LA IMPREVISIBLE RULETA DE LA VIDA

 

La ruleta de la fortuna y la fantasia és una pel·lícula del director Ryûsuke Hamaguchi, encara relativament jove i poc conegut, i que aplega en el seu tarannà tots els elements per arribar a ser un d’aquests grans directors japonesos que ens produeixen admiració incondicional. La pel·lícula va guanyar el Gran Premi del Jurat, a Belin, i una altra seva, a punt d’estrenar-se, no va arribar a obtenir la Palma d’Or de Cannes perquè es va premiar, en contra de diferents opinions de pes, Titane.

La narració aplega tres relats i ens recorda els temps en els quals les pel·lícules d’episodis, ja fossin d’un director o de tres directors diferents, van marcar tendència. Aquí totes les històries son del mateix Hamaguchi, en elles hi tenen un gran pes els personatges femenins, l’atzar, el sexe i l’amor, el pas del temps, la impossibilitat de recuperar allò que s’ha perdut, sovint per error o per estranys impulsos vitals. Tot i que en algunes ocasions les converses dels protagonistes, actors i, sobretot, actrius, excel·lents, evoquen produccions europees, del cinema francès més clàssic, el to japonès i la seva tradició cinematogràfica, en el cas de les pel·lícules més intimistes, son ben evidents. Al capdavall tot suma i l'ànima humana és universal, malgrat que tinguem tirada a marcar territoris i diferències.

Els personatges parlen i callen, ens ho diuen tot, o gairebé tot, amb la mirada, ens deixen suposar allò que no sabem i, tot plegat, ens embolcalla en una inquietud humana de caràcter universal, davant del destí i de les ensopegades vitals, potenciada per magistrals escenes de càmera fixa i per aquestes mirades dels personatges que ens provoquen sovint una tristor indefugible. Avui hi ha més llibertat a l’hora de fer referències explícites al sexe, més aviat verbal que no pas visualitzat, en aquest cas, però fins i tot els moments més aparentment incòmodes, com ara el fragment d'un llibre que pren protagonisme en un inconscient i maldestre intent de seducció, se’ns presenten de forma subtil i poètica, malgrat la cruesa.

El primer episodi ens presenta a dues amigues, una d’elles ha conegut un noi, s’està enamorant i explica a l’altra la màgia dels inicis amorosos, però la història pren un gir inesperat quan sabem que l’amiga havia estat la primera i infidel parella del xicot. A la segona, una estudiant accepta l’absurd repte del seu amant en intentar seduir, sense èxit, un professor de francès madur. Amb el pas del temps retrobem la parella d'estudiants, un error informàtic va produir un trasbals a la noia i al professor, mentre que l’instigador de la situació s’ha situat en un mon d’allò més convencional. A la tercera dues dones creuen que han retrobat un amor de la seva joventut, es reconeixen però s’adonen de què s’han confós, tot i que inicien un joc de representació fent veure que son qui no son i explicant-se les il·lusions antigues i les frustracions del present. 

El director juga amb la càmera, utilitza elements del documental, recorre als interiors gairebé simbòlics i a la visió d’uns exteriors sense rellevància, d'aquests tan semblants a totes les zones urbanes. L’espai el configuren els personatges, ens trobem una oficina que sembla hostil, un despatx acadèmic atapeït de llibres, una casa burgesa on no hi manca de res i que traspua una estranya fredor familiar...

Les referències argumentals, però, no poden expressar allò que aquestes tres històries ens expliquen sense massa explicacions. Ens ensopeguem amb un gran cinema, contemporani i clàssic a la vegada, fet d’espurnes i de detalls, on els personatges absents tenen tant o més pes que si fossin a l’escena. Al capdavall és allò de la cançó, aparentment banal, que va popularitzar Machín, lo que pudo haber sido y no fue, però, malgrat el penediment pels errors, per la manca de coratge o per les mancances, la vida continua, lligada a aquesta ruleta del títol, menada per la fortuna i la fantasia.

He llegit en algun lloc que Hamaguchi admet que de jovenet admirava Tarantino però que en l'actualitat té més admiració per directors com ara el nostre Víctor Erice. Un altre cineferit de la subtilesa, que ens té una mica abandonats.