BON NADAL, BON CAP D'ANY, BONA EPIFANIA

 

LA IMPREVISIBLE RULETA DE LA VIDA

 

La ruleta de la fortuna y la fantasia és una pel·lícula del director Ryûsuke Hamaguchi, encara relativament jove i poc conegut, i que aplega en el seu tarannà tots els elements per arribar a ser un d’aquests grans directors japonesos que ens produeixen admiració incondicional. La pel·lícula va guanyar el Gran Premi del Jurat, a Belin, i una altra seva, a punt d’estrenar-se, no va arribar a obtenir la Palma d’Or de Cannes perquè es va premiar, en contra de diferents opinions de pes, Titane.

La narració aplega tres relats i ens recorda els temps en els quals les pel·lícules d’episodis, ja fossin d’un director o de tres directors diferents, van marcar tendència. Aquí totes les històries son del mateix Hamaguchi, en elles hi tenen un gran pes els personatges femenins, l’atzar, el sexe i l’amor, el pas del temps, la impossibilitat de recuperar allò que s’ha perdut, sovint per error o per estranys impulsos vitals. Tot i que en algunes ocasions les converses dels protagonistes, actors i, sobretot, actrius, excel·lents, evoquen produccions europees, del cinema francès més clàssic, el to japonès i la seva tradició cinematogràfica, en el cas de les pel·lícules més intimistes, son ben evidents. Al capdavall tot suma i l'ànima humana és universal, malgrat que tinguem tirada a marcar territoris i diferències.

Els personatges parlen i callen, ens ho diuen tot, o gairebé tot, amb la mirada, ens deixen suposar allò que no sabem i, tot plegat, ens embolcalla en una inquietud humana de caràcter universal, davant del destí i de les ensopegades vitals, potenciada per magistrals escenes de càmera fixa i per aquestes mirades dels personatges que ens provoquen sovint una tristor indefugible. Avui hi ha més llibertat a l’hora de fer referències explícites al sexe, més aviat verbal que no pas visualitzat, en aquest cas, però fins i tot els moments més aparentment incòmodes, com ara el fragment d'un llibre que pren protagonisme en un inconscient i maldestre intent de seducció, se’ns presenten de forma subtil i poètica, malgrat la cruesa.

El primer episodi ens presenta a dues amigues, una d’elles ha conegut un noi, s’està enamorant i explica a l’altra la màgia dels inicis amorosos, però la història pren un gir inesperat quan sabem que l’amiga havia estat la primera i infidel parella del xicot. A la segona, una estudiant accepta l’absurd repte del seu amant en intentar seduir, sense èxit, un professor de francès madur. Amb el pas del temps retrobem la parella d'estudiants, un error informàtic va produir un trasbals a la noia i al professor, mentre que l’instigador de la situació s’ha situat en un mon d’allò més convencional. A la tercera dues dones creuen que han retrobat un amor de la seva joventut, es reconeixen però s’adonen de què s’han confós, tot i que inicien un joc de representació fent veure que son qui no son i explicant-se les il·lusions antigues i les frustracions del present. 

El director juga amb la càmera, utilitza elements del documental, recorre als interiors gairebé simbòlics i a la visió d’uns exteriors sense rellevància, d'aquests tan semblants a totes les zones urbanes. L’espai el configuren els personatges, ens trobem una oficina que sembla hostil, un despatx acadèmic atapeït de llibres, una casa burgesa on no hi manca de res i que traspua una estranya fredor familiar...

Les referències argumentals, però, no poden expressar allò que aquestes tres històries ens expliquen sense massa explicacions. Ens ensopeguem amb un gran cinema, contemporani i clàssic a la vegada, fet d’espurnes i de detalls, on els personatges absents tenen tant o més pes que si fossin a l’escena. Al capdavall és allò de la cançó, aparentment banal, que va popularitzar Machín, lo que pudo haber sido y no fue, però, malgrat el penediment pels errors, per la manca de coratge o per les mancances, la vida continua, lligada a aquesta ruleta del títol, menada per la fortuna i la fantasia.

He llegit en algun lloc que Hamaguchi admet que de jovenet admirava Tarantino però que en l'actualitat té més admiració per directors com ara el nostre Víctor Erice. Un altre cineferit de la subtilesa, que ens té una mica abandonats.

UN NOU ANY A LA RECERCA DEL SENTIT DE LA VIDA

Aquell que a cap moment li digué "Atura't"

sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor, jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fe'ls eterns a dintre del meu cor!...

Joan Maragall, Cant Espiritual

Em venia al cap, avui, aquest fragment del Cant Espiritual de Joan Maragall, un poema que era molt conegut i recitat quan jo era jove. Tot i que cal situar-lo en el seu context i el poeta manifesta la seva religiositat, crec que té una dimensió laica molt recuperable. L'espiritualitat no està renyida amb l'ateïsme, de fet. 

M'ha vingut al cap avui perquè m'estan omplint el mòbil de missatges, poemes, dibuixets, acudits i facècies, sobre el molt dolent que ha estat aquest any, les ganes que tenim de què passi i els desitjos sobre un hipotètic i millor 2021.

Crec que cada any té, per a cadascú, coses bones i no tan bones. Jo també voldria fer eterns molts moments de cada dia, fins i tot d'aquests dies amb un cert recolliment obligat. Aquest any, coses de l'edat, he sabut de molts amigues i amics que seran avis o ho han estat. Una de les poques coses bones que et passen, de gran, és això de ser àvia, tot i que tinc els meus dubtes sobre si fem ben fet en donar suport incondicional a aquest instint biològic del manteniment de l'espècie.

Les coses que fem les fem, sovint, per instint, per mimetisme, per crida biològica, per tradicio, per il·lusió poc raonada. Tot ajuda a viure. També he perdut persones apreciades, aquest any, algunes de la meva edat, però això passa sempre i el pas dels anys dona a l'envelliment una dimensió no gaire positiva, per més que alguns optimistes de manual m'assegurin que cada edat té coses bones i d'altres afirmacions etèries i poc realistes. Ni la iaia motxillera ni aquest senyor que s'està doctorant als cent quatre anys son exemples vàlids, sinó excepcions casuals, fruit de l'atzar, la sort i la genètica. 

Serà millor el 2021? No ho sabem. Ha estat tan dolent el 2020? Tot és relatiu. Ens ha enfrontat amb les nostres pròpies limitacions a nivell col·lectiu, amb la nostra ignorància sobre tantes coses i amb les nostres inútils vanitats. A nivell individual, va com va. Les famílies, la majoria, amb perdó de Tolstoi, no son ni felices ni infelices, passen èpoques de tota mena. Es cert que hi ha qui té un instint per a ser feliç, suposo que la genètica pesa, com també pesen l'atzar, la sort, les circumstàncies, la gent que t'ensopegues pel camí. 

Té sentit la vida? Aquest dies he llegit el llibre de Viktor Frankl 'L'home a la recerca de sentit'. L'home i la dona, em diran les feministes de les darreres fornades. La persona, doncs, si volen no discriminar... Frankl és un gran referent per a la psicologia del segle XX, va morir el 1997. Va passar un temps horrible, en camps nazis, era jueu. Va perdre els pares, la dona. Va sobreviure i va reflexionar sobre el sentit de la vida quan tot sembla mancat de sentit.

Moltes persones, al llarg del temps, però també avui, han viscut o viuen èpoques molt dolentes, fam, malalties, misèria, guerra, presó. Però hi ha hagut un cert èxit vital en això de la supervivència i els habitants del planeta, malgrat pandèmies i autodestrucció fomentada, han augmentat de forma exponencial. La religió, tan bescantada, era un consol, en alguns moments. Avui hem de trobar d'altres motius per a cercar un sentit que potser no existeix més que en el nostre imaginari. 

M'angunieja una mica tantes referència a aquest mal any. I tantes esperances en el que començarà demà, després d'una Nit de Cap d'Any que serà una mica rància, amb programes xarons i refregits diversos a la tele. Al basar xinès del barri hi havia cua, comprant aquestes bosses amb galidaines, això que en diuen el 'cotillon', serpentines, xiulets, espanta-sogres i barrets de cartró. Vol dir que, poc o molt, farà festa, la gent. A mi, potser per la feina que feia, l'any sempre m'ha semblat dividit, més aviat, en cursos escolars.

L'únic acudit que m'ha fet una mica de gràcia, dels que m'han arribat, és un on es veu l'any 2021 assegut en un sofà i comentant que creu que la gent n'espera massa, d'ell. Millor no esperar res, tot és un enigma. A nivell personal he de dir que la parafernàlia de la festa no m'ha fet mai gràcia tot i que he intentat adaptar-me, fos on fos. Ja som a tocar d'un quart de segle, sembla ahir, quan havia d'arribar el 2000, la fi del mon i no sé quantes coses més. 

Per tal de fer el que fa tothom, que sempre dona sentit de pertinença, malgrat tot, escampo aquest vespre els meus bons desitjos des d'aquest blog que ja va fent anys i arrenglerant lletres i mots a dojo, no hi puc fer més. BONA ENTRADA D'ANY, doncs!