QUAN LES DONES MANIN I EL MON SIGUI UNA BASSA D'OLI

Si las mujeres mandaran
en vez de mandar los hombres,
serían balsas de aceite
los pueblos y las naciones.
No habría nunca
guerras odiosas,
que a concluir esas guerras irían
madres y esposas.
Y aun siendo muchos
y muy valientes,
en un día acababan con ellos
con uñas y dientes.

(Gigantes y cabezudos, libreto de José Echegaray, música de Fernández Caballero)

        De vegades encara em sorprèn com frases que pertanyen a sarsueles diverses em venen al cap i formen part del meu imaginari sentimental, fins i tot quan no les puc situar en el seu lloc d'origen. La sarsuela va ser un gènere transversal en tots els sentits, el seu èxit va durar cent anys, si fa no fa. Ha fet revifalles puntuals, gràcies a la televisió, i encara compta amb els seus addictes, malauradament per aquests verals no tenim ocasió de veure'n gaire. Sempre ens quedarà internet. Tinc aquest interessant i complet llibre sobre el tema, que vaig comprar a la desapareguda llibreria del Liceu, fa uns quants anys. 

    Avui em venia al cap la famosa jota de Gigantes y cabezudos sobre com seria un mon manat per dones. Els dos primers versos els havia escoltat, inserits en converses familiars i veïnals. Son un desig però el cert és que avui, amb la senyora Meloni inaugurant els manaies d'extrema dreta a l'Europa propera, hem pogut constatar que les coses no son com voldríem i que de dones, avui que manem una mica més, també n'hi ha per a tots els gustos, tot i que resulta obvi el fet que la violència directa es dona molt més, estadísticament parlant, per part dels senyors.

        Gigantes y cabezudos és una història ingènua i amable, situada en el context, aleshores contemporani, de les guerres colonials. Les sarsueles amb rerefons costumista i regional son les que més m'agraden, en general. A banda de la jota mencionada compta amb d'altres fragments rellevants, com ara el cor dels repatriats, amb allò de Al fin te miro, Ebro famoso... Una altra frase de la mateixa sarsuela que va quedar enquistada en el llenguatge popular va ser allò de semblar de Calatorao, que s'aplicava sempre que es veia un grup familiar nombrós, estil família Ulises, pel carrer, semblen els de Calatorao, havia escoltat, en ocasions. Jo no sabia aleshres que Calatorao era un poble, un poble molt bonic, de la província de Saragossa.

    La protagonista de la història es diu Pilar, un nom que havia estat molt i molt popular, durant anys, també a Catalunya. Avui, amb les connotacions hispàniques mal enteses, és un nom en decliu, per aquí, tot i que tenim un llibre molt conegut i reconegut de Narcís Oller, amb una protagonista que es diu Pilar, per cert. Ara s'acosta la festa del Pilar, que no acabem de saber com l'hem de celebrar, una festa tardorenca i entranyable, més enllà de la mitologia rància que li han anat posant al damunt. Per cert, els nostrats Montserrat i Núria també han anat de baixa, per motius més frívols.

    Amb el temps s'ha reivindicat la jota catalana, afortunadament. La geografia interessada ha posat fronteres on no calia i amb l'Aragó hi ha sovint malentesos, atiats per la gent de mala fe de totes bandes. Però no entraré en aquest tema, a mi m'agraden les jotes, catalanes i aragoneses, m'agrada gairebé tot. I m'agrada la sarsuela, no pas tota, en bloc, sinó algunes i no pas senceres. La lletra de la sarsuela és d'un Echegaray, germà del més famós, l'escriptor i matemàtic, gran amic i traductor de Guimerà, al qual també se li apleguen penjaments injustos com si tingués la culpa d'haver rebut el Nobel en lloc del nostre candidat o com si fos un mindundi, quan va tenir èxits europeus molt interessants. Moltes vegades es parla per tòpics, llocs comuns, i sense vergonya, la ignorància és molt agosarada. I això que avui hi ha poques excuses per fer-se l'ignorant persistent, la veritat.

    Meloni donarà ales a d'altres candidats i candidates. Les dones d'extrema dreta, si son hàbils, que no passa sempre, ni amb les dretes ni amb les esquerres, poden conformar un feixisme amb rostre humà, molt inquietant. Però el futur, per sort o per desgràcia, és imprevisible. De forma inevitable recordava aquests dies un temps en el qual hi havia molta por, a Itàlia, de què arribés el comunisme al poder, recordava els atemptats de l'extrema dreta que es van penjar als anarquistes, i fets terribles d'uns anys en els quals, ho sento, gairebé ens consolàvem de tenir el franquisme a casa veient que a Itàlia també queia gent per la finestra. Van ser anys de molt de cinema polític, com ara les terribles Confessions d'un comisari. 

    Mal de molts consol de ximples, vaja. Hi havia gent, per la ràdio, que avui feia fins i tot brometa sobre la Meloni, el cognom també pesa, ja s'havia fet broma en el passat ancestral, quan encara no manaven tant, sobre Hitler, sobre Franco, sobre Mussolini, sobre... Fa anys els partits nostrats d'extrema esquerra eren molt creatius amb els eslògans, amb això també s'ha perdut molta imaginació, en recordo un que feia 'No Reagan, va en serio'.