DIJOUS SANT I DIA DE LA REPÚBLICA, EVOCACIONS SENSE NOSTÀLGIES INÚTILS

Avui, Dijous Sant, dia en el qual la gent de la meva generació, al menys una bona part, anava a 'seguir monuments', o sigui, d'església en església a mirar els muntatges fets amb palmons i palmes que commemoraven l'Eucaristia. El millor de tot plegat era l'olor de farigola, a les portes de les esglésies les gitanes venien ramells d'aquesta planta i, a més a més, alguns aparadors mostraven mones espectaculars i això animava la tendència tràgica de les celebracions.

A moltes cases hi havia, al menjador, alguna reproducció barateta, una estampa gran, de fet,  del Sant Sopar, un sopar d'homes que ha tingut una gran trascendència i que es va acabar malament, malgrat la germanor que traspuen les imatges. Un entreteniment era cercar Judes, amb la seva bossa amagada, més lleig i ajupit que la resta. 

Avui també fa anys de la proclamació de la República i sempre em ve al cap el famós fragment d'Incerta Glòria. Més que de República el text m'evoca els inevitables entusiasmes juvenils que tots i totes hem viscut en algun moment, pel motiu que sigui, els primers Onze de Setembre, les manifestacions del 'Procés', contra alguna guerra... Com els protagonistes del fragment de Sales, de jove pots arribar a pensar que has vingut al mon per canviar-lo i que la gent d'abans eren una colla de rucs irresponsables.

I també, tal dia com avui, em ve al cap el famós 'corrido' del malaguanyat Guti Cárdenas, la meva mare el cantava ja que quan era petita el tocava un cec, en un orguenet, pel Raval. En aquella època no tenien ràdio, encara. Els humans i les humanes hauríem d'estar ben escaldats pel que fa als entusiasmes col·lectius però, res de res. Fa angúnia recordar com van acabar, la República i Guti Cárdenas. 

En tot cas encara em sorprèn que el tema republicà no suri amb més insistència. Malgrat els molts errors que es van cometre i com va acabar el tema, em sobta que es reivindiquin personatges i fets però no s'insisteixi molt més en la recuperació d'aquella república i de les seves bones intencions i excel·lents projectes impossibles. Tenim molta tendència a la queixa i la crítica als polítics de tota mena però poca tirada a mirar les coses en positiu i proposar allò que pugui ser possible, en lloc de fer volar colomets a dojo. 

De tota manera, ai, tota glòria és, sempre, ben incerta.

Joan Sales

Incerta glòria

¡Era una època exaltant aquella primavera de 1931! ¿N’hi haurà mai més cap de tan primavera com aquella? En Lluís i jo i tu i tots nosaltres, els estudiants revolucionaris, ens havíem trobat al palau de la Generalitat el 14 d’abril aquella tarda inoblidable, quan el coronel Macià proclamà la República Catalana; ¡quins cabells més blancs i quins ulls de poeta els del vell coronel conspirador, com se li humitejaven cada vegada que sortia a la balconada per saludar la multitud que s’atapeïa a la plaça de Sant Jaume! Tots érem germans aquells dies, no hi havia més que catalans; els cabells blancs d’un vell coronel i els alegres colors d’una bandera que era des de segles la de tots i a tots ens unia havien fet aquell miracle; ¡com espetegava al vent de primavera, quina alegria a tots els ulls, com podia aquella bandera lluminosa fer-nos sentir tots fills de la mateixa gran família! ¡Quina glòria la d’aquell 14 d’abril! Tot el país feia olor de farigola florida, de terra que surt d’una llarga hivernada; i nosaltres, tan joves i tan lliures, ¡amb la sensació que no ens havia calgut sinó venir al món per fer-lo canviar! ¿Qui ens hauria pogut posar la brida? ¡Tota la terra feia olor de farigola, de Pasqua de Resurrecció! Era la glòria d’un dia d’abril i aleshores no sospitàvem que fos tan incerta; qui podia pensar-se que aquella alegria excitant acabaria cinc anys després en la més absurda de les carnisseries...

CORRIDO REPUBLICANO (Guti Cárdenas)

https://www.youtube.com/watch?v=H-4ZEw38al8