2.1.22

RÚSSIA AL COR I EL BON PERIODISME LITERARI

 


Hi ha una anècdota sobre Churchill que ignoro si és o no real però, que, en tot cas, resulta adient a moltes circumstàncies, expliquen que en preguntar-li coses sobre els francesos i com eren va respondre què no ho sabia, que n'hi havia molts i no els coneixia pas tots. Això ho podia  haver aplicat, fins i tot, a ell mateix i els anglesos, la realitat humana es molt diversa i cada vegada em sobta més com ens identifiquem amb genèrics com ara els catalans, els espanyols, els mestres o la gent. Encara pitjor, hi ha qui després de quinze dies de viatge turístic per on sigui ja sap com son els d'allà.

El periodista Manel Alías ha passat set anys a Rússia, on va anar a raure de forma una mica atzarosa. Set anys de vivència i convivència poden oferir ja una visió diversa i eclèctica del país i de la seva gent i ha escrit un llibre de gairebé cinc-centes pàgines que té la grapa i la intel·ligència de no pontificar, i d'explicar-nos més aviat el que veu que no pas el que pensa. Un llibre molt ben escrit, que m'ha sabut greu acabar, al nivell del millor periodisme nostrat i internacional que, amb el temps, penso que esdevindrà tot un clàssic a l'hora de reflexionar sobre un present que aleshores ja serà el passat.

Alías ha treballat al país, s'hi ha enamorat, ha format una família mig russa i ha tornat aquí perquè, ens agradi o no haver-ho de reconèixer, amb totes les limitacions i mancances de la nostra petita pàtria, catalana o espanyola, com vulgui cadascú, aquí vivim força bé una gran majoria de gent, de moment.  I, a més a més, el clima també compta. En un antiquíssim acudit, crec que de Chumy Chúmez, un pobre atrotinat manifestava que tenia ganes de tornar al sud per no passar res més que gana. Un noi -de la meva edat-, quimic, que vaig conèixer a les classes de dibuix i que durant tota la vida havia fet cooperació internacional, em va comentar una vegada, quan la Plaça de Catalunya era plena d'homes dormint al ras que, malgrat tot, estaven millor aquí perquè podien trobar amb facilitat, per exemple, aigua potable. No som conscients, tot sovint, dels nostres, potser no prou merescuts, privilegis materials.

El periodista Alías, tot i fer-hi referència, no insisteix massa en la seva pròpia biografia, tan sols quan cal. Ens passeja de forma magistral per uns paisatges complicats, explica el que veu, que és el que han de fer els bons periodistes. I és que tot sovint la ideologia traeix molt bons reportatges. Potser en algun moment no li donaria la raó, com quan manifesta, de passada, que consideraria injust comparar Stalin amb Hitler, en tot cas autors com Haffner, més grans, amb coneixement de causa, ho han fet. I, a nivell personal, m'inquieta molt més quan els grans disbarats s'han fet en nom de bones i generoses causes fraternals que no en el marc dels feixismes evidents i restrictius. En referència a Haffner, també periodista, darrerament els millors llibres d'història contemporània que he llegit son obra de bons periodistes.

Manel Alías divideix el llibre en capítols que es poden llegir gairebé de forma autònoma, de vegades fa alguna anticipació per generar expectatives, però sense abusar del recurs. Tot plegat fa que aquestes gairebé cinc-centes pàgines es llegeixin amb una mena de lleugeresa que cal agrair, i això sense perdre l'excel·lència literària. El periodista ens descriu paisatges, edificis, recorda la història més terrible sense pal·liatius d'aquests que intenten fer més tebi l'horror però, al mateix temps, ens presenta un munt de gent inoblidable, sobretot aquestes velletes resistents, resignades en ocasions però també d'un patriotisme a prova de qualsevol evident realitat que faci minvar el seu amor a la pàtria. Hi ha qui creu que la religió ha estat culpable de molts disbarats però jo crec que el patriotisme ha estat, gairebé, pitjor, tot i que valorar l'origen dels mals oblida que el problema és el tarannà humà, capaç del millor i del pitjor. Al capdavall religions i patriotismes son una construcció ben humana. El millor i el pitjor, com reflecteix la frase d'una jove activista russa que encapçala el volum, sovint van i han anat de bracet.

Els capítols en els quals l'autor ens explica la realitat d'aquell fred, tan llunyà per nosaltres, que quan baixem sota zero ja ens congelem, d'aquells paisatges immensos i poc poblats son extraordinaris. Ens admira l'amor rus per la poesia, per la música, l'instint de supervivència en mitjans hostils i la capacitat per entomar una història contradictòria, terrible en molts aspectes i unes guerres que fan que les dels nostres avantpassats semblin poca cosa, malgrat tot. 

En algunes promocions he llegit que l'autor trenca els esquemes de la Rússia que crèiem conèixer. Personalment, ja no crec conèixer a fons ni el meu barri, tots els meus esquemes vitals s'han anat esberlant amb el pas del temps i la perspectiva sobre la realitat. Tot i que, és clar, he cregut en molts esquemes i tòpics, al llarg de la vida. Religiosos, polítics, sentimentals... Per a tot cal envellir i de vegades penso que això que en diuen la memòria històrica és una mena de trampa per a les noves generacions, que contribueix a la dificultat per fer allò que en castellà en diuen borrón y cuenta nueva. 

Encetem aquests dies un nou any, el recompte del temps és una convenció com qualsevol altra i jo més aviat he comptat el temps per cursos, a causa de la meva professió. Quan era adolescent, en aquells anys del primer West Side Story creia, de bona fe, que tot millorava a nivell mundial. Que les guerres eren en perill d'extinció, aquí i a les antípodes. Que la pau mundial era cosa de dies i que les noves generacions, com la meva, tindrien el mèrit d'haver-la aconseguit,  com a Incerta Glòria una de les seves protagonistes recorda l'entusiasme juvenil republicà que feia creure en un esdevenidor meravellòs. Tot i algunes millores evidents, al menys en una part del mon, i el que ha representat per a la transparència sobre la realitat l'extensió de les xarxes socials, per més que inquietin als dogmàtics les seves possibilitats,  hi ha moltes tragèdies que es fan i es desfan i mai no estem prou vacunats, ni dels virus ni les tragèdies col·lectives empeses per il·luminats dogmàtics i gens empàtics.

Aquest llibre sobre Rússia ha estat, per a mi, una gran lectura, que recomano, tot i que fa temps que m'havia proposat no recomanar res. La contradicció i la incoherencia potser formen part de la nostra genètica. Malgrat parlar-nos d'un país gran, fred i llunyà, aquesta visió entranyable i lúcida de la Rússia de Putin ens ofereix una visió magistral de l'ànima universal dels humans, si és que es pot parlar d'una cosa tan abstracta i imprecisa. Alías ens explica les coses amb una difícil objectivitat i, sobretot, amb bondat i tendresa. És la mirada d'una persona preparada, encara força jove, i, segurament,  en un moment de plenitud personal i professional, cosa que també compta, a la vida.

2 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

No en sabia res de MANEL ALÍAS, però després de llegir la teva critica el llibré esdevé molt interessant. Llàstima que hagi deixa't de llegir en paper.
No aconsegueixo superar-ho, a veure aquest any nou.

Salut

Júlia ha dit...

Ep, Francesc, això no és excusa, tot està en ebook o semblant. Jo vaig alternant.