UN WESTERN CREPUSCULAR ENTRE PAISATGES PROPERS

 

Ahir, diumenge, la Sala Polivalent de Batea, que acull les sessions de cinema dels caps de setmana, era plena a vessar. M'agrada anar al cinema, els diumenges per la tarda d'estiu, quan soc aquí, sempre, és clar, que la pel·lícula em cridi l'atenció, cosa que passa en moltes ocasions. És una sala moderna, agradable i còmoda, i els diumenges per la tarda hi acostuma a anar poca gent, més dones que homes, i d'una edat, cosa que també passa a Barcelona, en general. 

Ahir, però, la sala era plena a vessar. S'estrenava, a Europa, una pel·lícula rodada en escenaris propers, el poble abandonat de Pinyeres, que pertany a Batea, i el Poble Vell de Corbera, que ha quedat en runes com a mostra resistent dels desastres de la Guerra Civil, que van sacsejar aquestes terres de forma dramàtica. També s'hi poden veure paisatges dels Monegros. Tot plegat indrets polsegosos i evocadors, amb poca gent i molta poesia èpica damunt les seves pedres i la seva sequera. La coratjosa gent del Patronat bateà, que tant treballa per la memòria històrica del poble i l'entorn, va col·laborar en alguns aspectes amb l'equip de rodatge fent, en aquest cas, història contemporània ja, avui, convertida en història i prou.

La pel·lícula està dirigida per un senyor anglès que es diu Daniel Simpson i que va explicar, amb l'ajuda d'una traductora, el seu interès pel western i com li van agradar els paisatges en els quals se situa l'acció de la pel·lícula, és una història convencional, situada en un Mèxic pobríssim i en una època indefinida, finals del segle XIX, si fem cas de la data que posen a la tomba d'un dels personatges en morir, 1888. 

No entraré a valorar a fons la pel·lícula des d'un punt de vista cinematogràfic. Sovint penso que el que grinyola, de vegades, és el guió, en aquest cas poc original. Paradoxalment, donades les circumstàncies, el nom de la història és Riu Sec, ja que en el poble on passa tot fa temps que no plou, com ens passa ara i aquí. Fa uns dies comentava amb algú el gran nombre de rius que es diuen 'sec' o 'seco', a Catalunya, a l'estat espanyol i potser a tot el mon. 

Al poble hi han arribat, des de fa algun temps, males persones, una matriarca estil Mare Dalton, amb tres fills, i aquesta família té atemorits els pocs habitants de l'indret. Tan sols hi ha aigua en un pou i aquesta gent controla el tema de forma abusiva i dictatorial, la pobra gent del poble no disposa d'armes de foc, com els dolents de la pel·lícula. Al poble arriba un jove, fill de la família que va construir el pou, disposat a recuperar la casa, ara gairebé enrunada, del seu pare, assassinat i venjat per ell mateix, segons ens explicarà. L'arribada de la família tòxica ve condicionada per un suposat or amagat en algun lloc.

Al poble, és clar, hi ha d'haver una noia bonica, una jove que viu amb el seu pare, cec. Com és de preveure, i sense que s'entri en massa detalls, la gent pacífica s'acabarà defensant i, malgrat no voler matar ningú, hauran d'acabar amb els dolents, sigui com sigui. Malgrat els tòpics recurrents, al capdavall moltes narracions i pel·lícules acaben per ser recreacions d'històries que ja coneixem des de temps ancestrals, el conjunt té la seva poesia, lligada als paisatges plens de pols que ens transformen indrets tan propers en exòtics i oblidats racons del Mèxic profund.

També compten, en el conjunt, les actuacions dels actors i les actrius, aquestes tan sols son dues, la noia jove i la mare dels pistolers, la jove és una actriu molt expressiva que pràcticament s'estrena amb aquesta pel·lícula, Isabella Walker, i la gran i perversa mare, Ann Mitchell, una actriu amb rodatge, que hem vist en ocasions a sèries de televisió o en papers secundaris importants. D'actors, d'homes, bons i dolents, n'hi ha uns quants amb un currículum actoral important al darrere, tot i que no siguin, per a nosaltres, massa coneguts. Un dels més rellevants és Michael Moriarty, el pare cec de la xicota. El noi jove que arriba de fora és un actor que es diu Joshua Dickinson, i el qual, en la ficció, han batejat amb el cognom Murrieta, que tantes reminiscències èpiques i mítiques té en la mitologia mexicana. 

Més enllà de la temàtica i de la pel·lícula en concret, l'atracció del públic la va generar el fet de poder contemplar, reconvertits, uns llocs tan coneguts i tan fotogènics i cinematogràfics. En molts casos el millor que queda de moltes pel·lícules, amb el pas del temps, son els paisatges, urbans o rurals, que canvien i es transformen i que a través del miracle del cinema els recuperem amb nostàlgia, anys després. No hi surt, a la història, cap actor o actriu d'aquests que, per ells mateixos, generen curiositat col·lectiva i forneixen turisme per a la posteritat, com en el cas d'Ava Gardner a Tossa. Però Clint Eastwood era molt poc conegut quan el vèiem en aquells westerns rodats a Almeria o Esplugues, dels quals, quan jo era jove, ens fumíem força i avui son ja objecte de culte i Eastwood, avui, un gran home de cinema, molt reconegut. L'èxit és atzarós, la sort també compta, en el mon del cinema com a tots els mons professionals. 

En tot cas va ser ahir una gran tarda, tinc molt de respecte per la gent emprenedora que gosa fer cinema i que se'n surt, amb millor o pitjor sort i grapa. El cinema té encara la seva màgia persistent, encara més si aconseguim veure pel·lícules 'com abans', en una bona sala i en pantalla gran. No entro en detalls sobre tots els actors, a internet, avui, és pot trobar informació a l'abast, la majoria compten amb un rodatge important, amb un ofici assolit, i amb una formació polifacètica i impressionant, encara que no siguin populars, al menys en el nostre context cultural actual. Els dolents, els tres germans manipulats per la mare fanàtica, mostren, cadascú d'ells, un tarannà diferent, amb molts matisos, per exemple. Son evidentment, persones 'amb ofici'. Al final, quan moren tots els dolents, plou a dojo, però no sé si amb una pluja puntual n'hi haurà prou per arranjar la situació deplorable de la comunitat en decadència.

Quan vaig sortir del cinema feia, per aquí, molta calor, però em van dir que a Barcelona havia plogut, sempre em ve al cap aquella antiga cançó de la meva infantesa, francesa però que jo vaig sentir sovint en versió castellana: Le jour oú la pluie viendrà. I és que tot torna, també la pluja, encara que costi i que l'aigua esperada porti en ocasions, també, pedregada afegida. 

https://www.imdb.com/title/tt9168164/

https://ca.wikipedia.org/wiki/La_Transfiguraci%C3%B3_de_Pinyeres