DELS VELLS EN DIREM VELLS I DE LES VELLES, VELLES

 

Parafrasejo el títol d'aquesta entrada d'una antiga frase que algú va dir durant el tardofranquisme, quan a les vagues se les titllava de tota mena de coses, conflicte laboral, conflicte col·lectiu i el que fos, amb tal de no dir huelga. Precisament va ser un polític franquista, avui força oblidat, Fernández Sordo qui, després d'haver censurat la paraula prohibida va decidir que dir les coses pel seu nom potser no era tan arriscat. En aquella època estranya vaig participar en una vaga de l'ensenyament molt llarga i distreta i, com que no existia la vaga ni estava regulada, no ens van descomptar ni un duro. Després, quan tot es va normalitzar, la gent ja no va voler fer vagues tan indefinides.

No dir les coses pel seu nom és un recurs molt utilitzat, en política, en pedagogia i en el que toqui. Neixen i creixen eufemismes a dojo i, en tot cas, sorgeixen mots en anglès, que sempre queden bé i moderns, per dir allò que ja existia i que sembli que és una cosa diferent.

Des de fa temps les paraules 'vell' i 'vella' han assolit connotacions no desitjades. Hem passat per la tercera edat, la gent gran, els avis i àvies... això d'avis, avui, està també censurat ja que no tota la gent vella és, per força, avi o àvia. Fa anys una companya de feina molt de la ceba em va amollar una teoria sobre el bon so del català, ja que vell o vellet eren paraules molt més amables que viejo o vieja. En diguem com en diguem i encara que la joventut i la maduresa s'allarguin avui més que en temps pretèrits, ens fem vells, ens agradi o no. Una de les cançons menys etèries sobre la vellesa és la del gran Cortez, que la identifica amb 'la mas dura de las dictaduras'. 

El cofoisme actual omple els prestatges mediàtics de boniques frases sobre la bellesa de la vellesa i d'altres galindaines, a la publicitat surten dames grandetes que ballen i fan el ximple, han inventat compreses per als escapaments d'orina, això sí, la publicitat tan sols hi fa referència en el cas femení, tot i que sabem que molts senyors prostàtics en fan servir. En això encara hi ha complexos, què hi farem. La cirurgia estètica ha trobat un filó en el tema d'arranjar el que es pot, que és poca cosa. 

El llenguatge sempre és trampós, les definicions no poden ser exactes ni coherents i els sinònims son aproximats. Tot i que s'ha intentat dedicar dies commemoratius a la gent gran no acaben de funcionar. A casa nostra sembla que s'ha triat el dia de Sant Joaquim i Santa Anna, però de fet ells eren, també, avis, encara que fossin uns avis una mica estranys, de la mateixa manera que fer el dia de Sant Josep dia del Pare és una raresa. Sembla que el primer intent, que encara funciona en alguns països, de dedicar un dia als vellets, va ser obra de Eva Perón, en el llunyà any 1948, en el qual també es van proclamar els Drets Humans, que encara estan per universalitzar-se del tot. Com en el cas del dia de la Mare hi ha dates i origens diferents segons l'indret. El dia primigeni, a causa d'això de la Perón, és el 28 d'agost. 

No entenc per a què serveix dedicar dies a aquestes coses però conec gent assenyada que celebra això del dia del Pare i de la Mare, els fa il·lusió. 

A un llibre terrible, Crim i càstig, es titlla la víctima, que té uns seixanta anys, de vella. Quan jo era petita moltes velletes de la meva escala, a les quals, de forma genèrica deien iaies, tenien menys de setanta anys. Duien un monyet, tenien poques dents o cap, vestien de negre i amb faldilles llargues i sabien estranyes històries del passat. Els homes vells vius eren un altre mon, encara més aleshores. En poc temps les dames d'edat avançada es van fer la permanent, es van tenyir els cabells i es van comprar batetes amb flors. Abans, millor o pitjor, sovint per causes econòmiques, la tercera edat convivia fins a la mort amb les noves generacions. Avui tot ha canviat però tampoc no cal idealitzar el passat, tot i que hi tenim una perillosa tendència.

La badoqueria respecte la vellesa, (cal dir que els homenatges a la vellesa eren habituals quan jo era petita, a les parròquies i centres diversos), s'ha mostrat un absurd quan ha arribat la pandèmia. Si els morts abandonats als centres lamentables haguessin estat criatures la cosa hauria motivat, vull pensar, molt més soroll. Ara ens afanyem en oblidar tot allò però a molts i moltes ens han passat les ganes de demanar una plaça en un centre d'aquest tipus, a banda de la pandèmia s'hi ha assassinat i violat i maltractat, per cert, i no fa tants anys vam conèixer casos horribles de residències fastigoses, privades, per cert. Hi ha de tot, suposo, però ves a saber, de vell ets fins i tot més indefens que quan ets una criatura i desvetlles menys tendresa. El gran problema de l'atenció a la gent gran és que una atenció ben feta és cara, tan sols cal veure com moltes persones, dones sobretot, que tenen cura de la gent gran, als domicilis, sovint mal pagades, o sense assegurança, son de països pobres i han de fer el que poden i troben. Hi ha poc jovent que digui que té vocació de cuidador i netejador d'avis a domicili.

Hi ha qui constata, avui, que determinades societats més tradicionals tenen cura dels vells, però això és molt matisable, de vegades és, senzillament, perquè no es pot fer una altra cosa i les famílies extenses, en un domicili, no sempre eren basses d'oli, què hi farem. Quan la dona no treballava, al menys de forma legal, oficial i remunerada, aquestes coses estaven 'arranjades', les dones, com sempre, assumien el tema, amb poques excepcions, i encara bo si es podien pagar alguna ajudeta exterior. Als rics la cosa no els afectava ni els afecta de la mateixa manera, al capdavall molts problemes, ens agradi o no, tan sols es poden solucionar amb diners.

La vida s'allarga, diuen, hi ha fins i tot qui creu que serem immortals. Mentre esperem Godot, però, tan sols cal desitjar entomar el tema amb resignació i coratge i desitjar allò que desitjaven per als parts, una horeta ben curta. Al menys han legalitzat la eutanàsia, ves. Quan dic o escric coses així hi ha qui em diu que soc pessimista, doncs, crec que no, en tot cas 'optimista ben informada'.

LA VEJEZ

Me llegará lentamente y me hallará distraído
Probablemente dormido sobre un colchón de laureles
Se instalará en el espejo, inevitable y serena
Y empezará su faena por los primeros bosquejos
Con unas hebras de plata, me pintará los cabellos
Y alguna línea en el cuello que tapará la corbata
Aumentará mi codicia, mis mañas y mis antojos
Y me dará un par de anteojos para sufrir las noticias

La vejez está a la vuelta de cualquier esquina
Allí donde uno menos se imagina
Se nos presenta por primera vez
La vejez es la más dura de las dictaduras
La grave ceremonía de clausura
De lo que fue la juventud alguna vez

Con admirable destreza, como el mejor artesano
Le ira quitando a mis manos toda su antigua firmeza

y asesorando al galeno me hará prohibir el cigarro 

porque dirán que el catarro viene ganado terreno
Me inventará un par de excusas para menguar la impotencia
Que vale más la experiencia que pretenciones ilusas
Y llegará la bufanda, las zapatillas de paño
El reuma, que año tras año aumentará su demanda

La vejez es la antesala de lo inevitable
El último camino transitable
Ante la duda que vendrá después
La vejez es todo el equipaje de una vida
Dispuesto ante la puerta de salida
Por la que no se puede ya, volver

A lo mejor más que viejo, seré un anciano honorable
Tranquilo y lo más probable grande asidor de consejos
O a lo peor, por celosa me apartará de la gente
Y cortará lentamente mis pobres últimas rosas

La vejez está a la vuelta de cualquier esquina
Allí donde uno menos se imagina
Se nos presenta por primera vez
La vejez es la más dura de las dictaduras
La grave ceremonía de clausura
De lo que fue la juventud alguna vez.

Alberto Cortez