25.10.21

SECUNDARIS DESITJATS: ROD TAYLOR

 


De vegades hi ha coses del passat que, per casualitat, et venen al cap i, al cap de poc temps, t'arriben notícies sobre elles. No crec en gairebé res, encara menys en fenòmens paranormals, però fa uns dies recordava Rod Taylor i avui al blog Cinefília, en l'interessant inventari comentat sobre títols on va intervenir Fernando Fernán Gómez, el seu autor recorda Marbella, un golpe de cinco estrellas, de mitjans dels vuitanta. La pel·lícula no és de culte pero gairebé ho hauria de ser a causa, precisament, de les 'estrelles', emergents, efímeres o decadents que s'hi apleguen. Fernán Gómez, com Sacristán, donaven un valor interessant als seus títols alimenticis, els quals sovint, en recuperar-los, ens evoquen aspectes que havíem menystingut quan érem joves i progres. 

De Fernán Gómez, sobre el qual he escrit manta vegades, estic llegint ara un llibre deliciós que m'ha passat una amiga, El vendedor de naranjas, però ara volia recordar l'actor Rod Taylor i la meva relació -virtual, què més voldria jo- amb ell. El vaig veure per primera vegada en una d'aquelles sèries dels seixanta, Hong Kong, em va semblar guapíssim, molt interessant, corria amunt i avall en cotxes esplèndids i no es despentinava mai. En aquella època hi havia moltes sèries amb xicots de bon veure que avui son morts o vellets, una de culte era 77 Sunset Strip. No sabria explicar avui de què anaven, ben bé, aquells capítols amb misteris i amors efímers, els protagonistes no es casaven mai i si els sortia una nòvia seriosa aquesta moria o marxava.




Aquella televisió no la veia a casa, no posseïem encara el màgic aparell, sinó a la llar d'uns veïns de replà, privilegiats, que tenien la paciència d'acollir-nos als vespres o els diumenges, per tal de gaudir de la novetat. A Rod Taylor el vaig veure en algunes pel·lícules, sovint en papers de secundari de lluïment, amb l'excepció de La màquina del temps i alguna altra cosa. Tot just fa poc que vaig saber que era australià. El seu paper més recordat és el dels Ocells, de Hichcock, la història té poc a veure amb l'original de Du Maurier, com vaig comentar a l'entrada anterior. Va ser una pel·lícula adient a fer comentaris de tot tipus sobre la seva simbologia. En tot cas em va empipar que el noi, Taylor, s'encaterinés de la rossa i deixés de banda la mestre morena, guapíssima Pleshette, a la qual acabaven, el remaleïts ocells, deixant com un colador, per haver, ai, protegit l'alumnat en perill. 



Després Taylor va anar fent cosetes però no li van sortir, en el cinema, papers tan rellevants tot i que va tenir rols importants en pel·lícules corals, com Taules separades i unes quantes més que no esmento perquè tot és a la wikipèdia. Va fer molta bona televisió, teatre, es va casar tres vegades i va tenir, expliquen, moltes nòvies. Va morir el 2015, era ja un vellet però feia la mateixa cara de murri de quan era jove. Potser no ha estat un gran mite del cinema però va tenir sort,  va treballar força, va morir d'un cobriment de cor envoltat, segons he llegit, de la família, i segur que els va poder deixar una bona pessigada. Va tenir una filla que no va ser actriu sinó perodista de categoria, especialitzada en economia, i està molt ben col·locada. Aquest primer quart de segle XXI s'ha emportat un munt de gent, famosa, coneguda, saludada, i ha esventat una gran part del meu imaginari que encara romania en actiu. És llei de vida.

4 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

Jo pensava que era irlandés. Estic d'acord la guapa era la Pleshette. També va sortir entre altres pel·lícules interessants com Gigante i Top-Gun.

Salut.

Júlia ha dit...

Sí, però no va arribar a ser tan conegut com altres, la Pleshette, tampoc.

Cinefilia ha dit...

"Corria amunt i avall en cotxes esplèndids i no es despentinava mai..." Vet aquí la millor definició de Rod Taylor.

Gràcies per fer esment del meu blog i fins aviat.

Júlia ha dit...

No era l'únic, Joan, la meva mare feia broma sovint sobre els actors amb coll i corbata que no es despentinaven mai, val a dir que les noies tampoc no es desmaquillaven per anar a dormir, normalment, he, he.