CURIOSITATS CINÈFILES I TRENS PERILLOSOS

 

A la sessió de cinema d'avui de la BiblioMusiCineTeca he tingut ocasió de veure Pánico en el Transiberiano, pel·lícula que ha conegut d’altres títols, com ara Horror Expres. És de l’any 1972, una coproducció anglo-espanyola de sèrie B però en la qual podem trobar uns quants elements interessants i, fins i tot, sorprenents. La pel·lícula la va dirigir Eugenio Martín (1925-2023), guionista i director, ajudant de gent important, condicionat per l’època i les possibilitats al seu abast. No va tenir èxits destacables però algunes pel·lícules seves, com aquesta, han assolit amb el temps un estatus de culte que pot costar d’entendre si ens deixem endur per prejudicis cinèfils.

El que sobta més és el repartiment, extraordinari. Un dels motius del passi d’avui ha estat recordar Sílvia Tortosa, actriu sovint mal aprofitada. I a la pel·lícula hi trobem Christopher Lee, Peter Cushing, Telly Savalas, Alberto de Mendoza, Julio Peña, Alberto de Mendoza i uns quants més nacionals i internacionals, immergits en una història que pot semblar surrealista però que no esta tan lluny del tema d’Alien, per exemple. En aquells anys setanta el cinema patia una certa crisi i molts grans actors acceptaven de forma professional treballs que ens poden sorprendre. Martín va comptar també amb James Mason, Lee Van Cleef i Gina Lollobrigida a ‘El hombre de Río Malo’, un d’aquells westerns de l’època, fets amb pocs mitjans i molta imaginació.

Un dels guionistes, Arnaud d’Usseau (1916-1990) va ser un guionista de sèrie B però va fer també d’altres coses molt interessants. Va estar obligat a declarar en tot el lamentable tema de la cacera de bruixes i es va negar a respondre preguntes. Va acabar per marxar cap Europa i en tornar als Estats Units va ensenyar guió a la Universitat de Nova York i a d’altres centres.

La pel·lícula té moments d’humor subtil i molts moments de gran guinyol, amb uns efectes especials tan maldestres que poden fer riure. Es van aprofitar elements d’altres pel·lícules, com ara la maqueta del tren on s’esdevé la història. Però, per altra banda, els actors i les actrius, tot i que les dames tenen poc paper, en general, i Tortosa i Helga Liné fan d’allò que en deien ‘floreros’, estan tots excel·lents. Christopher Lee, elegant i ben plantat i Cushing al seu costat, com en tants altres títols que van compartir. Expliquen que Cushing estava molt trist, feia poc que havia perdut la seva dona, encara jove. Tots dos molt ‘anglesos’, fins i tot en algun moment quan se’ls diu que si no seran ells els monstres comenten ‘Nosaltres? Si som anglesos...’ 

La parafernàlia monstruosa, malauradament, no deixa gaudir del tot de les bones interpretacions, excel·lents per breus que siguin. Un actor que jo trobava molt interessant era Julio Peña, qui, precisament, va morir de forma sobtada poc després d’acabar aquesta pel·lícula. La seva dona era una altra gran actriu, Susana Canales, que el va sobreviure durant molts anys. Un dels espanyols del repartiment que encara és viu actualment és Angel del Pozo, amb aquells ullassos tan macos. I també hi retrobem, tot i que el fan durar poc, el ‘nostre’ Víctor Israel, condicionat pel seu inquietant físic i excel·lent actor. I em deixo molta gent interessant per comentar, afortunadament avui per la xarxa es pot saber 'gairebé tot'.

Pánico en el Transiberiano és avui una distreta curiositat que ja no ens fa por però, al capdavall, l’esquema argumental és el mateix de moltes altres pel·lícules i de molts llibres, la recuperació o aparició d’un ésser alienígena, perdut i retrobat de forma atzarosa al costat de casa, com si diguéssim. O més que no pas atzarosa, a causa de la tafaneria científica mal orientada. Voler saber massa, al capdavall, és un perill que els humans i les humanes no podem defugir mai del tot.

EL CERCO, NOSALTRES, I LA BARCELONA DE MITJANS DELS CINQUANTA

 

El darrer divendres, a les sessions de cinema de la BiblioMusiCineTeca, van passar El Cerco. És una pel·lícula amb molta mitologia al damunt, que ja he vist un munt de vegades però que, malgrat les limitacions i condicionants, tan sols per retrobar la Barcelona de la meva infantesa, més reinventada que recordada, te un pes important en el meu imaginaris sentimental.

No sé si en algun moment la vaig veure al cinema, és possible, però aleshores no em devia agradar gens. Anys després la vaig veure per la televisió i també crec que està penjada per la xarxa. En el temps de les cintes de vídeo pioneres el meu germà tenia la santa paciència de gravar els fragments de pel·lícula on sortia Barcelona. Més endavant BTV va endegar el seu cicle imprescindible sobre cintes rodades a la ciutat, amb repetiticions de tant en tant. I també al segon canal l'han recuperat i comentat més d'una vegada.

Hi ha una escena emblemàtica per a mi, a causa del paisatge urbà que es pot veure, els atracadors surten de la plaça d'Espanya i fan tot el trajecte del Paral·lel. Un Paral·lel encara amb edificis de poca alçada, poc trànsit i algun carro menat per cavalls o mules. Aquestes pel·lícules acaben per esdevenir documentals imprescindibles, amb el pas del temps.

S'ha comentat sovint que l'atracament s'inspira en fets del maquis urbà, i això es diu en sentit pejoratiu per al director, cosa que em sembla injusta. Es feia el que es podia i et deixaven. També hi ha qui pensa que els atracadors son massa violents. No entraré en consideracions d'aquest tipus, avui s'ha estés la idea de l'heroi sacrificat i honest, d'una peça, vaja, enfrontat al poder pervers per motius ideològics i que no ha matat una mosca si no calia. També s'ha ironitzat sobre uns gàngsters que semblen de Chicago, massa encarcarats. Jo, considerant l'època i les possibilitats, la trobo una molt bona pel·lícula. L'Alain Delon, anys després, encara era més encarcarat, fent d'atracador europeu.

El director va ser el català Miquel Iglesias (1915-2012), cinèfil des de petit, que es va iniciar en el teatre a l'Orfeó de Sants, on va conèixer la seva dona, que col·laborava amb ell. Va viure molts anys i va treballar tant com va poder, jo crec que aquesta és una de les seves millors pel·lícules. Aquella gent tenia una intuïció extraordinària i una gran habilitat per aprofitar els exteriors. El repartiment és bo, professionals de l'època, José Guardiola, l'actor murcià amb cara de mal geni que tants bons actors va doblar, Ángel Jordán, Induni, Francisco Piquer, a qui fa poc encara vaig retrobar en un antic Estudio 1 fent del Torval de Casa de Nines... Emili Fàbregas, el senyor Dalmau de la Campanya Benèfica, fent de metge corrupte i pessetero. Fleta, l'actor, que semblava especialitzat en fer de polícia. Les senyores tenen poc paper, la guapíssima portuguesa Isabel de Castro, fent de dona de vida dubtosa, de bon cor i enamorada de l'atracador masclista i abusador, Carmen de Ronda, fent de noia ingènua però no pas tonta, una actriu que no es va prodigar gaire, Mario Beut, molt jovenet, Consuelo de Nieva, molt coneguda en el mon del teatre, fent ja de mare preocupada... I els que em deixo.

El Cerco, amb tots aquests atracadors de poca traça que acaben per anar caient d'un en un, evita amb grapa l'excés de moralina inútil. Algunes de les pel·lícules d'aquells anys acaben fent una mena de proclama de les virtuts professionals de la polícia, com passa a Apartado de Correos 1001, per exemple. Aquesta és una narració lineal, no se'ns expliquen causes ni motius i el tràgic final, que ja et veus venir, et deixa amb el cor encongit. És clar que hi ha una intenció lligada a les exigències morals de l'època, els dolents acaben malament, no podia ser d'una altra manera. 

Aquesta pel·lícula, com moltes altres d'aquells anys, no la puc jutjar, avui, des d'un punt de vista cinèfil. O, si ho faig, he de tenir en compte el que es podia i no es podia fer i el car que era tot. Iglesias, que va morir molt gran, va rebre un merescut premi de la Generalitat el 1990. Tots els seus arxius i materials, que tenia molt ben classificats, van anar a parar a la Filmoteca. Va arribar a fer televisió en català, dirigint vuit capítols de la sèrie 'D'un temps, d'un país', un d'aquells programes extraordinaris fets amb pocs diners que ens oferia televisió espanyola en els seus espais en català de la segona cadena i que em produeixen admiració incondicional. 

Iglesias va treballar sovint amb una sabata i una espardenya, al servei de diferents productores,  i va incidir en tot tipus de gènere, també en el pseuderòtic del destape, en el western i en el terror, amb Naschy fent d'home llop. La seva darrera pel·lícula va ser Barcelona Connection, el 1989, amb Maribel Verdú i Jordi Mateu. Pels que diuen que ara la ciutat està malament que contemplin, en aquesta pel·lícula, com se la campava la màfia pels nostres verals, ja aleshores, al menys en la ficció cinèfila la ciutat era el centre neuràlgic de la delinqüència europea, sort que per les Olimpíades ho van arranjar una mica. En aquesta pel·lícula hi surt un munt de gent coneguda i Mateu defensa prou bé la llei i l'ordre, considerant les circumstàncies, tot i que, és clar, no és Conrado San Martín. 

PINA PELLICER, UNA ESTRELLA FUGAÇ AL CEL MEXICÀ

Ahir tenia la intenció d'anar a una associació del meu barri dedicada en gran part a la difusió de la cultura de Mèxic, tot i que fa activitats molt variades, entre les quals passis de cinema cada dilluns. Són sempre pel·lícules no comercialitzades a casa nostra, com en el cas de les de Pierre Etaix, que ja vaig comentar. Per diferents motius no hi vaig poder anar, se'm va fer tard i això que tenia moltes ganes de veure una antiga pel·lícula mexicana, Macario, entre d'altres motius pel fet que la protagonitzava la malaguanyada Pina Pellicer i perquè hi havia un cinefòrum en acabar. Però també pel fet que es tracta d'una pel·lícula singular, amb el rerefons de la mort per tot arreu i amb una atmosfera de conte meravellós i de por, al mateix temps. L'argument pertany al llibre d'un autor estrany i misteriós, Bruno Traven i sembla que aquest es va inspirar en un conte dels germans Grimm, però jo també recordo un vell llibre de rondalles catalanes on en vaig llegir una de semblant fa molts anys.

Pina Pellicer és tot un mite a Mèxic. Aquí, en general la coneixem més que res perquè va ser la parella de Marlon Brando a One-eyed Jacks, que aquí es va dir El rostro impenetrable. La seva mare de ficció era la gran Katy Jurado i el seu padrastre, el dolent de la pel·lícula però amb el seu cor tendre pel que fa a la família, Karl Malden. La pel·lícula no va tenir un gran èxit en el seu moment però després ha generat una mena de culte retrospectiu. 

Pellicer es va suïcidar als trenta anys, sembla que era una persona trista i depressiva. Com que el senyor Brando tenia debilitat per mexicanes, hawaianes, orientals i senyores en general, molta gent va relacionar la mort de Pellicer amb algun mal rotllo amb l'actor, cosa que jo mateixa vaig insinuar de forma malèvola i poc informada fa anys, en una entrada sobre la mort de Maria Schneider. Marlon Brando podia tenir molts pecats però la família de Pellicer ha desmentit sovint aquella història i ha insistit en el fet que fins i tot van ser bons amics.

A Pina Pellicer se le va comparar amb Audrey Hepburn, ja que sempre sembla que s'hagin de fer comparacions. A mi em fa pensar amb Pier Angeli, que també va morir de forma prematura i tràgica. Pertanyia a aquest tipus de noia poca cosa, fràgil, però amb una mirada expressiva i intensa que les càmeres sabien aprofitar molt bé. Macario  es pot veure online, a youtube, i resulta adient per aquestes dates.

Pina Pellicer pertanyia a una família d'una certa volada intel·lectual. Un seu oncle, Carlos Pellicer, va ser un poeta reconegut i valorat a Mèxic. Eren vuit germans, una de les germanes és actriu i una altra, Ana, escultora. Ana Pellicer ha estat també coautora d'una biografia de Pina, que es va publicar el 2006. La filmografia de l'actriu no és gaire extensa, Macario va ser la seva primera pel·lícula important i aquesta estranya història, tan mexicana, va ser nominada als óscars com a millor pel·lícula estrangera però va perdre davant del gran Bergman, que va guanyar amb El manantial de la doncella.

Pina Pellicer va treballar a Espanya, a les ordres de Rafael Gil, en una pel·lícula amb bons actors però amb un guió delirant, catòlic-integrista i caspós que procedia d'una novel·la d'Armando Palacio Valdés, Rogelia.  A Mèxic va fer algunes pel·lícules més, Días de otoño, El pecador. També va actuar a la televisió del seu país i a fora, com ara en algun capítol de L'hora d'Alfed Hitchcock. El pecador es va estrenar quan Pina Pellicer ja havia mort a causa d'una ingestió de medicaments i d'una depressió profunda.

Sorprèn comprovar les moltes webs i blogs on es poden trobar referències sobre l'actriu. Les morts tràgiques de gent jove i brillant acostumen a conformar mites duradors. No sabem què podia haver fet en el cinema, ara tindria vuitanta anys però sempre romandrà la seva imatge de tristor i de fragilitat juvenil en el nostre imaginari. Tot i que els mites cinematogràfics castigats per una mort prematura però que no són dels Estats Units, com és el cas de gent com Marilyn Monroe o James Dean, no siguin tan populars a nivell universal com d'altres ni generin tant merchandising, Pina Pellicer desvetlla encara moltes devocions nostàlgiques.