10.8.22

AQUELLES GRANS DAMES DEL CINEMA I LES SEVES COMPLICADES VIDES REALS

 


Tinc alguns llibres més o menys seriosos començats i, amb la calor que fa aquests dies a ciutat, avanço poc. Em feia falta una lectura distreta i, de forma providencial, a la llibreria de CaixaFòrum, em vaig ensopegar amb la versió de butxaca d'aquest llibre, que he llegit d'una tirada, malgrat que passa de les cinc-centes pàgines i que una gran part del contingut ja m'era conegut.

Cristina Morató (Barcelona, 1961), periodista, reportera, escriptora i directora de programes televisius, és molt coneguda del públic lector, majoritàriament femení, pels seus llibres sobre dones singulars i extraordinàries. Son llibres adients per a qualsevol tipus de lectora, des de la més exigent a aquella que tan sols de tant en tant, i potser, sobretot, en època de vacances, dedica una estona a la lectura. Els seus llibres estan molt ben escrits, son distrets i ben documentats, i tot i que no ofereixen unes biografies exhaustives dels seus personatges, ens aproximen a ells, a elles, més aviat, desvetllant l’interès per a saber-ne més coses i ens situen en èpoques i llocs diversos, d’una forma més interessant, en molts casos, que volums suposadament de més gruix i ambició.

En aquest cas Morató ens acosta a quatre grans actrius de l’època daurada del cinema, és una tria que pot semblar atzarosa però resulta molt significativa. A les qui ja som grans ens apropa a un temps en el qual les revistes mal anomenades femenines, però també la ràdio i la incipient televisió, ens oferien molta informació, sempre amb un cert control moral, eren altres temps, sobre les grans dames del cinema i els actors d’èxit, americans, la majoria dels més famosos.

Les quatre dones triades son Ava Gardner, Rita Hayworth, Grace Kelly i Elizabeth Taylor, totes elles belles, sensuals, atractives i intel·ligents però molt diferents pel que fa a la seguretat en una mateixa, en les característiques de les seves infanteses o en el desenvolupament sentimental de les seves complexes vides. Les seves biografies ens transporten a un mon de somnis impossibles, ple de glamour, inabastable però viu a les sales dels cinemes de barri. No van tenir unes vides fàcils, malgrat el seu ofici i els seus guanys econòmics es van ensopegar sovint amb homes de molta menys categoria, sobretot contemplant-los avui, en perspectiva. Van restar limitades pel poder dels estudis de cinema, pels excessos autoritaris dels directors, pel pes, potser afalagador però sovint feixuc, de desvetllar el desig en molts senyors de tota mena.

La situació de la dona, ni que fos actriu i tingués fama i diners, no era la d’ara. La hipocresia era més alta que en el present, l’adulteri, l’homosexualitat, les relacions poc convencionals, no eren ben vistes i es miraven d’explicar amb eufemismes diversos o silenciant els aspectes espinosos. Malgrat que, per exemple, Ava Gardner o Elizabeth Taylor mostren geni i coratge, van rebre maltractaments per part de les seves parelles, en alguns casos, tot i que, al menys, sembla que s’hi tornaven. En el cas d’Ava Gardner recordo molt bé el soroll que va fer el seu pas per Tossa i la història amb Mario Cabré. No es parla, al llibre, de l’estada de Taylor a Begur, amb Fisher i els fills, en la filmació de De repente, el último verano, que va provocar molta tafaneria local i, més endavant, protestes de la gent del poble quan es van adonar de què a la pel·lícula els identificaven, ni que fos de forma fictícia, amb una mena de caníbals salvatges.

El cas de Rita Hayworth és el més trist de tots quatre, un pare abusador, físicament i sexual, absència d’infantesa, obligació de treballar des de molt petita en el mon de l’espectacle, i la recerca d’una estabilitat que no assoliria, amb un Alzheimer prematur tot i que, al menys, amb la cura, companyia i ajuda que li fa procurar la seva filla Yasmin, qui, encara avui, dona suport a una fundació sobre aquesta malaltia, aleshores molt poc coneguda. Sobre Hayworth, quan jo era petita i els carques de torn del règim anaven a estripar els cartells de cinema amb la seva famosa imatge icònica, es remarcava el seu origen mig hispànic. Gilda sempre m’ha semblat una pel·lícula molt trista, el protagonista masculí és un maltractador psicològic de manual. Ser una Gilda va restar com a frase feta i una revista nostrada de finals dels quaranta es va dir La Gilda del Paralelo.

Ava Gardner i Elizabeth Taylor, malgrat les seves ombres, tenen bons moments, amors apassionats i disbauxats, diners, amics... Taylor va tenir al seu costat els fills, va guanyar molts diners, els seus descendents, néts i besnets, continuen amb la seva fundació sobre la SIDA, un tema en el qual ella, que tants amics gais tenia, va ser pionera. Malgrat la beguda -totes aquestes dames bevien a dojo-, les seves moltes malalties, tres cesàries, problemes diversos de salut. i els seus mals moments amorosos, va reeixir, va arribar a fregar els vuitanta anys i va sobreviure a cinc dels seus marits.

A Gardner i Taylor les magnifica, des de la perspectiva del present, el seu esperit lliure i rebel. Un altre cas és el de Grace Kelly que, en el millor moment de la seva carrera, assolida una certa llibertat, ja que provenia d’una família benestant però molt controladora, ho deixa tot per esdevenir princesa d’un regne d’opereta, ple d’ambigüitats i estranyes relacions en el mon d’una economia lligada al joc i a personatges com Onassis. Vam trigar a saber que Kelly era una dona enamoradissa, que havia tingut molts amants, des de molt jove. El seu casament va ser un esdeveniment mediàtic, que encara no vam poder veure per televisió, sinó a l’inefable NODO que acompanyava els programes dobles dels cinemes populars. Els seus fills, bells com ella, van començar ben aviat a donar-li maldecaps. Moriria de forma prematura, en un accident que, com sol passar amb aquests fets, va provocar moltes brames. Deien que volia tornar a fer cinema. No sabrem mai què hauria passat, de viure molts més anys.

Aquest llibre és d’aquells que es llegeixen de pressa i amb molt d’interès, que es pot recomanar a molta gent diferent, de generacions diverses, i que resulta molt adient per a aquest temps d’estiu calorós, una època que aplega, malgrat la platja i les vacances, nostàlgies, records i evocacions dels estius passats. El glamour cinematogràfic, avui, ja no és el que havia estat, i el cinema també és una altra cosa, tot i que els famosos desvetllin, encara, curiositat, tafaneria i seguicis de fans,

El volum, de Plaza@Janés, es pot trobar en tapa dura, en versió econòmica i en e-book.

2 comentaris:

F. PUIGCARBÓ ha dit...

Amb aquestes artistes tan famoses, passa com amb les lletres de les cançons en anglès, millor no saber-ne massa del seu contingut, i quedar-se nomès amb la seva tasca interpretativa.

Salut.

Júlia ha dit...

Jo és que soc molt tafanera i les vides d'aquests personatges, també d'escriptors o de qui sigui, em desvetllen molt d'interès i expliquen més d'història que un manual convencional.