15.11.21

AQUELLS MISTERIS BARCELONINS I AQUELLS TEATRES ENYORATS

 


Ahir em vaig mirar una d'aquestes pel·lícules imprescindibles emeses a BTV i que transcorren a Barcelona, Cita imposible. Tenen sempre molts valors afegits, documentals, sobretot. Aquesta, dirigida per l'eficaç Antonio Santillán, era, com tantes altres dels anys cinquanta, policiaca. Hi sortien bons actors i actrius de l'època, Arturo Fernández que aquí fa de bon noi i no de poca vergonya, un poli honrat i seriós, enamorat de la gran senyora que era Luz Márquez, actriu que es va retirar en casar-se, com passava moltes vegades, en aquell temps.

En aquelles produccions hi sortien sovint actors i actrius estrangers i també els nostres sortien de tant en tant a l'estranger proper. Aquí hi vam retrobar dos francesos relativament populars. El noi francès era Philippe Lemaire, va ser un habitual de moltes històries franceses de 'capa y espada', de jovenet li donaven protagonistes però quan van començar a créixer els Belmondos i els Delons el van passar a secundari, amb algunes excepcions. 



Lemaire es va casar tres vegades, una d'elles amb Juliette Greco, amb qui va tenir una filla. Va treballar molt a la televisió i, per motius que desconec, possiblement de salut, física o mental, el dia que complia setanta-set anys es va suicidar llançantse a la via del metro. Aquí feia d'un advocat, cosí del polícia, entestat a demostrar la innocència d'una noia falsament acusada d'un robatori i, en sortir de la presó, d'un parell d'assassinats.

La noia víctima de l'error judicial era també francesa, Claudine Dupuis, bonica i sexi que després d'una breu carrera relativament exitosa es va dedicar a fer d'hostelera. Va morir a principis dels noranta. Hi sortia, tot i que el mataven aviat, l'imprescindible Luis Induni, amo del teatre on s'esdevenen alguns dels fets. La seva dona adúltera era Mercedes Monterrey i el dolent de la pel·lícula un clàssic de la nostra televisió i el nostre teatre, Francisco Piquer. Un detectiu privat amb males intencions i poca prudència era Estanis González, actor, doblador, presentador d'inoblidables concursos com ara aquell que es deia 'Ayer notícia, hoy dinero', molt popular a l'època i durant anys, habitual, a la tele i el teatre. 

Un misteri que no he resolt és perquè en alguns cartells de cinema es menciona, com a protagonista, a Josefina Güell, grandíssima actriu nostrada, encara viva i molt gran, que caldria recordar i homenatjar més sovint. Talment com si ella fes el paper de la francesa. La va doblar? Es van fer dues versions? Misteri. Potser surt en algun fragment i jo no m'hi vaig fixar?

Amb un argument relativamen senzill i ben travat, José Antonio de la Loma va ser un dels guionistes, i amb uns recursos modestos es va aconseguir una digna pel·lícula de l'època, amb la grapa d'evitar els excessius discursos morals d'altres ocasions. I, el millor de tot, el teatre era el Victòria d'aquells anys, els números musicals, a càrrec de noies molt maques, a la majoria de les quals, avui, posarien a règim gràcies a les absurdes tendències esquelètiques del present, pertanyien segurament a la companyia dels Vienesos. I un actor d'aquell grup, Gustavo Re, que havia viscut al meu barri, en una casa de pisos construïda per gent d'aquella companyia, interpretava un personatge divertit i simpàtic. 

Els anys cinquanta ja anaven de baixa, el personatge de Luz Márquez era el d'una noia decidida i emprenedora, a l'estil de la Grace Kelly de La finestra indiscreta, que fins i tot estava acabant la carrera de dret. Amb l'Arturo Fernández, ferit en acte de servei, es feien un petó mes o menys als llavis. No ho puc evitar, aquestes històries i aquells escenaris en desvetllen nostàlgia amable i tendresa inevitable. 

5 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

M'he llegit tot l'escrit, pero no he trobat el títol de la pel·lícula, crec que ha de ser Cita Imposible.

https://www.filmaffinity.com/es/film894929.html

Júlia ha dit...

Tens raó, tan sols ho he posat a les etiquetes, ara ho afegiré.

artur ha dit...

La Grace Kelly també va acabar deixant el cinema en casar-se...quina època !, però també, quines pel·lícules que han deixat aquells anys !!.
Salut :)

Júlia ha dit...

Doncs si, i quan va morir es deia que havia pensat en tornar a fer alguna cosa al cinema. Gran època de cinema, actors i actrius, efectivament.

Júlia ha dit...

Gràcies al Manel Haro he desvetllat el misteri de la pel·lícula, hi ha dues versions, una interpretada per l'actriu francesa i l'altra per la Josefina Güell, suposo que el motiu va ser comercial.