26.10.21

COMPLOTS IMPOSSIBLES I CINEMA AMB ENCANT

 



Betevé va programar aquest dissabte, en el seu cicle sobre cinema fet a Barcelona, El complot dels anells. La pel·lícula, avui, és una curiositat, molt lligada al cinema català de l'època. Des dels primers anys de la Transició fins a finals dels vuitanta es va fer un cinema català amb pretensions, bones intencions i pocs recursos, i amb una temàtica diversa, sovint lligada al present d'aleshores, ja fos en clau seriosa o humorística. En castellà també es van fer coses d'aquest tipus, que no sé pas si avui serien possibles. Un dels directors de culte d'aquells intents va ser Bellmunt, una llàstima que avui no s'hi posi.

La pel·lícula, com ja és sabut, especula sobre els propers -aleshores, finals dels vuitanta- Jocs Olímpics, hi insereix l'actuació d'un grup terrorista, relativament moderat en les seva metodologia, que vol aprofitar l'avinentesa per aconseguir la independència de Catalunya. Parteix d'un text de Ferran Torrent, tot i que l'edicio en novel·la porta l'autoria d'Assumpció Maresma i en algunes referència citen a Vicent Partal. La trama potser resulta una mica embolicada per als no iniciats. La lluita patriòtica ja es veu des del principi que no anirà bé, al capdavall a casa també hi ha traïdors que cerquen els seus propis objectius, més possibilistes, i que no estan per trencaments dràstics. 

Tot plegat amanit amb escenes tòrrides, molt del gust d'aquells anys, després de dècades de rància moral on, a tot estirar, veies alguna noia en combinació o viso, com en deien aleshores. Escenes agosarades a càrrec d'una joveníssima Ariadna Gil i l'americà inevitable i atractiu, agosarat i apassionat, amb arrels irlandeses, un actor del qual després n'hem sabut poca cosa per aquí tot i que sembla que ha fet força televisió pels seus verals, Stephen Brennan, cognom mític. El personatge de la Gil, per cert, es diu Muriel. I al cap dels mossos, interpretat per Pou, van tenir la relliscada de dir-li Francesc Boix. Al Brennan el va doblar l'Abel Folk. 

La pel·lícula, avui, té valors sentimentals afegits. Un munt de secundaris, molts dels quals jovenets. Actors dels quals no vam saber res més, com Toni Moreno, en un paper tèrbol i enigmàtic. Intervencions de gent que era més aviat del camp del periodisme, Mònica Huguet en un paper relativament important, però també Judith Colell, l'enyorat Ramon Barnils. I d'altres que han continuat treballant, alguns amb èxit, com la mateixa Gil, Pou o Marc Martínez. O actrius i actors que han anat fent sense aconseguir papers a la mida de la seva vàlua, com Rocatti. Alguna llegenda d'aquelles que avui en diuen faquenius feia córrer que la Huguet sortia amb poca roba i que per això la van fer fora de la tele. Res de res, tot just li fa un petonet al noi, que passa d'ella, i sempre va molt tapada, no com la Gil que sí que ens mostra els seus encants integrals. En aquell moment molts jovenets van quedar penjats de la Gil, deien que els recordava una actriu francesa que havia tingut èxit, Jacqueline Sassard, i sí que hi fa pensar, en aquella època. Sassard es va retirar aviat del cinema, en fer un bon casament.



Les Olimpíades van ser molt diferents del que veiem a la pel·lícula, probablement es van fer pactes soterrats per evitar disbarats o protestes incòmodes, el senyor Garzon ens en podria explicar molts detalls. No es va xiular Espanya, a les desfilades, amb aquell princep jovenet que semblava tota una altra cosa quan el vam conèixer, era aquella una època d'una certa badoqueria en relació amb la monarquia que va culminar amb el casament de la infanta Cristina a Barcelona, la qual, fins i tot, anava aleshores a estudiar català a Rosa Sensat amb una cosineta.

No hi va haver, fins molts anys després, crides massives sobre la demanda d'independència ni enormes estelades per tot arreu. El terrorisme català sempre ha estat minoritari i mal organitzat, cosa que segurament ha estat positiva per al conjunt de la societat nostrada, veient com han anat les coses en d'altres bandes. D'allò de la lluita armada i algunes violències puntuals se n'ha parlat molt poc i alguns aspectes no sé pas si mai els aclarirem.

Avui alguns comentaris sobre els espanyols i els castellans que es fan a la pel·lícula toparien amb la moral unitària rància de l'extrema dreta actual que posaria alguna querella i tot o magnificaria la qüestió segons la seva conveniència. De fet la història no acaba bé, l'ordre, d'alguna manera, malgrat el terrible i sobtat final, sabem que quedarà restablert, que per això el senyor Boix farà el que calgui quan calgui. A la pel·lícula ens maten, per motius diferents i divergents, dos presidents de la Generalitat, que ja és trist. El complot dels anells, amb les seves evident limitacions pressupostàries té avui el perfum del passat, amb aquella Barcelona que ja brutejava, encara que sembli que la brutícia és actual, aquelles previsions de canvis dràstics amb l'excusa olímpica, la mort d'una època que no seria com ens havíem pensat, aquell Museu d'Art Modern, tan ben instal·lat a la Ciutadella, que m'encantava... 

La pel·lícula, a l'inici, ens parla d'uns estudis sobre un possible conflicte entre Espanya i Catalunya, situat en un modest vuit per cent, no sé què sortiria en l'actualitat. I ens explica, d'entrada, que la narració anirà sobre aquest vuit per cent. Al final, amb els títols de crèdit, es pot escoltar una preciosa cançó amb lletra de Parcerisas i música Manuel Camp, Record d'amor, cantada per l'Àngel Gonyalons, de la qual no n'he trobat cap gravació per la xarxa, de moment. Potser era aquell un cinema amb pocs recursos però, això sí, fet amb molt de coratge i molta imaginació i que comptava amb un públic fidel i devot. La pel·lícula s'ha vist en d'altres ocasions, també a la Filmoteca, i es pot trobar a youtube.

4 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

No l'he vist, de fet, ja ni la recordava, però l'he trobat sencera a Youtube. Me la miraré algún dia d'aquests per la tarda.

Salut.

Júlia ha dit...

És una curiositat interessant, més enllà dels valors fílmics que son modestos.

Cinefilia ha dit...

Justament, és a la Filmoteca on la vaig veure (a la sala petita).

Júlia ha dit...

Sort de la Filmoteca, Joan. Aquest cinema ens parla molt de com érem aleshores.