Fa pocs anys el nombre de directores de cinema era minoritari o residual. En pocs anys han sorgit un munt de dones joves que han sorprès amb una primera pel·lícula de gruix, interessant i ben realitzada. Veurem si el pas del temps els concedeix les oportunitats que mereixen. Libertad és una excel·lent mostra d'aquest nou cinema, fet per dones, que incideix en temes recurrents (potser tots ho son) però que ofereix una nova mirada sobre aquests temes i ens el situa en el present.
En aquesta pel·lícula hi convergeixen moltes coses, el creixement personal, la presa de consciència, l'adolescència conflictiva amb els inevitables xocs generacionals, la decadència que comporta la vellesa, la difícil amistat entre persones de classes socials molt diferents... Per damunt de tots ells i fent de fil conductor de la història ens ensopeguem amb el tema de la cura, del servei domèstic, del bonisme amb el qual gent progressista amb una certa mala consciència i, fins i tot, amb amabilitat i bones intencions, acaba per reproduir de forma subtil l'explotació dels menys afavorits.
Clara Roquet entoma el tema sense fer volar coloms, es nota que deu ser una de les seves dèries personals, tal i com ha expressat en algunes entrevistes. El servei domèstic encara és una tasca poc valorada, potser perquè, majoritàriament, ha estat a càrrec de dones. No ha assolit el valor d'un ofici, un electricista, per exemple, pot acceptar, fins i tot amb il·lusió paternal, que el seu fill faci el seu ofici, però la dona de fer feines no desitja que la filla triï aquesta feina si pot fer qualsevol altra cosa.
En aquest cas se'ns mostra una família burgesa, benestant, però els esquemes es reprodueixen a nivells fins i tot de classe mitja baixa, tan sols cal parar l'orella sobre els comentaris sobre persones que fan la neteja o cuiden gent gran. La cura de la gent gran i dependent ha estès pels nostres carrers la imatge d'una vella o un vell acompanyats per algú, generalment una dona que pertany a les darreres onades migratòries, que, probablement, tan sols ha trobat aquest tipus de feina i que potser al seu país ha deixat fills, pares o avis. Si fos una feina tan ben pagada i còmoda com algunes persones comenten, els nois i nois de casa nostra ocuparien aquests llocs de treball. Aquell vell refrany castellà que deia 'no hay peor trabajo que servir a quién sirvió o pedir a quien pidió' encara és ben actual. Avui, a més a més, els nou vinguts precisen de contractes, diners i papers, i aquesta sortida sol ser la que troben més a l'abast. I encara bo si no han de treballar 'en negre'.
La pel·lícula compta amb dues protagonistes joves, excel·lents, Nicolle Garcia i Maria Morera, que és l'adolescent de casa bona. A Morera l'hem vista en alguna sèrie de televisió, impressiona la seva grapa i el seu ofici, haurem de seguir la seva trajectòria i tant de bo compti amb papers a la seva mida. Els adults conformen un conjunt de pes i, generosament, donen suport al protagonisme de les adolescents. Nora Navas i Vicky Peña son la mare i l'àvia dependent d'aquesta noia perduda en un estiu diferent, en el qual descobrirà les diferències socials, el desvetllar del sexe, la lucidesa que comporta fer-se gran i comprovar que el mon dels pares i avis no és sòlid ni perfecte. El paper de la cuidadora i serventa l'interpreta una actriu desconeguda per nosaltres, colombiana com el seu personatge, molt bona i expressiva, també cantant i moltes coses més, Carol Hurtado.
Tot i que la narració se centri en la relació de les dues noies joves i la presa de consciència del personatge de Maria Morera hi ha, encara molts més temes per a la reflexió, com ara el desarrelament que comporta, per a una persona jove, que en plena adolescència hagi de deixar el seu ambient, els seus amics i, fins i tot, el seu país, la seva cultura i els seus costums. O la fascinació juvenil i adolescent per persones de la nostra edat que provenen de mitjans culturals molt diferents però que potser, pel que fa les experiències vitals, ens donen unes quantes voltes. També hi sura la nostàlgia d'un passat que endevinem més feliç, quan aquesta àvia era, encara, un pal de paller familiar evident i la festa de final d'estiu era una realitat i no una mala còpia. Les cases d'estiueig han estat sovint protagonistes, al cinema i a la literatura. Aquesta casa on transcorre la història té, sospitem, els dies comptats, i un símbol potser una mica massa evident, és aquesta taca d'humitat que creix de forma irreversible i ens manifesta la fragilitat de la vida, fins i tot en les situacions de privilegi.
Roquet, però, no abusa de la simbologia. Ens situa en una narració plena d'humanitat en la qual som capaços de comprendre tothom, al capdavall cadascú és fill de la seva circumstància. Fa molts anys vaig llegir unes entrevistes amb esposes de polítics de la Transició. Aleshores a la política gairebé tot eren homes. Aquelles dones, la gran majoria de classe burgesa i il·lustrada, vivien a la part alta de la ciutat i tenien minyones. La mala consciència ha bandejat els termes 'serventa', 'minyona', 'dona de fer feines'. Ara son 'la noia que ens ajuda' i, en aquelles entrevistes, sorgia sovint el comentari que escalfa els ànims de la jove colombiana quan el sent, allò de 'sou com de la família'.
De fet, a nivells diferents, a la societat occidental fins i tot la gent més desafavorida és privilegiada en alguna cosa, pot trobar menjar, aigua potable, un metge, alguna ajuda puntual. És com allò del famós poema de Calderón sobre el pobre que recollia les herbes que l'altre, un savi, llençava. Prendre consciència dels nostres privilegis, ni que siguin minsos i galdosos, no canviarà el mon però ens farà més bones persones, segurament. O així hauria de ser.
Clara Roquet, amb estudis de cinema de nivell, grapa i intel·ligència, ha aconseguit en aquest seu primer llargmetratge explicar-nos coses que ja sabíem, d'una altra manera. Encara no som prou conscients del que representa avui, en el cinema, la mirada femenina, però aviat tindrem una bona perspectiva per a valorar la qüestió. Més enllà de què son històries que passen ara i aquí, sigui diferent amb Libertad he sentit la mateixa il·lusió esperançadora i de descobriment que vaig experimentar amb Estiu del 93. Un punt interessant de la pel·lícula és l'evocadora banda sonora tot i que jo, en el meu imaginari sentimental, el Si supieras lo que hice el tindré sempre a la memòria en la versió de la cantat Glòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada