No he acabat de connectar mai del tot amb les pel·lícules de Nanni Moretti i, malgrat això, no puc dir que no m'hagin agradat. Sempre m'ha semblat que no acabaven de quedar rodones del tot, això pot ser una percepció subjectiva, és clar.
En tot cas tenia curiositat per aquests Tres pisos que provenen d'uns contes de l'autor israelí Eskhol Nevo que no he llegit. Moretti, segons he sentit, ha traslladat l'acció a Roma i ha establert lligams entre les tres històries. Abans, en general, Moretti feia servir guions originals seus.
Tant del llibre com de la pel·lícula en podreu llegir opinions molt diferents i per a tots els gustos. O potser val més no llegir res abans d'anar al cinema. Això és el que he fet jo i tot i que potser matisaria comentaris crítics sobre que Tres pisos 'es el pitjor Moretti' no m'ha fet el pes aquesta historia d'uns veïns benestants i amb un munt d'embolics i problemes, problemes que estableixen un ambient melodramàtic excessiu. Fins i tots alguns actors i actrius, tots ells prou bons, semblen en alguna ocasió estar una mica incòmodes en l'intent de donar versemblança a determinades situacions.
Les famílies sempre han estat un gran nucli d'interès per a escriptors i cineastes. No estic d'acord amb allò tan repetit de Tolstoi sobre famílies felices i infelices. La gran majoria de famílies, crec, té moments i èpoques de tota mena. No estem tampoc davant d'una pel·lícula menyspreable, té moments molt bons i d'altres que freguen excessivament el tòpic. Les dones, fins i tot les nenes, en surten, en general, més ben tractades, son comprensives, treballadores, responsables, tolerants... Una d'elles, però, lliscarà pel trist camí de la malaltia mental potser hereditària.
El tòpic del pare intolerant i massa seriós amb fill problemàtic i mare dependent del pare, o el del marit jove que cau de forma sobtada i imprudent en la trampa sexual d'una joveneta de bon veure, son coses que ja hem vist moltes vegades millor desenvolupades. També hi sura el tema de la pederàstia, que esquitxa un pobre avi que perd la xaveta, iaio, precisament de la noieta seductora i la sospita es convertirà en una mena d'obsessio absurda per part del pare de la criatura, una nena assenyadíssima, com totes les que surten, ep.
No és tant que les històries dels personatges puguin semblar inversemblants, la realitat no té perquè ser versemblant, diuen, i al mon passen coses molt raretes. El que passa és que hi manca autenticitat, pel meu gust, i que les narracions estan mal aprofitades. No t'acabes de creure segons què i això, per a mi, és defecte de fàbrica o de guió. Les històries passen, de forma una mica apressada, en deu anys, dividits en lustres, fent servir allò de 'cinc anys després...', per si et fas un embolic.
En tot cas, sentir parlar italià és un goig, i ja justifica l'anada al cinema. Tot s'esdevé en un mitjà de classe alta, gent amb possibles i pisos macos, en un barri gens multicultural. Al final passa pel carrer un grup musical que toca un tango i al qual segueixen moltes parelles que dansen, una metàfora masa evident sobre el fet de què la vida és un tango, vaja. O sobre allo de què hem de ballar al son que toca. Per cert, el director-actor s'ha reservat un paper una mica antipàtic, de pare-jutge del noi problemàtic.
2 comentaris:
Aquest matí, els crítics de cinema de Rac1 han dit que no valia res, que ni semblava d'ell. Que era un folletón sense cap sentit, totalment inversemblant.
Salut.
Potser tampoc n'hi ha per tant, en general intento fer poc cas de les crítiques dels 'entesos' i miro d'escoltar-les o llegir-les quan ja he vist la peli (o llegit el llibre). 'L'habitació del fill' va tenir bones crítiques i a mi no em va fer el pes, i d'aquesta, per la xarxa, es pot llegir de tot, certament més aviat en contra però també 'a favor'.
Publica un comentari a l'entrada