MEDITACIONS DESORDENADES A PARTIR D'UNA VISITA CULTURAL

 

Ahir vaig fer una visita, amb un grup de gent, gràcies als Amics del MNAC, al Taller Masriera. Fa poc temps que s'hi poden fer visites, tot i que limitades en el temps, i el lloc ha desvetllat curiositat, com sol passar amb els indrets que ens criden l'atenció i que no coneixem per dins. Se'ns va dir que en veure l'interior tindriem un desengany però, per a mi, va ser just a l'inrevés. Té, de moment, el misteri dels interiors abandonats i polsosos, que apleguen històries diverses. Possiblement, d'aquí un temps, sigui un espai d'utilització veïnal i ciutadà, net i modernitzat, adaptat a noves necessitats, en el qual es conservi ja poca cosa del passat.

He tingut la sort de veure indrets diversos abans de la seva restauració o museïtzació. Més aviat he sentit una mena de decepció després, una decepció injusta i contradictòria, és clar, però és que en alguns casos, de l'abandonament s'ha passat a l'excés de visites i de turisme. No serà el cas, ja que sembla que el lloc serà un indret viu i utilitzat però, en tot cas, aquesta pols que tant molesta a molta gent i que es deia que aplegava les animes en pena, haurà desaparegut.

I això que cada vegada soc menys conservacionista, en molts aspectes. El mon ha de ser dels vius, de la gent del present, per  sobre d'un interès patrimonialista que en ocasions fa fer moltes despeses evitables. Una cançó d'Espinàs, de fa molts anys, que feia referència a la necessitat de noves cançons deia: tantes coses hem perdut que el record també cal perdre... Ja hem perdut, de forma inevitable, fins i tot moltes d'aquelles noves cançons que reclamava Espinàs, més enllà de les tradicionals i gairebé folklòriques. 

Un indret al qual vaig entrar, de forma una mica arriscada, quan encara no se sabia com aniria el tema museïtzador, va ser el refugi 307, del Poble-sec. Avui és un lloc molt visitat, net i sense pols, fins i tot uns cartells que donaven instruccions a la gent, sobre parlar poc o no fumar, s'han esvaït. La modernitat demana prescindir de barreres arquitectòniques, aprofitar espais, lavabos en condicions... Fa anys, en un viatge pel nord, vaig poder veure unes coves prehistòriques desconegudes, es trobaven en l'àmbit d'una casa de pagès i, mentre s'esperava que passessin a propietat de la comunitat, deixaven que la família en fes una explotació moderada, amb poca publicitat. Les vam trobar gràcies a uns cartellets rudimentaris que n'indicaven la existència. 

Com que a cada bugada es perd un llençol, sovint, en detriment del pas del temps i les seves petjades, en restaurar espais es perden elements diversos que també tenien interès, en una mena d'intenció, sempre errònia, de 'deixar-ho com era'. Així, amb la moda del romànic, s'han perdut afegitons neoclàssics o barrocs interessants, i tot plegat per mostrar un romànic poc romànic, pedra vista i austeritat espiritual. Les esglésies ja no tenen fum de ciris, per entrar a moltes de les emblemàtiques cal pagar, cosa de la qual no em queixo, tot costa molt de conservar i sembla que això de la conservació és avui un valor indiscutible. 

Els humans i les humanes fem i desfem que dona gust. Fins i tot a nivell humà, es mata de forma massiva i, paradoxalment, la població mundial revifa i augmenta. Les runes sempre tenen el seu què, sobretot per als esperits romàntics i, a l'hora de reconstruir, es prenen decisions diverses lligades a la moda estètica vigent i, també, a la política. Volem que es conservi el patrimoni però a les nostres cases, en general, no parem de canviar rajoles i fer intervencions, no sempre imprescindibles. Conservar les rajoles passades de moda de cuines i banys dels seixanta no ha estat una gran prioritat però després plorem l'abandonament de les rajoles hidràuliques dels nostres avis, substituïdes per pràctics paviments moderns. Ja sé que generalitzo i això sempre és injust. El problema és que restaurar és més car que refer de nou. I, de fet, el Mon Feliç ja predicava allò de què valia més renovar que no pas apedaçar. 

Quan les coses passen de velles a antigues assoleixen un nou valor. Volem bandejar les estàtues i monuments lligats a gent indesitjable però, de forma coherent, hauríem de rebutjar les runes, per exemple, dels grans monuments romans, aquests circs on es matava sense mirament, per exemple. O reivindicar les desconegudes llengües anteriors al llatí imposat. Potser pagaria la pena deixar-ho tot com ho hem trobat, tractar-ho amb un respecte que no sigui excessiu, i no posar-nos pedres al fetge si, en algun moment, un lloc desapareix o cau a trossos o la nostra parla evoluciona de forma barrejada o imperfecta. La iconoclàstia de grups revoltats, siguin del signe que siguin, en contra de temples i monuments, ens espanta quan ens sembla irracional però la justifiquem quan els revoltats destructors no ens cauen malament del tot. 

Avui hi ha molta tirada al modernisme, més enllà del tema estètic, valorable, el turisme modernístic dona molt de rendiment. Els noucentistes, això ja sol passar, odiaven tanta floreta, els enciams simbòlics, sobre els quals ironitzava Rusiñol, i la gent et mira malament si no combregues amb el gaudinisme mediàtic o dius que tanta garlanda cansa una mica. Encara més quan els grans edificis de l'època eren  en molts casos coses de rics i per a rics. La Montserrat Roig, en un dels seus darrers articles, incidia en la dificultat per treure la pols a tanta genialitat imaginativa.

Esgarrifa pensar en la Barcelona miserable que convivia amb la fatxenderia arquitectònica modernista i amb els joiers d'elit, el pare de la imaginària i seductora Mariona Rebull, per cert, pertanyia a una mena d'aristocràcia relativa, la dels joiers. És clar que algunes engrunes sempre hi ha, per als menys afavorits. Les garlandes i d'altres elements van alegrar cases de pisos molt humils, noves construccions, sovint propietat de gent benestant, per llogar i aixoplugar les masses nou vingudes que cercaven esperances i millores. Havia d'arribar el temps republicà per tal que, de forma una mica gasiva però amb bones intencions, es fes alguna escola per als pobres, fins i tot les ordres religioses van instal·lar les seves sucursals entre els desafavorits. 

Avui tot sembla molt més transversal i repartit. L'educació, no sempre igual per a tothom però, al menys, existent, arriba a una gran majoria de gent. O vull pensar que és així. Fa algun temps, en un d'aquests itineraris que proliferen com els bolets quan plou, vaig fer un recorregut sentimental pels indrets de Montjuïc que havien estat barris de barraques i un xicot, de la meva edat, es queixava de que ell no tenia poble on tornar, ja que, amb totes les limitacions, a causa, sobretot, de tenir una família ordenada i afectuosa, recordava la seva infantesa barraquista com a força feliç. De fet gairebe ningú no té poble on tornar, la vida passa i tot canvia i res es com era o com podia haver estat. Quan algú es queixa de la pèrdua de valors em pregunto de quins valors parla i de quan i com eren vigents els valors enyorats.