EL CERCO, NOSALTRES, I LA BARCELONA DE MITJANS DELS CINQUANTA

 

El darrer divendres, a les sessions de cinema de la BiblioMusiCineTeca, van passar El Cerco. És una pel·lícula amb molta mitologia al damunt, que ja he vist un munt de vegades però que, malgrat les limitacions i condicionants, tan sols per retrobar la Barcelona de la meva infantesa, més reinventada que recordada, te un pes important en el meu imaginaris sentimental.

No sé si en algun moment la vaig veure al cinema, és possible, però aleshores no em devia agradar gens. Anys després la vaig veure per la televisió i també crec que està penjada per la xarxa. En el temps de les cintes de vídeo pioneres el meu germà tenia la santa paciència de gravar els fragments de pel·lícula on sortia Barcelona. Més endavant BTV va endegar el seu cicle imprescindible sobre cintes rodades a la ciutat, amb repetiticions de tant en tant. I també al segon canal l'han recuperat i comentat més d'una vegada.

Hi ha una escena emblemàtica per a mi, a causa del paisatge urbà que es pot veure, els atracadors surten de la plaça d'Espanya i fan tot el trajecte del Paral·lel. Un Paral·lel encara amb edificis de poca alçada, poc trànsit i algun carro menat per cavalls o mules. Aquestes pel·lícules acaben per esdevenir documentals imprescindibles, amb el pas del temps.

S'ha comentat sovint que l'atracament s'inspira en fets del maquis urbà, i això es diu en sentit pejoratiu per al director, cosa que em sembla injusta. Es feia el que es podia i et deixaven. També hi ha qui pensa que els atracadors son massa violents. No entraré en consideracions d'aquest tipus, avui s'ha estés la idea de l'heroi sacrificat i honest, d'una peça, vaja, enfrontat al poder pervers per motius ideològics i que no ha matat una mosca si no calia. També s'ha ironitzat sobre uns gàngsters que semblen de Chicago, massa encarcarats. Jo, considerant l'època i les possibilitats, la trobo una molt bona pel·lícula. L'Alain Delon, anys després, encara era més encarcarat, fent d'atracador europeu.

El director va ser el català Miquel Iglesias (1915-2012), cinèfil des de petit, que es va iniciar en el teatre a l'Orfeó de Sants, on va conèixer la seva dona, que col·laborava amb ell. Va viure molts anys i va treballar tant com va poder, jo crec que aquesta és una de les seves millors pel·lícules. Aquella gent tenia una intuïció extraordinària i una gran habilitat per aprofitar els exteriors. El repartiment és bo, professionals de l'època, José Guardiola, l'actor murcià amb cara de mal geni que tants bons actors va doblar, Ángel Jordán, Induni, Francisco Piquer, a qui fa poc encara vaig retrobar en un antic Estudio 1 fent del Torval de Casa de Nines... Emili Fàbregas, el senyor Dalmau de la Campanya Benèfica, fent de metge corrupte i pessetero. Fleta, l'actor, que semblava especialitzat en fer de polícia. Les senyores tenen poc paper, la guapíssima portuguesa Isabel de Castro, fent de dona de vida dubtosa, de bon cor i enamorada de l'atracador masclista i abusador, Carmen de Ronda, fent de noia ingènua però no pas tonta, una actriu que no es va prodigar gaire, Mario Beut, molt jovenet, Consuelo de Nieva, molt coneguda en el mon del teatre, fent ja de mare preocupada... I els que em deixo.

El Cerco, amb tots aquests atracadors de poca traça que acaben per anar caient d'un en un, evita amb grapa l'excés de moralina inútil. Algunes de les pel·lícules d'aquells anys acaben fent una mena de proclama de les virtuts professionals de la polícia, com passa a Apartado de Correos 1001, per exemple. Aquesta és una narració lineal, no se'ns expliquen causes ni motius i el tràgic final, que ja et veus venir, et deixa amb el cor encongit. És clar que hi ha una intenció lligada a les exigències morals de l'època, els dolents acaben malament, no podia ser d'una altra manera. 

Aquesta pel·lícula, com moltes altres d'aquells anys, no la puc jutjar, avui, des d'un punt de vista cinèfil. O, si ho faig, he de tenir en compte el que es podia i no es podia fer i el car que era tot. Iglesias, que va morir molt gran, va rebre un merescut premi de la Generalitat el 1990. Tots els seus arxius i materials, que tenia molt ben classificats, van anar a parar a la Filmoteca. Va arribar a fer televisió en català, dirigint vuit capítols de la sèrie 'D'un temps, d'un país', un d'aquells programes extraordinaris fets amb pocs diners que ens oferia televisió espanyola en els seus espais en català de la segona cadena i que em produeixen admiració incondicional. 

Iglesias va treballar sovint amb una sabata i una espardenya, al servei de diferents productores,  i va incidir en tot tipus de gènere, també en el pseuderòtic del destape, en el western i en el terror, amb Naschy fent d'home llop. La seva darrera pel·lícula va ser Barcelona Connection, el 1989, amb Maribel Verdú i Jordi Mateu. Pels que diuen que ara la ciutat està malament que contemplin, en aquesta pel·lícula, com se la campava la màfia pels nostres verals, ja aleshores, al menys en la ficció cinèfila la ciutat era el centre neuràlgic de la delinqüència europea, sort que per les Olimpíades ho van arranjar una mica. En aquesta pel·lícula hi surt un munt de gent coneguda i Mateu defensa prou bé la llei i l'ordre, considerant les circumstàncies, tot i que, és clar, no és Conrado San Martín.