5.1.22

EL JUGADOR ANGOIXAT I EL REREFONS DEL MON POC AMABLE



Fa anys, no sé si encara és aixi, en algunes publicacions, la valoració de les pel·lícules acostumava incloure un apartat que defugia la nota i deia coses com ara interessant per determinats conceptes. És el que jo diria sobre aquesta pel·lícula, i és que Paul Schrader, segons la meva opinió, sempre té el seu interès, fins i tot quan no ens acaba de convèncer. Les seves pel·lícules, a més a més, incideixen en un mena de professionals, de vegades alternatius però que practiquen la seva tasca amb una estranya, gairebé religiosa, dedicació: gigoló, taxista, boxejador, traficant, reverend... Aquí trobem un jugador de cartes, excel·lent Óscar Isaac, cada dia més inquietant, amb un passat que el turmenta.

Admeto que no entenc un borrall del tema lúdic, més enllà de jugar al set i mig o la brisca en trobades familiars. Però no cal saber-ne, per veure la pel·lícula i valorar-la, encara que hi hagi detalls que, de forma inevitable, se'ns escapin, perquè en el mon del joc gairebé professional, segons ens explica el protagonista, hi ha elements que tenen un gran paral·lelisme amb la vida, més enllà de les taules de joc.

El protagonista juga amb metodologia, amb rutina precisa, no vol tenir guanys excessius, no vol ser massa conegut, pot perdre, si cal. És maniàtic en molts aspectes i també és un solitari, fins que no s'ensopega amb els altres dos personatges rellevants de la història ja que el quart, interpretat per Dafoe, té poca presència real. L'home porta uns tatuatges a l'esquena i els braços que, gràcies a les informacions llegides, sembla que tenen a veure ab la providència i la gràcia. Hi ha molta religió en el rerefons de les pel·lícules del director, per la xarxa es pot trobar un gran nombre d'informació en aquest sentit. Una religió que té el recurs de la redempció, del penediment, de l'expiació de la culpa.

El protagonista s'ensopegarà, en una xerrada del botxí suprem, que viu molt bé, amb un jove al pare del qual la feina d'embrutit torturador, que també havia fet el protagonista, amb un nom reinventat que evoca revenges justes,  va enfonsar i destruir. El noi té la intenció d'acabar amb el botxí, tot i que ja sabem que quan mor el gos no mor la ràbia, en ocasions fins i tot es propaga més a gust. Pel mig, una noia inevitable i bonhomiosa, una altra professional del mon del joc en una tasca, com si diguéssim, de relacions públiques. El jove incitarà el gran a intentar salvar-lo de la destrucció, retornant-lo a una vida familiar i convencional, amb futur. Sembla, fins i tot, que la història pot tenir un final, si no feliç, amable. Però el director no ens deixarà tranquils, la violència té la seva atracció i el revanxisme i l'odi no son senzills de superar. L'esperança final, que n'hi ha una mica, és feble i ambigua.

Tot plegat en un mon d'ombres i llums nocturnes, espais inhòspits i poc acollidors, hotels amb habitacions que el protagonista reconverteix en un intent d'aconseguir una mena d'asèpsia vital, habitats. per personatges desarrelats, diversos, anònims. I, això sí, flashbacks emboirats que ens acosten als malsons del protagonista, tortures, sang, brutícia i desolació. No sé dir si la pel·lícula m'ha agradat o no, en molts casos això de m'agrada o no m'agrada no té sentit. Ara, de vegades, es fa servir allò recurrent de és una experiència. I menció apart pel que fa a la música i als sorolls, crits, gemecs, sospirs, que ens immergeixen encara més en una mena d'angoixa que, en alguns moments, pot cansar als qui no tinguin paciència o no siguin seguidors devots del director. El pitjor de tot és que aquest mon de malson és ben real i pel que fa a les barbaritats que s'hi esdevenen, la pel·lícula encara es queda molt curta. 

2 comentaris:

Allau ha dit...

Jo també la vaig trobar interessant sense acabar del tot satisfet. La connexió entre el món del joc i les tortures em sembla una mica remot.

Per cert, qui va ser a Afganistan és el pare del noi, que es va acabar suïcidant.

Júlia ha dit...

Cert, no m'he exlicat bé, ara ho arreglo.