UNA MARE COM TANTES ALTRES I LA GUERRA QUE SEMPRE REVIFA

Fa uns dies, en aquest canal Verdi que ens ofereix títols remarcables, em vaig ensopegar amb una excel·lent pel·lícula que no havia vist: Kabei, la nostra mare. Em va semblar una meravella, aparentment sense massa pretensions, i que incideix en un tema que en ocasions resulta incòmode, el pacifisme militant i les seves conseqüències en moments complexos. I el paper de les dones anònimes que es limiten a lluitar per sobreviure i per protegir els fills.

Una família tranquil·la i feliç, la mare mestra i el pare, professor universitari, amb dues nenes, va patint el trasbals de la deriva bel·licista i agressiva lligada al patriotisme japonès d'abans de la guerra. El pare, d'idees comunistes o, més aviat, humanistes, és empresonat. Ja no tornarà a casa. Les imatges més dures que veiem son les d'aquest pobre pare, empresonat i malalt en una presó infecta, escrivint i rebent cartes que li arriben censurades amb inquietants taques de tinta. 

Kabei, aquesta mare que pot ser el reflex de tantes mares de tot el mon, s'ha de fer càrrec de les filles, de la subsistència, amb l'ajuda d'una jove cunyada i d'un alumne del professor, una mica sord i maldestre. I, a més a més, topa amb la incomprensió del seu propi pare, inquiet quan veu que la gent el mira malament a causa de les idees del professor empresonat, considerat covard i traïdor. Kabei, malgrat el tarannà submís que té, no podrà evitar admetre que està d'acord amb la forma de pensar del seu home. 

El pobre i maldestre alumne, encateritat de la dona, a la qual admira, i amb un gran afecte per les nenes, admirables a l'hora d'entomar la situació, serà cridat a files, en esclatar la guerra, malgrat les seves limitacions auditives i no saber, per exemple, nedar. A les guerres, en general, sempre hi ha qui té clar que ha de 'lluitar per la pàtria, pels ideals, o pel que sigui' però una gran majoria de joves hi van obligats, per molts motius, a una lluita que sempre és menys ideal del que pot semblar quan les coses es mitifiquen. La carn de canó continua sent necessària, pel que sembla.

A Gran Bretanya un Museu de la Guerra va rehabilitar, fa anys, persones que havien patit molt pel seu pacifisme i rebuig a les guerres. Els desertors, prou que ho sabem, eren executats sense contemplacions. Paths of glory és una pel·lícula terrible on el tema és pot copsar amb tota la seva crueltat, va ser prohibida a França durant anys. En general ens sembla just ser pacifista quan les idees del contrari no ens fan el pes però quan sembla que es tracta d'una guerra justa i sovint s'arrossega la gent cap a una tragèdia encara més gran i sovint molt mal resolta o manipulada per les potències diverses, aleshores ja no sembla tan clar que no haguem d'anar a matar qui sigui o a tirar bombes i engegar guillotines. Covard o traïdor son insults recurrents, que van fer patir i fan patir molts homes. I també dones, és clar. El senzill fet de no voler participar en manifestacions per suposats ideals majoritaris ja genera conflictes personals. 

Les dones, quan les coses van mal dades, a més a més de suportar l'enemic i estar exposades a coses com ara les violacions, han de fer bullir l'olla. Però els homenatges, després, seran pels grans herois, la lluita armada, en segons qines circumstàncies, encara té la seva enganyosa brillantor.

Hi ha escenes colpidores, com quan han d'anar a cercar el cadàver del pare i celebrar uns funerals discrets i vergonyants. Podem pensar que en molts casos ni això no és possible per a molta gent. La pel·lícula acaba amb la mort de la mare, envoltada de la seva família, i que manifesta, en morir, que no vol retrobar els éssers estimats a cap altre hipotètic mon celestial sinó en aquest, en el mon real que, de fet, li han robat amb la mort de les persones properes. La seva cunyada morirà a Hiroshima, a causa de les radiacions. L'alumne enamorat morirà en un vaixell farcit de soldats jovenets i mors de por, mal equipats i desesperats. 

El director d'aquesta pel·lícula, Yoji Yamada, ha fet moltes bones pel·licules de samurais però a mi m'agrada molt més el cinema japonès intimista, familiar,  sense lluites ni grans herois. Yamada, que crec que no és, encara, dels directors japonesos més coneguts, té ja noranta anys i continua treballant. A la pel·lícula hi trobem un planter de grans actors i actrius, amb el pal de paller de Sayuri Yoshinaga, actriu i activista, molt estimada al seu país. Va rebre molts premis, aquesta història una mica diferent, que ens mostra, una vegada més, i sense que serveixi, per ara, d'escarment moralitzant, l'absurd de les guerres, en general. 

La història parteix de l'autobiografia de Teruyo Nogami, ajudant de Kurosawa i dona important del cinema japonès, encara viva, amb més de noranta anys, i menys coneguda del que mereix. Malgrat la duresa de la història totes les situacions estan amarades d'una poesia molt especial. I, més enllà del Japó i la seva història, és aquesta, de fet, una mena d'història intimista de la 'mare universal'. No totes les mares son així, és clar, però gosaria dir que una gran majoria, aquí i a les antípodes, encara s'assemblen a Kobei.