ELS PASTORETS, A CAUSA DEL PERILL D'EXTINCIÓ, ES REINVENTEN

 

Fa uns dies escoltava l'emblemàtic i excel·lent programa de cultura popular MANS. Els programes de sardanes i això que en diuen cultura popular des de fa anys han quedat instal·lats als matins o matinades dels dies de festa. Avui això ja és igual perquè pots escoltar o veure les coses quan et sembla i et va bé. I encara bo si aquests programes duren, la tele nostrada els ha deixat força de banda, NYDIA, una preciositat, va fer moixoni sense que es protestés gaire, tot s'ha de dir. 

Al darrer MANS que vaig escoltar parlaven dels PASTORETS,  el clàssic nadalenc del teatre popular que sobreviu als canvis, es reinventa i es transforma. Se'n fan un munt per tota la geografia catalana i de més enllà però cap en un teatre dels barcelonins convencionals, que jo sàpiga. Crec que el Romea hauria de recuperar la tradició i oferir-ne, al menys, un parell de representacions en aquests dates. 

Fa anys, quan es va estrenar la primera peli de la sèrie de La guerra de les galàxies, una companya de feina més gran que jo va comentar que era, si fa no fa, com Els Pastorets. De fet, tenia raó. La lluita entre el bé i el mal ha fornit cinema i literatura a dojo. De Pastorets, com de tot, n'hi ha de millors i de pitjors, en trobem de ben representats, amb grans efectes especials, i d'altres modestos o carrinclons però allò de la tradició sempre té el seu què. 

Fa uns dies debatien, per la tele, si estava bé, avui, això d'estovar el pobre Tió i la gent, per defensar les garrotades infantils, feia molta referència a la tradició. Tot i que de fet la tradició és inventada i es transforma constantment, ara ja no s'estova un tronc sinó un ninot amb cara i ulls, cosa que fa que l'agressió sigui més punyent i inquietant. A sobre s'ha posat de moda això d'anar a caçar tions en família, una estranya novetat que propicia les sortides a la natura amb les criatures. Suposo que ve d'allò de 'caçar bolets' que, de fet, hauria de ser 'acaçar bolets', però ara no em ficaré en vitricolls lingüístics, que no toca.

Moltes tradicions que es venen com ancestrals son de fa quatre dies. Existeix un llibre imprescindible, L'invent de la tradició, que parla del tema i de la seva fragilitat. Justificar una cosa que ens agrada amb allò de 's'ha fet sempre' és absurd però també es justifiquen canvis absurds en els costums raonant just el contrari, que tot canvia i que també canvien els costums, les dèries i els dogmes. Avui ens podem plantejar moltes coses, abans també es podia fer, però en la intimitat del nostre pensament, Die Gedanken sind frei, vaja. I avui, encara, a molts llocs, un gran nombre de reflexions personals han de quedar a dins de la gent, altrament et poden estovar com al pobre Tió.

Les festes nadalenques, avui fins i tot hi ha qui diu això tan poc ortodox de 'els nadals', apleguen un munt feixuc de tradició, barrejada amb la nostra memòria sentimental, sovint enganyosa. Sagarra, el meu poeta preferit, -i ara ho puc dic sense complexos perquè ja soc vella, quan era jove semblava que eres de dretes i carca si manifestaves la teva preferència poètica en aquest sentit-, al Poema de Nadal, fins i tot desitja que, al menys la nit de Nadal, siguem homes -i dones, afegeixo- de bona voluntat. En el fons, Sagarra parla, de forma evident, de l'enyorament d'un temps innocent en el qual voldríem creure que conservàvem una ànima de pastoret que tot s'ho creu i tot ho espera. 

Avui, ai, fins i tot els pobres pastors estan en crisi, hi ha una campanya anti carnívora creixent i han tornat a posar llops per les muntanyes els quals, de tant en tant, estossinen alguna pobra ovelleta del ramat, ens agradi o no. En això de la zoologia hi ha un cert racisme, depèn de l'espècie, dels que queden de l'espècie i de molts factors, el fet que es defensi un animaló o un altre. 

Procurem ser una mica criatures
amorosint el baladreig raspós
i diguem: “Glòria a Déu en les altures”
amb aquell to que ho deien els pastors.
I si tot l’any la mesquinesa ens fibla,
i l’orgull de la nostra soledat,
almenys aquesta nit, fem el possible
per ser uns homes de bona voluntat!

En general ens movem entre contradiccions i incoherències i potser no queda cap altre remei que viure amb aquesta càrrega feixuga, intentant mantenir una certa voluntat però  també procurant que no ens facin beure a galet i creure coses estranyes. Als Pastorets, al menys abans, en els que recordo, el personatge de més lluïment actoral era el Dimoni, el dimoni gros, que havia d'espantar les criatures sense manies. De vegades duia bombetes a les banyes, que s'encenien quan tocava i calia que fes por de veritat, al menys als més menuts. La resta d'actors i actrius eren, de fet, comparses de lluïment. I els pastorets protagonistes eren la gran parella còmica, com a les sarsueles.