EL DIFÍCIL CAMÍ DE LA LLIBERTAT CONSCIENT

 

Fa pocs anys el nombre de directores de cinema era minoritari o residual. En pocs anys han sorgit un munt de dones joves que han sorprès amb una primera pel·lícula de gruix, interessant i ben realitzada. Veurem si el pas del temps els concedeix les oportunitats que mereixen. Libertad és una excel·lent mostra d'aquest nou cinema, fet per dones, que incideix en temes recurrents (potser tots ho son) però que ofereix una nova mirada sobre aquests temes i ens el situa en el present.

En aquesta pel·lícula hi convergeixen moltes coses, el creixement personal, la presa de consciència, l'adolescència conflictiva amb els inevitables xocs generacionals, la decadència que comporta la vellesa, la difícil amistat entre persones de classes socials molt diferents... Per damunt de tots ells i fent de fil conductor de la història ens ensopeguem amb el tema de la cura, del servei domèstic, del bonisme amb el qual gent progressista amb una certa mala consciència i, fins i tot, amb amabilitat i bones intencions, acaba per reproduir de forma subtil l'explotació dels menys afavorits.

Clara Roquet entoma el tema sense fer volar coloms, es nota que deu ser una de les seves dèries personals, tal i com ha expressat en algunes entrevistes. El servei domèstic encara és una tasca poc valorada, potser perquè, majoritàriament, ha estat a càrrec de dones. No ha assolit el valor d'un ofici, un electricista, per exemple, pot acceptar, fins i tot amb il·lusió paternal, que el seu fill faci el seu ofici, però la dona de fer feines no desitja que la filla triï aquesta feina si pot fer qualsevol altra cosa. 

En aquest cas se'ns mostra una família burgesa, benestant, però els esquemes es reprodueixen a nivells fins i tot de classe mitja baixa, tan sols cal parar l'orella sobre els comentaris sobre persones que fan la neteja o cuiden gent gran. La cura de la gent gran i dependent ha estès pels nostres carrers la imatge d'una vella o un vell acompanyats per algú, generalment una dona que pertany a les darreres onades migratòries, que, probablement, tan sols ha trobat aquest tipus de feina i que potser al seu país ha deixat fills, pares o avis. Si fos una feina tan ben pagada i còmoda com algunes persones comenten, els nois i nois de casa nostra ocuparien aquests llocs de treball. Aquell vell refrany castellà que deia 'no hay peor trabajo que servir a quién sirvió o pedir a quien pidió' encara és ben actual. Avui, a més a més, els nou vinguts precisen de contractes, diners i papers, i aquesta sortida sol ser la que troben més a l'abast. I encara bo si no han de treballar 'en negre'.

La pel·lícula compta amb dues protagonistes joves, excel·lents, Nicolle Garcia i Maria Morera, que és l'adolescent de casa bona. A Morera l'hem vista en alguna sèrie de televisió, impressiona la seva grapa i el seu ofici, haurem de seguir la seva trajectòria i tant de bo compti amb papers a la seva mida. Els adults conformen un conjunt de pes i, generosament, donen suport al protagonisme de les adolescents. Nora Navas i Vicky Peña son la mare i l'àvia dependent d'aquesta noia perduda en un estiu diferent, en el qual descobrirà les diferències socials, el desvetllar del sexe, la lucidesa que comporta fer-se gran i comprovar que el mon dels pares i avis no és sòlid ni perfecte. El paper de la cuidadora i serventa l'interpreta una actriu desconeguda per nosaltres, colombiana com el seu personatge, molt bona i expressiva, també cantant i moltes coses més, Carol Hurtado.

Tot i que la narració se centri en la relació de les dues noies joves i la presa de consciència del personatge de Maria Morera hi ha, encara molts més temes per a la reflexió, com ara el desarrelament que comporta, per a una persona jove, que en plena adolescència hagi de deixar el seu ambient, els seus amics i, fins i tot, el seu país, la seva cultura i els seus costums. O la fascinació juvenil i adolescent per persones de la nostra edat que provenen de mitjans culturals molt diferents però que potser, pel que fa les experiències vitals, ens donen unes quantes voltes. També hi sura la nostàlgia d'un passat que endevinem més feliç, quan aquesta àvia era, encara, un pal de paller familiar evident i la festa de final d'estiu era una realitat i no una mala còpia. Les cases d'estiueig han estat sovint protagonistes, al cinema i a la literatura. Aquesta casa on transcorre la història té, sospitem, els dies comptats, i un símbol potser una mica massa evident, és aquesta taca d'humitat que creix de forma irreversible i ens manifesta la fragilitat de la vida, fins i tot en les situacions de privilegi.

Roquet, però, no abusa de la simbologia. Ens situa en una narració plena d'humanitat en la qual som capaços de comprendre tothom, al capdavall cadascú és fill de la seva circumstància. Fa molts anys vaig llegir unes entrevistes amb esposes de polítics de la Transició. Aleshores a la política gairebé tot eren homes. Aquelles dones, la gran majoria de classe burgesa i il·lustrada, vivien a la part alta de la ciutat i tenien minyones. La mala consciència ha bandejat els termes 'serventa', 'minyona', 'dona de fer feines'. Ara son 'la noia que ens ajuda' i, en aquelles entrevistes, sorgia sovint el comentari que escalfa els ànims de la jove colombiana quan el sent, allò de 'sou com de la família'. 

De fet, a nivells diferents, a la societat occidental fins i tot la gent més desafavorida és privilegiada en alguna cosa, pot trobar menjar, aigua potable, un metge, alguna ajuda puntual. És com allò del famós poema de Calderón sobre el pobre que recollia les herbes que l'altre, un savi, llençava. Prendre consciència dels nostres privilegis, ni que siguin minsos i galdosos, no canviarà el mon però ens farà més bones persones, segurament. O així hauria de ser.

Clara Roquet, amb estudis de cinema de nivell, grapa i intel·ligència,  ha aconseguit en aquest seu primer llargmetratge explicar-nos coses que ja sabíem, d'una altra manera. Encara no som prou conscients del que representa avui, en el cinema, la mirada femenina, però aviat tindrem una bona perspectiva per a valorar la qüestió. Més enllà de què son històries que passen ara i aquí, sigui diferent amb Libertad he sentit la mateixa il·lusió esperançadora i de descobriment que vaig experimentar amb Estiu del 93. Un punt interessant de la pel·lícula és l'evocadora banda sonora tot i que jo, en el meu imaginari sentimental, el Si supieras lo que hice el tindré sempre a la memòria en la versió de la cantat Glòria. 

LES PORS PROPERES I LES LLIBERTATS ESCAPÇADES

Qualsevol societat que renuncia a una mica de llibertat per tal de guanyar una mica de seguretat no mereix ni una cosa ni l'altra.

 (Benjamin Franklin)

Ahir, per casualitat, sapejant, em vaig ensopegar amb aquella pel·lícula dels primers noranta en la qual  una noia lloga una habitació a una altra noia que sembla normal i simpàtica i està com un llum, Dona blanca, soltera, cerca... De tant en tant i des de sempre arriben, en llibre o en pel·lícula, històries sobre la por a l'element quotidià, mainadera guillada, veí assetjador, amiga gelosa i assassina en potència o nena sàdica. De fet, en el món de la realitat, acostuma a fer molta més por allò desconegut, el foraster, el diferent. En la realitat molts fets terrible s'esdevenen a l'interior de la família, del veïnat. Per això les guerres civils trasbalsen tant, la crueltat propera troba el seu medi adient per a desenvolupar-se. Tot i que qualsevol guerra acaba per ser civil, pel fet que en el context del conflicte sempre hi acostuma a haver col·laboracionistes de l'enemic i víctimes propiciatòries, estossinades pels dos bàndols.

En les històries convencionals els dolents o les dolentes acaben per ser descoberts i castigats d'alguna manera. Però per a fer-nos més por en algunes ocasions la història acaba fent que el guillat assassí passi per innocent i continuï amb la seva activitat. Recordo una pel·lícula relativament moderna, que va passar una mica desapercebuda, La noche de los girasoles, en la qual els joves protagonistes atacaven per error un home innocent -una mica estrany, tot s'ha de dir- mentre que el pervers continuava amb la seva activitat. 

Fa anys va tenir molt d'èxit al teatre Talia una obra que també es va fer en cinema, Mala semilla, sobre una típica nena assassina i sàdica que acabava tocant el piano amb cara d'angelet després d'haver-se carregat un munt de gent i haver provocat el suïcidi de la seva mare. Adoptiva, és clar, ja que les explicacions d'allò inexplicable recorren sovint a la genètica o als traumes del passat. De la mateixa manera la narrativa i la cançó tradicionals van substituir les mares dolentes per les madrastres, per tal que la inquietud provocada pel  terror proper no fos tan difícil de pair.

Bridget Fonda, una de les protagonistes de la pel·lícula que cito al principi, la víctima, fa alguns anys que està retirada del cinema. També el seu pare, Peter, el fill d'Henry Fonda, ha tingut èpoques silencioses i retorns imprevistos. De joveneta n'érem fans, és clar, i Easy Rider ha estat un dels grans mites d'aquells anys de canvis i esperances exagerades. Amb Hooper i Nicholson i sense noies realment protagonistes viatjaven per Amèrica i pel món d'aquells temps en moto i fumant cannabis. Aquests xicots contraculturals tenen molt d'èxit entre el jovent però quan tens fills t'estimaries més que fessin una vida més rutinària i convencional, la veritat i que en lloc de fumar o beure res agosarat endrapessin un bon bocata de bull de Vic per esmorzar, anessin a nedar una estona, estudiessin força i acabessin esdevenint funcionaris amb sou fix. 

Però la vida és imprevisible i malgrat tots els nostres esforços cadascú cerca el seu camí a base d'ensopegades i el terror quotidià també existeix i de tant en tant rebrota en algun indret proper, allà on menys t'esperaves trobar-lo. Per això voler prevenir riscos amb mides de seguretat exagerades i surrealistes no té massa sentit tot i que sembla que, en general, estem disposats a sacrificar llibertat per seguretat, gairebé sempre. I al  capdavall et pot venir una veïna o una rellogada amb un trauma infantil no superat i sacsejar totes les teves inútils seguretats. O un amiguet de l'escola que durant l'adolescència ha sofert una transformació radical, ves a saber per quins motius, i s'ha erigit en salvador de la humanitat a través de la destrucció indiscriminada i la lluita armada, qui sap.

No passa cada dia, però també passa, de tant en tant i a tocar de casa. No fa gaire un veí raret va estar a punt d'acabar amb tota una comunitat de veïns sevillana i fa anys un veí de l'Avinguda Mistral en va matar un altre perquè feia soroll o una cosa així. Afortunadament, la majoria de parents, coneguts i saludats acostumen a ser gent d'allò més pacífica i tranquil·la però... qui sap. No és coneix ningú fins que no s'hi ha menjat un sac de sal. Pel que fa als infants inquietants, també n'he conegut uns quants, la veritat.

La frase, tan coneguda, de Franklin, que he posat al principi, com totes les frases fora de context es presta a discussió. De fet, és molt humà voler renunciar a cert grau de llibertat cercant seguretat, la veritat. Però el cas és que l'assoliment de seguretat és, en general, molt petit si es considera la molta llibertat que admetem que ens preguin o ens controlin els poders públics, als quals es vol fer responsables de tot allò que no ens agrada o ens fa por. Es una mica com confiar de forma exagerada en la medicina i els metges quan aquests professionals, ai, moren i pateixen com qualsevol humà sense els seus coneixements. O posar moltes expectatives en l'educació quan sovint les mares mestres no aconseguim educar bé ni a casa nostra. Tot és un misteri.