4.10.21

AQUELLS PRIMERS AMORS TRÀGICS DE LA MARIETA I EN TONET

 


Hi ha pel·lícules, i potser, en el passat, hi havia sarsueles, òperes i obres de teatre, que van molt més enllà de la seva qualitat objectiva, tot i que ja no crec gaire en objectivitats qualitatives. Tot és, afortunadament, temporal i subjectiu. El Tenorio, durant anys, va ser molt més que una obra de teatre delirant, va ser el símbol de la festa de Tots Sants, va generar divertides paròdies i va anar molt més enllà del senyor Zorrilla qui, per cert, té coses de molta més volada.

No recordo què feia quan va morir Kennedy però sí que recordo la primera vegada que vaig veure West Side Story. Un amic de la feina, d'un centre excursionista, m'havia convidat a anar a una sortida cultural a Arenys. Amb una amigueta ens vam acostar on s'havia quedat, amb la intenció d'anar a la sortida, de lluny vam veure la gent que s'esperava i tothom ens va semblar molt gran. Quan tens quinze anys els de vint-i-pocs semblen vells, què hi farem. Ens ho vam deixar córrer i ens vam acostar a l'Aribau, no teníem encara l'edat convenient, que eren setze anys, en ocasions demanaven el carnet i tot, als cinemes d'estrena, en aquells anys reprimits. Però ens van deixar entrar a la matinal del diumenge, sense problemes, i ens vam sentir unes vividores. Ens vam fer un tip de plorar i vam gaudir a dojo. 

Després he vist la pel·lícula moltes vegades, la gran majoria per la tele. Per la tele tot perd pistonada, és clar. I el temps tampoc no passa en debades. Aquest dissabte la tornaven a passar en algun canal, la vaig mirar amb la meva neta, que té vuit anys tirant a nou i que, com és lògic, no l'havia vista mai. Li va agradar molt tot i que em va dir que no entenia les ganes de barallar-se que tenien aquella colla de noiets. Ja la vaig avisar de què no acabava gaire bé per tal que no tigués un disgust. Entre alguns comentaris pragmàtics em va dir que la noia era molt jove i que potser trobaria un altre xicot, amb el pas del temps.

Després vaig cercar per la xarxa les versions en català de les cançons, que va fer Salvador Escamilla, encisadores i entranyables, traduïdes i adaptades pel gran poeta, avui una mica oblidat, que va ser Josep Maria Andreu.  En aquella pel·lícula i en moltes altres els actors i actrius eren doblats quan cantaven. A Natalie Wood la va doblar Mirna Nixon, que doblava gairebé totes les veus femenines en els musicals cinematogràfics i que sovint no sortia ni als títols de crèdit, en aquells anys. L'origen de la peli estava en un musical d'èxit, de fet és una de tantes revisitacions de Romeu i Julieta i segurament l'obra de Shakespeare ja era un remake d'alguna història més antiga. 

Vaig mirar per la xarxa què n'havia estat, dels actors i les actrius. Menys la pobre Wood, que es va ofegar ben jove, en circumstàncies estranyes, la resta han arribat a vells i han anat fent i treballant. I això malgrat una mena de llegenda sobre la maledicció que l'èxit de la pel·licula havia escampat sobre el repartiment. Aquell èxit va ser un pes feixuc, és clar, sol passar, això. Però Beymer, Shakiris, Tamblyn, Rita Moreno, ho van superar a còpia de professionalitat coratjosa. Tenen més de noranta anys, tots ells, si fa no fa. Rita Moreno fa un paper de lluïment a la nova versió, que veurem aviat.

Per bo que sigui el remake segur que als qui ja som vellets no ens agradarà mai tant com 'aquella' dels seixanta. Però això no depèn de grapes ni qualitats, nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos. El mon ha canviat i nosaltres, encara més. Això ja li passava a la meva mare amb moltes noves versions de cinema que, potser, també tenien ja l'origen en el cinema mut dels seus pares o el teatre oblidat. Entre les moments d'emoció cinèfila viscuts al llarg dels anys un dels més recordats, per mi, és aquell inici de la pel·lícula, amb la càmera que mira la ciutat en conjunt, des del cel, i es va acostant als barris marginals i als nois desafavorits i tirant a violents que es veu que, en aquella època, ja existien, fins i tot a Amèrica. 

El pitjor és que vam sortir del cinema convençudes de què el noi de la nostra vida el trobaríem com la Maria, de cop i volta, i que tan sols en mirar-nos ja sabríem que allò era l'amor etern, malgrat que no haguéssim intercanviat encara ni quatre paraules. 

4 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

La vaig veure al cine Montecarlo, ara ja no existeix, al seu lloc hi ha un DIA, que per cert veig des de la meva habitació. Ho recordo bé, el cinema estaba a tope i em va tocar la fila zero, davant de tot. Encara tinc tortícolis.

Salut.

Júlia ha dit...

Va marcar tota una època.

Olga Xirinacs ha dit...

En relació al pas del temps i les pel·lis, em passa que fa poc em vaig re-re-mirar Casablanca, que no crec que tingui remake.
Em va fer la impressió acollidora de "tornar a casa". És a dir, jo era nena, els meus pares anaven gairebé cada dia al cinema i portaven els programes, amb fotos dels artistes. A més, tenien un gran mapa amb els avenços que feien els aliats i els nazis i hi anaven clavant banderetes de colors.
Com que és rodada precisament aquells anys, els pentinats, vestits -menys l'ambientació, és clar-, tot m'era familiar, com a l'hora del berenar, i no sé si això m'explica bé el que vull dir.
No sé si és enyorament del temps. Perdó pel llarg comentari.

Júlia ha dit...

Bon dia, Olga,
Una vegada vaig llegir en algun lloc que no s'enyora tant el passat com les persones que érem nosaltres en el passat, potser sigui així o hi hagi de tot una mica.

Casablanca ha envellit molt bé, s'han intentat i projectat remakes, sense èxit, crec. Va estar molts anys que no la feien als cinemes, la reestrena, quan jo era joveneta, va ser un èxit i la primera vegada que la van passar per la tele, ja en el passat remot, els carrers es van buidar. Ni el mateix director pensava que tindria tant de ressò.

A moltes pelis s'hi ha fet referència en algun moment i algunes de les seves frases ja son mítiques. El cinema que hem vist està molt lligat al nostre imaginari sentimental i no ens en podem deslligar, forma part de la mostra mitologia personal.

Una abraçada!