TURNER AL MNAC

 

Des del 20 de maig i fins a l’11 de setembre es pot veure, al MNAC, l’esperada exposició sobre William Turner (1775-1851). A banda del Museu, l’organització de la mostra ha comptat amb la col·laboració de la Tate i ha estat comissariada per David Blayney Brown, antic conservador en cap d’Art Històric Britànic de la Tate i conservador independent.

L’exposició recull un centenar d’obres del pintor que incideixen en la seva fascinació pels fenòmens atmosfèrics i pels elements de la natura. El recull aplega pintures, dibuixos, esbossos i gravats. El pintor va utilitzar sovint l’aquarel·la, que li permetia matisos diferents de l’oli, cosa que va contribuir a posaren valor una tècnica que semblava menor. Turner va ser un pintor professional, que es va guanyar molt bé la vida amb la seva feina i molt més acadèmic del que pot semblar, potser a causa d’una mena de mitologia sobre ell i la seva obra, potenciada pel cinema o la literatura. De fet, els quadres que ens l’han situat en una mena de precursor de l’impressionisme o l’abstracció, son obres inacabades, experiments i proves que, no obstant, devien tenir valor pel pintor, ja que les va conservar amb cura.

Turner tampoc no va ser un pintor que treballés a l’aire lliure, ara bé, els quaderns d’esbossos ens mostren les seves notes, que li servien de base per a les pintures posteriors, fetes al seu taller o en algun habitatge on va residir durant els seus viatges. El pintor va voltar molt pel seu país i per l’Europa continental i de jove ja va fer calaix col·laborant en les guies tan apreciades per les classes benestants de Gran Bretanya, primer aristòcrates i, més endavant, burgesos, afeccionats a viatjar a indrets europeus, sobretot a Itàlia. Les devastadores guerres napoleòniques van interrompre aquell turisme d’elit però, després, com sol passar, l’interès va revifar i noves classes socials emergents van fer seu el desig de viatjar, a la recerca de la llum mediterrània i de l’antiguitat, sovint reinventada.

El pintor neix i viu en un mon amb transformació, sacsejat per la petita edat de gel, que va comportar canvis meteorològics i crisis diverses. També va viure el famós estiu inexistent de 1816 i, segons sembla, l’atmosfera, amb tots aquells trasbalsos, va aplegar matisos i llums molt motivadors per als artistes. Turner sentia curiositat i interès per les innovacions tecnològiques i els avenços que van afectar, així mateix, a les possibilitats per comptar amb materials més diversos i a l’abast, en el camp de la pintura. L’atmosfera recollida pel pintor aplega efectes produïts pel fum o el vapor i elements de modernitat lligats a la tecnologia, com el ferrocarril.

La llum, com el mateix artista va manifestar en algun moment, és color, i, d’alguna manera, la llum demana el contrast amb la foscor. Turner va utilitzar quan li va convenir el blanc i el negre, colors o no-colors que potencien la resta i que alguns artistes defugen. El que sí defugia era el verd, que utilitzava en rares ocasions. És habitual copsar la presència humana en els seus quadres, en molts casos, en la seva obra més relativament convencional, fent referència a escenes mitològiques, molt del gust de l’època.

L’exposició, sense ser exhaustiva, demana més d’una visita. Potser el millor és fer-ne una de comentada per una persona experta, vaig tenir la sort de comptar, en la que vaig fer amb els Amics del MNAC, amb la doctora Anna Vallugera. I, després, tornar sense pressa qualsevol dia, de forma individual, i, si pot ser, amb poca gent al museu. Tot i que és previsible que aquesta exposició compti amb un públic nombrós hi ha temps fins al setembre per repetir.

La mostra es complementa amb El batec de la natura, que aplega dibuixos i algunes pintures del fons del museu, i que exemplifica la importància de la natura en l’art català del segle XIX, així com de la temàtica romàntica lligada a la representació de ruïnes, cementiris o mars inquietants. La posada en valor de molts pintors catalans poc coneguts ha millorat en els darrers anys però em temo que encara falta informació i possibilitats d’accedir a molts d’ells, enfosquits per la preponderància avantguardista de fa algunes dècades i amb obra que no és fàcil contemplar gaire sovint, per motius diversos.

Turner va molt més enllà dels tòpics i el mite, tot i el seu tarannà una mica excèntric, segons biògrafs, sobretot en els seus darrers anys, quan, per altra banda, havia conegut la teoria del color de Goethe i la seva experimentació excel·lia en l’interès per a copsar encara més a fons els matisos de la llum i el contrast amb la foscor, va ser un home del seu temps, interessat pel mon en el qual vivia, en un país pioner en el tema de la industrialització i que no havia patit en directe els trasbalsos bèl·lics del continent. No tenia la intenció, ben segur, d’esdevenir inventor ni precursor de noves tendències pictòriques però la modernitat i els nostres coneixements previs actuals, que sovint no podem obviar, han contribuït a una mena de mitologia sobre l’artista que costa defugir. Un motiu i una excusa de pes, doncs, per tornar al MNAC, un museu situat en un indret emblemàtic i evocador, i que encara, potser, no sabem apreciar tant com caldria.

Per la xarxa es poden descarregar el programa de ma i el dossier de premsa i accedir a la informació sobre les diverses activitats programades a l’entorn de l’exposició.