TENDÈNCIES DEL CONSUM CULTURAL

Fa algun temps una amiga, que surt sovint a fer visites i itineraris culturals, em va comentar que l'empipa molt quan els qui menen els grups fan preguntes al públic, talment com s'ha fet des de fa temps amb les criatures o adolescents. Jo crec que això deu ser una mena de protocol instaurat des de les instàncies que formen la gent dedicada a aquestes activitats.

A mi també m'empipa i, malauradament, ho fa gairebé tothom, guies turístics d'aquests que tenen una mena de formació polivalent i que tant et poden explicar la Farinera del Clot com Sant Pau del Camp, però també gent més especialitzada i preparada, gent que acompanya les visites comentades en les diferents institucions i que, en molts casos, té al darrere currículums impressionants.

L'escena es pot situar, per exemple, al costat d'un monument mediàtic o del quadre d'un pintor recuperat, al davant del qual un grup de gent diversa, sovint més nombrós del que caldria, i amb majoria femenina, escolta l'explicació de qui fa la visita. Aleshores, aquesta persona comença, de tant en tant, a fer preguntes als visitants, com ara, què hi veuen aquí que cridi l'atenció? amb què ho podem comparar? què creuen que s'entén per 'modernisme'? La reacció del públic és diversa i pintoresca, en ocasions tothom calla, cosa que crea situacions incòmodes i, aleshores, algú que pateix amb el silenci coral es veu obligat a dir alguna cosa, sovint banal, que el responsable del grup acull de forma molt positiva. En d'altres ocasions sorgeix el savi de torn, que de vegades sap més coses que no pas el guia, i endinya alguna tirallonga brillant. 

Aquesta manera de fer, fa anys, era esporàdica i intermitent, però ara s'ha generalitzat força, cosa que em fa pensar que respon a una mena de normativa acadèmica sobre el monitoratge. El més lògic seria que qui explica la visita digués el que cregués convenient i, en acabar, si algú volia dir la seva o preguntar, que ho fes. Però aquestes preguntes que queden a l'aire i que, si no es responen, sembla que es facin a una colla de babaus, jo crec que en el camp dels adults, son sobreres.

Els comentaristes de visites culturals son molt diversos, en pots trobar de millors i pitjors. Hi ha gent que sap moltes coses però no té grapa per explicar-les i persones que, sense saber massa, saben explicar i comunicar molt bé. En el cas de les criatures, quan se'ls pregunta coses així, actualment, que ja estan molt desinhibides, acostumen a respondre força bé o a dir bestieses sense manies, fins i tot.

Moltes vegades, a l'escola, havíem dut grups a visites i un dels grups tenia la sort de comptar amb un explicador brillant i, l'altre, amb un mòmio, tots dos explicaven el mateix però el carisma, això tan imprecís que es pot cultivar una mica amb l'experiència però que hi ha qui el té des de la tendra infantesa, és important, en tots els camps, evidentment.

Jo, en ocasions, he escoltat explicacions una mica errònies o sobre temes dels quals sabia alguna cosa més que no pas l'explicador però no se m'ha acudit esmenar-li la plana. Hi ha qui ho fa sense contenció, i, en ocasions, amb poca base. També hi ha els pilotes, què bé que ho fas, què interessant, què bé t'expliques... I els qui es queixen de temes que no tenen a veure amb els continguts artístics, soroll, calor, coses així. 

Avui hi ha un gran nombre de visites comentades i itineraris de tota mena, ja costa inventar-ne de nous. Als turistes i autòctons se'ls passeja per tot arreu en grups i grupets i sovint sento explicacions surrealistes i jo també n'he entomat algunes. Tot forma part del consum cultural dels nostres temps. També, és clar, han anat entrant al mon dels adults persones llicenciades en història o diplomats en turisme cultural, que s'han de guanyar la vida. L'allau turístic, tan criticat, que jo faig extensiu al turisme local, ha contribuït a l'increment de la visita i l'itinerari. 

Es nota molt quan qui comenta, per exemple, una exposició, sap molt del tema o està implicat en la seva organització o quan ho ha de fer perquè li toca i para de comptar. Però fins i tot els millors, en ocasions, fan servir això de les preguntes vagament socràtiques per dinamitzar els grups, pràctica que moltes vegades genera el silenci incòmode o respostes que no venen a tomb. 

No hi ha res millor, pel meu gust, que escoltar algú que entén d'un tema, explicar-se amb generositat i sense pressa. I sense power point, aquesta servitud a la imatge obligatòria que avui esquitxa tota mena de xerrades, faci falta o no. Si fas una xerrada tan sols parlant, com les de 'tota la vida', sembles una carca ignorant de les noves tecnologies aplicades a la cultureta.

Si treballar amb criatures i adolescents, en el camp educatiu, té complicacions, treballar amb adults encara deu ser més complicat, em temo. La gent gran comptem amb coneixements previs diversos, amb un garbuix de dèries i d'idees, i el dimoni, ja ho diuen, sap més per vell que no pas per ser dimoni. Per això no entenc tanta universitat de l'experiència en la qual els de l'experiència acabem per ser els clients potencials de les generacions més joves i no pas a l'inrevés. 

Això de cultura compta amb milers de definicions, és una paraula molt manipulada i tergiversada, o potser és que com que no se sap que és, com passa amb l'art, serveix per al que toqui, calgui i convingui.