IGUANES MÍTIQUES

 

Una d'aquestes tardes ensopides i plujoses, en no sé quin canal, em vaig ensopegar amb La nit de la iguana. Amb el pas del temps la literatura i el cinema del passat van aplegant imaginari sentimental, de forma inevitable. No recordo haver vist la pel·lícula al cinema convencional però sí que recordo el seu lligam amb un esdeveniment que, en el seu moment, em va semblar una meravella de la tècnica moderna, va ser la primera vegada que em vaig gravar una pel·lícula al primer aparell de vídeo que vam tenir. En aquella època tot plegat resultava una mica complicat i més d'una vegada em vaig equivocar d'horari o vaig perdre una gravació perquè l'horari d'emissió va variar. En aquest cas, però, tot va sortir bé.

Encara treballava, aleshores, i vaig comentar a una companya que havia deixat el vídeo a punt. Ella recordava la pel·lícula com a molt pujada de to, molt forta, com deien en el passat. Sobretot recordava l'Ava Gardner a dins de l'aigua amb aquells dos nois que li toquen les maraques.  L'endemà mateix, quan ens vam veure, després de recuperar la cinta, ella em va confessar que s'havia decebut i que, amb el pas dels anys, allò pujat de to havia esdevingut aigua de figues. Que la pel·lícula, en el seu temps, els prometedors anys seixanta, devia impressionar, m'ho ha confirmat una amiga que recorda que hi havia gent gran que va sortir de la sala en algun moment, indignada.

Avui, com és lògic, tot allò ens fa somriure. Per a veure cinema polític i fort de veritat havies de passar la frontera. I si alguna cosa arribava, amb l'apertura tímida d'aquells anys, podia ser que les tisores hi haguessin fet algun disbarat. També es va inventar allò de l'art i assaig per fer passar bou per bèstia grossa i per a l'alegria dels cinèfils incipients. Cal dir que les pel·lícules basades en obres de Tenesse Willians ja eren una garantia d'agosarament. L'argument, per a la gent del present, pot semblar una mica erràtic perquè hi ha una tendència a deixar de banda el rerefons filosòfic, avui els temes religiosos no ens motiven com abans ni tenen el mateix pes. Hem admès que Déu, per a molts de nosaltres, no existeix, ens hem alliberat de maldecaps i pecats originals i el mon no s'ha enfonsat, però també hem hagut d'assolir més inseguretat. Pel que fa a l'erotisme, ja hem vist de tot i més, tot i que diria que hi ha una mena de subtil retorn a una mena de complicat puritanisme que va molt més enllà del tema sexual, fins i tot.

La pel·lícula la va dirigir Huston, poca broma, i el repartiment era de categoria: Burton, a l'època de la seva tòrrida relació amb la Taylor, cosa que desvetllava molta tafaneria, Ava Gardner, ja una mica grandeta però més guapa que mai, Deborah Kerr, en un dels seus papers tirant a mística reprimida, els quals poques vegades va aconseguir defugir. I Sue Lyon, encasellada en allò de la Lolita pecaminosa. Lyon va tenir una vida complicada, molts matrimonis, poques oportunitats per aconseguir papers rellevants quan va anar fent-se més gran. Finalment es va estabilitzar i retirar i no va voler saber res més de periodistes ni pel·lícules, una mica com la iguana protagonista es va alliberar del pes mediàtic i va tocar el dos. Tot i que, com a la iguana de referència, encara que ens alliberem sempre ens resta un tros de corda al coll, ep.

La pel·lícula, avui, conserva una estranya màgia poètica, més enllà de l'argument concret, és una pel·lícula, com moltes de Huston, de gent perdedora i erràtica, que al final, més o menys i no pas sempre, sobreviu com pot. He vist que fa poc en van fer la versió teatral al TNC, que no vaig arribar a veure. Tenesse Williams, tot i els seus èxits, en el teatre i en les adaptacions al cinema i la televisió, va ser un home tímid, trist i turmentat, com tants homosexuals de la seva època, a més de temes familiars que el van abocar a l'alcoholisme, encara  no se sap si la seva mort va ser, o no, un suicidi. 

Ahir feien al segon canal un altre èxit de Williams, Un tramvia anomenat Desig. No la vaig mirar, tenia son i me la sé de memòria, però potser ho faré avui per contemplar de nou el Marlon Brando en samarreta i reflexionar sobre la seva complexa personalitat. L'any 2000 vaig veure una versió al Romea, força interessant, amb la Vilarasau, l'Àurea Márquez i el Marc Martínez, de tot fa un munt d'anys. 

Tot i la gran distància d'època, de tarannà i de manera de viure, Williams, en alguns detalls, tot i que admeto que la comparació és agafada pels pèls, em fa pensar en Guimerà. Passions repartides entre grups de tres personatges inoblidables i poca relació amb la vida real dels autors, sexe i violència, més soterrada en Guimerà, per raons òbvies, i el tema de l'homosexualitat surant per algun racó, de forma més explícita en l'autor americà que, si no era català, era d'aquell sud vençut que arrossegava ferides antigues. En tot cas, ambdós formen part del nostre imaginari de forma irreversible.