POSAR FIL A L'AGULLA I PASSAR EMBASTES

 

Font de la imatge: https://micarrerauniversitaria.com/c-moda/modista/

El sastre grec de Tailor em va evocar un munt d'imatges del passat, relacionades amb el mon de la costura. Com en tants altres oficis, els homes, molts d'ells, ocupaven una mena d'escalafó superior, fins i tot en una feina que era, aleshores, tant de dones. Durant anys i panys la majoria de persones que triomfaven en camps suposadament femenins eren homes: cuina, perruqueria, costura... I encara passa, agradi o no.

La costura i les labors s'han recuperat, en part. Fa anys eren matèria obligada en els estudis femenins de batxillerat, per exemple, i matèria gairebé exclusiva en els estudis no qualificats, allò d'anar a costura a aprendre de lletra, vaja. En acabar el batxillerat et feien presentar una canastilla, un equip de nadó amb xambreta, bolquers i coses així. En l'actualitat es fan campanyes per tal que les noies triïn carreres científiques però es fan molts pocs esforços per tal que els nois triïn carreres en els quals, per motius diversos, el personal majoritari és femení, sobretot carreres tipus filologia però també hi ha majoria femenina en el mon de la restauració d'obres d'art i coses així. Per no parlar de l'educació, sobretot en els primers nivells. 

El tema de la filosofia ha tornat a incidir en com es construeixen i deconstrueixen els currículums escolars. I, a més a més, els constants canvis de plans d'estudi han perjudicat molt les matèries més humanistes. La carrera d'Humanitats, un calaix de sastre molt interessant (calaix de sastre, no de modista, he, he) també té majoria femenina i s'orienta, en molts casos, vers la gestió cultural, o sigui, més que res, al turisme de consum.

Potser no es pot fer res en contra de les tendències i des de sempre que ens venen les motos educatives com convé al sistema. A banda d'aquestes elucubracions que em venen al cap, el mon dels sastres d'altres temps m'evoca, sobretot, un sastre mític, que s'anunciava per la ràdio i tot, Poveda, de la plaça del Pes de la Palla. La família pertanyia a generacions de cosidors i cosidores, crec que encara hi ha alguna botiga de roba dels descendents, dedicada, però, a roba per a dones, més que res.

Per a un treballador un traje havia de durar tota la vida i es feia servir en ocasions especials, casaments, comunions, enterraments... Però els nois elegants també duien americana i corbata per anar a ballar. A les fotografies antigues, que es feien, sobretot, amb motius importants, la gent va ben vestida. Una vegada algú jove d'avui, en veure pel feisbuc una fotografia antiga del meu barri, amb una colla de jovent endiumenjat, va comentar que devien ser rics. Doncs res de res, eren pobres. A les fotografies de barris de barraques, fetes amb motius festius, la gent va mudada. La roba es cuidava molt, havia de durar, es feia i refeia i s'arranjava si la gent s'engreixava o si les criatures creixien.

Per la ràdio del meu temps emetien un anunci entranyable, que crec que tenia variació femenina i masculina, car els sastres també feinen vestits jaqueta per a senyores o abrics. Una persona li comentava a una altra l'abric tan maco que portava i li preguntava si era nou. La de l'abric maco deia que no, que estava reformat i girat de l'inrevés per Poveda sastre, i li donava l'adreça, la de Pes de la Palla.

A la plaça del Pes de la Palla, situada en un indret envoltat d'establiments de dubtosa anomenada, per cert, es podia veure, des del carrer, els balcons oberts i l'obrador on cosien el sastre i els seus ajudants i ajudantes. M'encantava contemplar, des de la Ronda, aquella imatge, que va durar molts anys. 

A casa meva tan sols havien anat al sastre en ocasions especials. Molts sastres tenien botiga pròpia encara que treballessin a mida. Durant uns anys era habitual que en els aparadors de les sastreries hi posessin acudits emmarcats, cosa que era un ganxo per als qui passaven pel davant. 

Pel que fa a les modistes, eren un altre nivell però també hi havia nivells diferents, algunes arribaven a treballar per cases de categoria o muntaven negocis de més volada, llogant aprenentes i cosidores. Moltes d'elles, el mateix que les perruqueres, treballaven a casa, on s'havien muntat un talleret. Els vestits s'anaven a emprovar i, la majoria, tenia revistetes amb figurins, per triar el que volies. Sovint tenien una petita ràdio al costat de la màquina de cosir i a mi em semblava que aquell mon era ideal, autònom, lliure. Avui hi ha moltes dificultats per muntar un negociet propi, cosa que fa molt mal a l'economia i a l'empreneduria. I és que avui empresari és una mena de penjament i tothom és emprenador o emprenadora. 

La literatura i el cinema han tornat a posar de moda relativa les cuineres, les modistes. Sovint les modistes imaginàries triomfen, en aquests relats. La realitat era molt més dura, és clar, al menys, de forma majoritària. Les modistes de barri no podien cobrar gaire i quan es veien obligades a cosir a preu fet, com deu passar avui amb tanta gent de tot el mon, la cosa es convertia sovint en explotació descarada. 

Saber cosir bé no estava a l'abast de tothom malgrat que les escoles de noies fessin del tema matèria obligatòria. En aquest tema i en l'esport i la gimnàstica sempre vaig ser una nulitat, cosa que m'empipava molt. Hi havia nenes a l'escola que, ja des de petites, feien labors netes, polides i cosides amb una grapa excel·lent. La monja de les labors era gran i rondinaire, tot i que bona dona, i un dels penjaments que ens amollava, a les cosidores maldestres, era bunyolera. Les monges estaven empipades perquè, per a les labors del batxillerat els obligaven a llogar gent de la inefable Secció Femenina quan elles eren especialistes en el tema.

En el passat hi havia moltes botigues de retalls de roba, una de les més populars va ser El nido de los retales, al meu barri. Hi venia gent de tot arreu. El carrer Tallers, de Barcelona, abans d'estar dedicat al sector dels discos havia estat el carrer de les modistes i moltes botigues venien materials diversos per al seu ofici, un element que m'encantava era aquell guix de marcar la roba. 

Vaig intentar allunyar la meva frustració costurera apuntant-me un any a aprendre a cosir a casa d'una modista del barri de Sant Antoni. Era una senyora molt simpàtica, hi anaven moltes noies, l'ambient era divertit i agradable, i vaig arribar a fer-me un parell de vestits, amb penes i treballs, però sense millorar gaire, la veritat. Com totes les feines, quan es fan a gust i amb una certa facilitat, cosir si teniens una certa gràcia resulta gratificant però si no és així és una creu, tot i que admeto que tot es pot aprendre i que la pràctica ajuda força.

La modista pedagoga, al costat del portal de la casa de pisos, per fer-se publicitat, havia instal·lat un aparadoret amb un armari de vidre a l'interior del qual hi havia un petit maniquí amb un vestidet, m'encantava. Avui les normatives no deixen fer aquesta mena de publicitat, llàstima. A l'Escola de la Dona, on assisteixo des que em vaig jubilar a dibuixar i pintar, hi ha moltes assignatures relacionades amb aquestes tasques per a les quals no tinc grapa, brodats, costura, artesania de molts  tipus... També fan uns estudis de moda, molt valorats. L'alumnat posa, en ocasions, mostres del que fa en uns expositors dels passadissos i encara contemplo amb enveja aquelles meravelles. 

Quan l'escola primària es va modernitzar una mica i es va començar a barrejar nens i nenes, es feia cosir, en centres avançats, a tothom, i fer coses com ganxet o mitja però ara em temo que aquestes activitats han gairebé desaparegut del mapa, amb poques excepcions. En aquest camp també hi ha modes, com ara el patchwork, i, com sempre, la majoria de persones que el practiquen son dones, algunes de molt creatives, el mateix que en les puntes al coixí, una altra activitat recuperada durant les darreres dècades, tot i que a les mostres de puntaires tot just t'hi trobes un parell de senyors entre centenars de dames.

Hi ha qui creu que activitats com escriure poemes o novel·les té més mèrit que no pas cosir o fer ganxet però les fronteres entre l'art i l'artesania son subtils i, en molts casos, elitistes o falses. Tot és relatiu. Potser, al capdavall, és que homes i dones tenim aficions diferents i el tema té algun component genètic que va més enllà de la cultura i els costums, però crec que no és ben bé així. El que fan o han fet les dones sempre es troba en un graó per sota, en la consideració social, en ocasions, fins i tot, per part de les mateixes dones. I els oficis com la costura a preu fet acaben, com la cura de la gent gran o la neteja, passant a les noves capes de població que arriben i que tenen necessitat de fer el que sigui per sobreviure o per millorar les condicions de vida. En el camp dels homes la cosa s'esdevé en el camp dels paletes, al qual, per cert, les dones tampoc no han tingut massa interès a accedir. 

Els costums i les dèries evolucionen i canvien i valorar una feina per damunt d'una altra, ens agradi o no, té molt a veure amb els diners que es guanyen o que es poden guanyar i no pas amb l'habilitat personal, la creativitat o la suposada vocació realitzada. El poc que vaig aprendre a cosir se m'ha complicat amb els anys i la minva inevitable en la visió, i és que Santa Llúcia ens pot conservar la vista, però fins a cert punt, és clar. Una santa molt surrealista, per cert, això de treure't els ulls per evitar el desig sexual d'un gambirot amb poder és quelcom molt poc recomanable, la veritat.