la diferència encara és escandalosa, amb els premis de per aquí tambe passa. I s'han donat a molta més gent del mon occidental i ben peixat que no pas de l'altre. O a gent de l'altre però ja una mica assimilada pel mon ben peixat. Hi ha autors, fins i tot hispànics, que ja escriuen coses en anglès, directament, això tampoc no t'assegura res però tens més camp per córrer tot i que, també, més competència. Avui, amb l'augment de l'escolarització i de la cultureta, cosa de la qual ens hauríem d'alegrar, hi ha més gent que pot fer de tot i ho pot fer relativament bé. Més enllà hi ha les relacions, les promocions, la sort, fins i tot la casualitat. 

En tot cas m'alegro de què hagi guanyat  un senyor grandet, africà, sensibilitzat pels problemes del mon, els de gruix, és clar. Podrem fer una nova descoberta, he de dir que s'han donat premis Nobel de literatura força rarets, pel meu gust subjectiu i personal. Tot és relatiu, subjectiu, personal, generacional... Jo, ho admeto, tinc mania al Murakami i alguns altres. La pobra Wood, malgrat la sèrie exitosa, ho té pelut, ja que com que li van donar a la Munro ara seria una repetició femenina canadenca i sembla que això és complicat. Jo, de per aqui, ja ho sabeu, proposaria Olga Xirinacs, si manés. Quan llegeixo els noms d'escriptors catalans i castellans -homes tots- als quals es menciona com a candidats se'm posen els pèls de punta. Però tot son gustos. I per tal de promocionar algú s'ha de fer una política cultural seriosa i sense capelletes. 

Cal recordar que en el passat remot els escriptors espanyols van fer mans i mànigues, fins i tot un sopar del gremi,  per tal que no premiessin Galdós i que Guimerà, que era un autor força internacional, va haver de deixar el lloc 'regional' a Mestral, que no li arriba ni a la sola de la sabata. Ja veiem com les gasten els franxutes amb les 'regionalitats', però a l'hora de les promocions s'espavilen i s'uneixen, que fins i tot Napoleó té encara un munt de monuments. Amb Espriu també es va intentar, recordo, però entre les reticències centristes i les envegetes nostrades, res de res. 

Em sobta i meravella com va poder guanyar el Nobel Vicente Aleixandre, és clar que eren els setanta. Tot i que... voleu dir que molta gent se'n recorda, d'aquell premi?




El olvido (Vicente Aleixandre)

No es tu final como una copa vana
que hay que apurar. Arroja el casco, y muere.

Por eso lentamente levantas en tu mano
un brillo o su mención, y arden tus dedos,
como una nieve súbita.
Está y no estuvo, pero estuvo y calla.
El frío quema y en tus ojos nace
su memoria. Recordar es obsceno,
peor: es triste. Olvidar es morir.

Con dignidad murió. Su sombra cruza.

4 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

Doncs mira, jo ja habia oblidat Alexandre. De totes maneres el Nobel d'enguany presenta tots els requisits, no el coneix ni cristu i te un nom rar.

Salut.

Júlia ha dit...

Fa anys vaig dedicar una sèrie d'entrades al blog als premis Nobel hispànics, no és cert que no sigui conegut el guanyador d'aquest any, no ho és aquí, a Espanya, però sí al mon anglosaxó que és el que remena les cireres i, per cert, segur que a Tanzania troben molt estranys els nostres, de noms. Més raret trobo, des de la meva cultura, dir-se Murakami, Shakespeare tampoc no és un nom senzillet, tot depèn de la 'fama'.

De tota manera en aquest premi, com en tots, hi ha molt de rerefons, política, oportunisme, promoció i la resta, i també el candidat ha de fer campanya, ell o els seus coneguts a banda dels poders de la política cultural.

Dit això, admeto que si me'l donen no el refusaré, he, he. I alguna cosa en llegiré perquè això dels refugiats és un tema pel qual tinc tirada i sembla que ha escrit molt sobre això.

A veces llamadme Daniel ha dit...

Desde mi ignorancia de este autor al que no había oído nombrar nunca, creo que, en teoría, los premios deben valorar la calidad de los proyectos, ni el sexo, ni la nacionalidad, ni ninguna otra cosa, solo la calidad de los proyectos. En el caso de Cela, me sorprendió que se lo diesen a Cela y no a Miguel Delibes, que en mi opinión (que no es una opinión de calidad), más méritos tenia Delibes que Cela, por muchas razones.
Un saludo.

Júlia ha dit...

Daniel, en teoria debería ser así pero se mezclan muchas cosas, pasa igual en el cine y en todo. Sobre Cela, totalmente de acuerdo, ni comparación, sin embargo don Camilo se sabía promocionar y buscar promociones, Delibes no estaba para todo eso, en un documental que dieron sobre Delibes muy interesante los mismos hijos lo comentaban. La vanidad personal también cuenta mucho. No hay nada inocente ni justo del todo. Por otro lado, ¿cómo se puede calibrar la calidad i la objetividad de los electores? No es nada sencillo. Yo he leído libros buenisimos de gente a quien casi nadie conoce e incluso es un milagro que se hayan publicado, pasa en todos los campos, hay peluqueras y cocineros excelentes que solo conocemos 'los clientes del barrio'.