Jo tinc una guingueta
a la mateixa platja
i vull que tu t’hi arribis
quan vinguis de viatge...
Els xicots que s’acosten
tot fent el carallot
si es passen molt de rosca
els foto un bon calbot.
Si hi ha moltes onades
faig negoci a desdir
com que no neden gaire
venen a consumir.
El ros que pren el sol
fins i tot em fa el pes
li agraden més les barbis
i em diu que res de res... quina llàstima.
Qualsevol cançó estival d'aquelles que cantava Georgie Dann em porta un munt de records, no ho puc evitar. La nostra memòria sentimental té més a veure amb Machín i Georgie Dann que amb coses de més volada intel·lectual. Abans d'ell ja existia la modalitat de cançó patxanguera i animada que, a les noies, ens alliberava d'haver d'estar esperant que et vinguessin a treure.
No recordava que el cantant es va estrenar pels nostres verals l'any 1964, a l'emblemàtic i enyorat Festival de la Cançó Mediterrània, que anàvem a contemplar a casa dels veïns privilegiats que tenien televisió. Aquell any estaven una mica espantats per allò del Se'n va anar de l'any anterior i es van fer màns i mànigues per tal de no acceptar cançons en català, tot i que la Nova Cançó, també avui enyorada, era ja força popular i encetava el seu propi star system.
Dann venia de França i va cantar, en francès, Tout ce qui tu sais, era un cançoneta a ritme de twist que va quedar sisena. El primer premi el va guanyar Ho capito que ti amo, una bonica tonada italiana que es va desclassificar perquè es veu que ja estava estrenada. De totes aquelles tonades mediterrànies se'n feien versions en castellà, i fins i tot alguna cosa en català. Josep Guardiola, el cantant, era el rei de les versions i li dèiem el Frank Sinatra espanyol, poca broma. Georgie Dann va fer com feia pocs anys havia fet Torrebruno, qui també va ser Mediterráneo l'any 1959, es va quedar amb nosaltres i va esdevenir molt popular. També es va quedar per aquí Robert Jeantal, qui es va dedicar més aviat a l'ensenyament musical. Alguns cantants que van agafar volada no volien recordar els seus temps festivaleros, com ara la Nana Mouskouri. Per cert, no he aconseguit saber què se'n va fer, d'Aleko Pandas, penso que potser devia morir relativament jove.
Goergie Dann es va guanyar molt bé la vida amb les cançons de l'estiu, es va casar amb una de les ballarines del seu conjunt, va tenir fills, va guanyar diners i, més enllà de la feina, va fer una bona vida, sanejada, discreta i seriosa. Recordo el meu fill, molt petitó, volent ballar 'el negro' en un càmping de platja, unes nenes de la meva escola, de quart de primària, muntant una preciosa coreografia amb la Macumba, el meu fill i la meva filla fent una versió admirable del xiringuito i jo mateixa, amb una colleta, esgargamellant-me amb allò tan surrealista del pijama... Per no parlar del realisme gastronòmic d'una meravella descriptiva de les menges campistes com és La Barbacoa.
El cantant va anar envellint però estava primet, tot i que arrugat, i amb el cabell tenyit i de lluny, i amb el seu somriure immaculat, doncs deunidó. Es pot ironitzar molt sobre el tema de les cançons de l'estiu, alegres, enganxoses, i ja, en les darreres dècades, força agosarades o amb segones intencions, com ara allò de la sardina del xiringuito, al capdavall també canten una cosa així els grups d'havaneres quan fan gresca. Algunes d'aquelles tonades tindran una llarga vida, seran clàssics populars i es continuaran ballant en els estius a l'aire lliure, als càmpings modestos i a les festes majors transversals.
M'encantaria que hi hagués una altra vida, amb un cel desacomplexat on els àngels, els sants i les nostres ànimes ballessin el Bimbó de tant en tant. Potser, ai, ja no es faran més cançons com aquelles. Descansi en pau el cantant, al cel on s'aplega la gent que ens va fer feliç en molts moments innocents de la nostra vida.
4 comentaris:
No va guanyar cap Grammy LLati en la seva llarga carrera, però va conseguir quelcom més important, formar part de l'alegria de la nostra memoria musical estiuenca. La mare a Aleko Pandas, no se perquè li deia Chaleco y faldas. He mirat per la xarxa i tens raó, hi ha molt poca informació sobre ell.
Salut.
Jo també he buscat en moltes ocasions sobre Pandas i he trobat molt poca cosa. A l'escola teníem una professora de francès que era francesa, es va casar amb un d'aquí i ens va convidar a anar al seu pis, a l'Eixample, i recordo que ens va dir que a la seva escala vivia el cantant, aleshores, o sigui que es devia quedar una temporada per aquí. Era un tipus de senyor que agradava molt a les senyores de l'edat de la meva mare. Això de posar aquests noms, que feia la teva mare, era molt habitual, Flan sin nata per Frank Sinatra, Melon Blando per Marlon Brando...
Ahir, comentant amb uns amics una més jove que jo em va criticar el Dann per les seves lletres com si la del 'negro' fos racista, quan al capdavall, no diu res d'això, tan sols que el negro 'la destapa', no sé on anirem a parar.
Son i seran sempre uns referents de una època passada, en la que la innocència era el pa de cada dia. Diuen que ara no es podrien fer cançons així, amb aquestes lletres.... nomes tenien la segona intenció ,acompanyada de la voluntat de gresca, no hi havia gaire més, llavors.
Què dirien doncs dels espectacles del Paral·lel, les revistes musicals i del Molino ? :) Temps era temps !.
Salut !.
Tens tota la raó, Artur, el puritanisme actual ha malmès la innocència.
Publica un comentari a l'entrada